Interrogació i admiració (I)

1 de juliol de 2011

La interferència d'una llengua damunt una altra no sempre es manifesta diguem "en positiu", sinó que també ho fa "en negatiu". És a dir, no sempre la interferència consisteix a afegir a la llengua interferida qualque element propi de la llengua interferent, o a remodelar l'estructura interferida d'acord amb l'estructura interferent, o a calcar qualque ús o significat de la llengua interferent en la llengua interferida; moltes de vegades la interferència es manifesta en el fet de ser rebutjat qualque element ben genuí de la llengua interferida només perquè tal element existeix també en la llengua interferidora. Per exemple, hi ha qui rebutja tirar amb el sentit de "desfer-se d'una cosa inservible" ("si està espanyat, el pots tirar") només perquè també existeix en castellà, i prefereix "llençar". Qui així actua ho fa, naturalment, sota la interferència del castellà, perquè si no hi estigués sotmès no rebutjaria aquest ús ben genuí d'aquest verb tan antic com la llengua mateixa. La llengua catalana ha de ser considerada independentment de les seves coincidències i dissidències amb totes les altres llengües veïnes, i una forma, una construcció o una grafia ha de ser analitzada com a bona o dolenta, convenient o inconvenient, per al català, en referència al seu sistema propi i als seus elements genuïns ja existents, però no necessàriament excloents. Són rebutjables tots aquells elements forans que no tan sols no aporten cap sentit o matís nou al sistema català, sinó que, ben al contrari fan que aquest sigui més pobre (com quan reduïm la diferenciació entre tastar / assajar / provar a aquest darrer) o en canvien el caràcter tradicional, en transformen la personalitat original, sense aportar-hi cap classe d'enriquiment (com quan substituïm padrí per abuelo o cambra per cuarto). No són però rebutjables (excepte per a aquells que rebutgen tot allò que és d'origen extern pel sol fet de ser-ho, els xenòfobs) aquells elements que ens poden aportar qualque matís, significat o ús nou i útil. Per exemple, en mallorquí distingim clarament xupar (un caramel·lo, per exemple) de xuclar (una orxata amb una canyeta, per exemple), són per a nosaltres dues accions ben diferents, i per això em sembla molt bé que el primer verb, independentment del seu origen possible castellà (possible, però no segur), sigui acceptat dins el nostre patrimoni lèxic, la qual cosa fins ara no ha fet la normativa catalana.

Anem més concretament al tema que avui vull exposar: la qüestió dels punts d'interrogació i d'exclamació, aquests signes que s'usen en l'escriptura per a indicar al lector que la frase que llegeix és una interrogació o una exclamació o admiració. El senyal d'interrogació (?) no existeix en llatí clàssic, en el qual la interrogació és marcada per partícules a posta situades a l'inici de la frase, o per pronoms interrogatius; va aparèixer en el llatí escrit a finals del segle VIII a l'imperi de Carlemany, com un punt amb una ziga-zaga superior, segurament insinuant el moviment ascendent de la veu. Feia part d'un sistema de signes (positurae) que marcaven les inflexions melòdiques i les pauses oratòries de la veu als texts destinats a ser llegits a la litúrgia o la declamació, i, segons pareix, va inspirar alguns neumes (signes primerencs de notació musical). El punt d'admiració (!) és encara més modern que el d'interrogació: devers el 1360 apareix en un Ars punctuandi ('Art de la puntuació') de l'italià Iacopo Alpoleio da Urbisaglia, i inicialment eren dos punts inclinats cap a la dreta amb una barra igualment inclinada a damunt. Tant el senyal d'interrogació com el d'admiració tengueren una gran difusió immediata, primer per tot el món romànic, però després també per altres àmbits culturals, i arribaren a sistemes d'escriptura molt diferents, com el xinès, l'àrab i l'hindi.

Un i altre, el punt d'interrogació i el d'admiració, són originalment només  situats al final de la frase, i  és així que encara ara són utilitzats en quasi totes les llengües, però el 1754 la Real Academia Española de la Lengua va recomanar que el punt d'interrogació girat (¿) s'usàs també en castellà a l'inici de la frase. En parlarem, d'aquest nou senyal, en el pròxim article.

Interrogació i admiració (II)

5 de setembre de 2011

A l’article anterior vàrem veure que els punts d’interrogació i exclamació nasqueren a l’Edat Mitjana, primer el d’interrogació i després el d’exclamació, i que es posaren només al final de les frases, ús que continua sent el majoritari avui en dia, però que l’Acadèmia Espanyola el 1754 va recomanar l’ús també en castellà del punt d’interrogació girat (¿) a l’inici de la frase. Aquesta recomanació durant molts d’anys, encara dins bona part del segle XIX, no va ser més que això, una recomanació vacil·lant, que ni la mateixa Acadèmia seguia sempre. A l’Ortografía de la Lengua Castellana, arreglada á la última de la Real Academia Española, impresa a Girona el 1823, només es prescriuen els punts finals: “si la proposicion es interrogativa, se pone en el fin esta señal (?) llamada punto interrogante ó interrogacion; y si es admirativa, se cierra con esta (!) que se llama admiracion” (pàgina 92). En canvi, al Prontuario de ortografía de la lengua castellana, dispuesto de real órden para el uso de las escuelas públicas (Madrid, RAE, 1857), la norma és: “La interrogación se pone al fin de una cláusula en que se hace alguna pregunta, v. gr. ¿Dón-de vas? – A qué vienes? – Te veré mañana? Cuando el período interrogatorio es largo, ó pasa de un renglon á otro, debe ponerse al principio la nota ó signo de interrogacion en orden inverso (¿), lo cual se hace a fin de que el lector tome desde luego la entonacion conveniente á la pregunta; v. gr. ¿Serán perdidos tantos ejemplares y escarmientos como presenciamos cada dia, para persuadirte á mudar de vida y entrar en la senda del honor y de la virtud?” Vet aquí el perquè d’aquesta recomanació: en una llengua com la castellana (i com quasi totes les romàniques) no hi ha a la frase cap element inicial que la senyali com a interrogativa, només ho sabem pel punt d’interrogació inicial; si aquest signe no hi és, tendirem a llegir la frase com a afirmativa, fins que arribant al final ens temerem que és interrogativa i l’haurem de rellegir. Això no passa en les llengües germàniques, en què el subjecte sempre va darrere el verb en les interrogacions (i en anglès sol aparèixer l’auxiliar do), ni en francès, en què la frase interrogativa o bé és com en germànic (Es-tu dejà allé en Suïsse?) o comença per Est-ce que...? (si no és introduïda per pronoms o adverbis interrogatius). Si ara escric “Demà vendràs amb mi a pescar i anirem en aquella penya on fa uns mesos, aquell dia que venien els teus cosins, vàrem trobar tant de peix?” sé cert que la interrogació final us ha sorprès, que heu començat llegint una frase afirmativa; en canvi, si començam la frase amb “¿Demà...” és ben segur que ja des del començament sabeu que li heu de donar l’entonació interrogativa. És que no hi ha res que distingeixi aquests dos tipus de frases més que el signe inicial escrit. El fet és que els espanyols proposaren aquesta innovació que ells mateixos no consolidaren fins el segle XX, i no només per a les frases curtes, sinó per a totes. En català hi ha hagut la mateixa vacil·lació que en castellà, amb la diferència que la nostra no ha estat més que un reflex de l’espanyola, perquè els catalans començaren a posar punt d’interrogació i d’admiració inicials també dins el segle XIX, seguint la recomanació de l’Acadèmia. És per això, segurament, que l’ús d’aquests signes és vist com una concessió més a l’espanyol i que des d’una posició ideològica catalanista es rebutja aquesta opció, però la realitat és que el punt d’interrogació inicial (¿) (no tant el d’exclamació) és ben útil en l’escriptura catalana i facilita molt al lector la identificació de la frase interrogativa. Pompeu Fabra, a qui no es pot qualificar d’“espanyolista”, acceptava aquest signe en les frases llargues, però el trobava innecessari en les curtes i els monosíl·labs interrogatius: qui? què? on? El problema a l’hora de distingir frases curtes i llargues és que en això ningú té el mateix criteri i, per tant, no pot servir de norma. En continuarem parlant.

Interrogació i admiració (i III)

7 d'octubre de 2011

En la tradició gramatical catalana la qüestió dels punts d’interrogació i d’admiració pareix una qüestió absolutament secundària, de la qual parlen ben pocs tractats. Així i tot, al llarg del segle XX es va anar mig imposant una praxi molt peculiar, ja esmentada a l’article anterior, espècie d’arranjament entre la proposta definitiva castellana (¿...?, ¡...!) i la més general (...? ...!): posar els dos punts quan la frase és llarga i només posar-ne un quan la frase és curta, especialment en les frases interrogatives. Així ho explicava el 1962 Badia i Margarit, a la Gramática Catalana de l’editorial Gredos (II, p. 133), i així ho recollien la majoria de gramàtiques i tractats de llengua d’aquells anys i dels posteriors. Els anys 70, però, hi hagué com a mínim dos estudiosos que es plantejaren la qüestió amb la intenció de posar-hi orde: Joan Solà (malauradament desaparegut el 2010) i Josep Ruaix. Tots dos n’analitzaren l’ús històric, hi reflexionaren i en proposaren una norma, diferent en cada cas, però coincident en una cosa: la utililitat (almanco en alguns contexts determinats) del punt d’interrogació inicial. És impossible en aquestes línies resumir els arguments de cada un, per això em cenyiré a donar-ne la recomanació final. De Solà: “Si no volem caure en l’anarquia de la casuística i hi volem guanyar indiscutiblement en claredat, el millor que podem fer és usar els signes d’interrogació i admiració al començament i al final de qualsevol fragment interrogatiu o admiratiu. I que no es cregui ningú que això és un castellanisme. Respon, senzillament, a les característiques internes del català...” De Ruaix: “posar l’interrogant inicial només quan la frase interrogativa és d’entonació complexa i no comença amb cap partícula interrogativa... recomanar per al català l’ús exclusiu del signe d’admiració o exclamació al final de la frase o expressió que volem marcar com a admirativa o exclamativa.” Com veim, tant un com l’altre accepten el punt interrogant inicial, però el segon només de manera restringida a unes estructures molt concretes. L’argumentació de Josep Ruaix per a aquest ús és molt coherent, però topa amb un realitat: la impossibilitat per a la gran majoria d’usuaris, no experts en gramàtica, de discernir quan han de posar els dos signes o quan només n’han de posar un. Allò que Ruaix veu tan clar, l’escrivent normal difícilment ho percep. En canvi, la norma de Solà és claríssima: sempre s’han de posar els dos signes, i no cal fer anàlisis gramaticals. En el punt d’admiració, però, les dues propostes són diferents. Finalment, el 1995 la Secció Filològica de l’IEC es decidí a dir-hi la seva i va aconsellar [sic] “amb finalitat simplificadora” només posar els punts finals, tant d’interrogació com d’admiració, consell que ja anava precedit per la recomanació de Badia, a la seva nova gramàtica de 1994, “d’abstenir-se d’usar aquest signe” [¿]. ¿Què hem de fer, doncs, amb els punts d’interrogació i d’admiració? Per a començar, fixem-nos que la Secció Filològica només “aconsella”, no “imposa” normativament, l’ús exclusiu dels punts finals; per tant, usar el punt inicial no va contra cap norma de l’IEC; just no fa cas d’un consell. Jo crec que podem diferenciar el cas de les frases interrogatives de les admiratives. Aquestes darreres solen ser introduïdes per qualque mot que n’indica l’entonació exclamativa i, a més, solen ser relativament curtes. Per tant, en aquestes frases l’ús del punt final és suficient, i ometent-lo a l’inici feim la lectura menys carregada de signes. En el cas de les interrogatives, però, crec que, per les raons ja indicades, la proposta de Ruaix és complicada i, per això, inconvenient. En canvi, la proposta de Solà em pareix la millor, la més clara i més fàcil, i per això la més convenient: posar sempre els dos signes, independentment de la llargària, sempre subjectiva. En qualsevol cas, podem tenir present que una obra tan important com la Gramàtica del català contemporani (2002), fa servir sempre els signes d’interrogació i d’admiració al començament i al final de la frase, per curta que sigui. És clar que la va dirigir el malaguanyat mestre Joan Solà.