Va
obrir els ulls i va veure molta de claror. Pel balcó podia veure la gran
claredat que dominava l’ambient, amb l’aire ben net i el sol ben lluent. Quin
contrast, amb la foscor tenebrosa que imperava quan es va colgar! S’aixecà ben
contenta, va fer tot el ritual acostumat de cada dia en aquell moment i es
preparà un bon berenar, sa i respectuós amb l’entorn natural, com corresponia a
una militant naturista. Vestida per a sortir al carrer, va travessar el portal
i tot d’una va ser enmig del trull de la ciutat... ¿Del trull? Idò no, no n’hi
havia gens, de trull: els carrers eren molt tranquils, quasi no hi havia
vehicles de motor, la gent caminava sense pressa, hi havia molts de ciclistes
(que anaven pel carril que els corresponia, naturalment), ningú cridava, ningú
molestava ningú, no hi havia papers ni brutor per en terra... Na Lluïsa ho
trobava estrany, tot allò, tenia la sensació que qualque cosa no era com
sempre, que hi havia hagut un canvi, però no el veia, no sabia quin havia pogut
ser, aquest canvi. De camí cap a la feina, que era a una oficina governamental
dedicada a la consecució del turisme sostenible, es va aturar a una papereria a
comprar un diari; normalment comprava El
matí, però aquell dia va comprar L’actualitat,
el diari més antic dels que es publicaven a l’illa, que incloïa un suplement
titulat Natura i vida, ple de
consells i recursos per a respectar i aprofitar, sense fer-los malbé, els
productes i els espais naturals que la terra ofereix als humans. Amb el diari
dins la motxilla, va continuar aquella passejada alegre cap a la seva feina,
que per a ella no ho era ben bé, una feina, sinó una contribució entusiasta a
fer que les visites turístiques no fossin excessives i perjudicials, sinó
ajustades a les possibilitats insulars i beneficioses per a la societat i per
al medi natural. De fet, des que aqueixa oficina funcionava, s’havien acabat
els embossos a les carreteres i als carrers, s’havien reduït les autopistes,
s’havien multiplicat les freqüències de trens i autobusos (tots elèctrics,
naturalment), se n’havien creat línies noves... Els parcs naturals i els espais
protegits havien augmentat considerablement, els creuers carregats de milers de
turistes havien estat limitats i, a més a més, distribuïts per diversos
ports... Els prats de posidònia de les costes s’havien recuperat enormement, i
ja no s’hi veien mil barques fondejades a damunt. No hi havia plàstics quasi
per enlloc, i principalment no n’hi havia dins la mar, on la fauna i la flora
s’havia recuperat extraordinàriament i ja no hi havia espècies amenaçades. Fins
i tot havia corregut la notícia que per qualque punt de la costa nord havien
vist vellmarins... Les depuradores no rebentaven més en ple estiu, perquè eren
més modernes i no anaven tan plenes de m....,
a causa de la limitació del nombre de visitants alhora, gràcies a
l’empetitiment de l’aeroport i a la reducció important de les places
turístiques. Això, sobretot en aquells punts que s’havien arribat a destacar
per la presència de masses incontrolades de personal quasi sempre gat i
inconscient del perill en què es posava quan volia botar de balcó a balcó o es
tirava a la piscina del complex hoteler des de la barana de la finestra de la
cambra... L’illa tornava ser un indret amable i agradable tant per als
residents, el nombre dels quals havia disminuït bastant des de feia uns anys, com
per als visitants, que ja no hi venien a cercar només platja, sol, gatera i
sexe, sinó sobretot tranquil·litat, cultura, naturalesa i repòs. Qui hi volgués
viure trobava fàcilment habitatge a preu raonable, perquè els preus s’havien
estabilitzat i no hi havia especuladors que els alterassin a l’alça.
Na Lluïsa, després d’haver-se aturat
a comprar el diari, caminant cap a l’oficina, es va trobar amb un incident, i
com que no sabia què havia passat, ho va demanar –en català, naturalment– a un
dels policies que hi feien guàrdia, i aquest, amb una amabilitat exquisida i
esforçant-se per respondre-li en la mateixa llengua (es veia que era foraster),
li ho va explicar amb detalls. No havia estat res greu, però és clar que havia
atret l’atenció de molta de gent. Arribada a la feina, ho va comentar amb els
companys, que ja n’havien sentit notícies a través de les emissores de ràdio i
televisió locals, totes de parla catalana i molt primmirades en la correcció de
la llengua. Gràcies als esforços del Govern insular, i a la col·laboració
desinteressada del Govern de l’estat, s’havia aconseguit que la llengua pròpia
del país, la catalana, fos omnipresent a la societat: era la llengua
majoritària dels mitjans orals i escrits, era la llengua normal de
l’ensenyament, era usual als negocis (hotels, restaurants, botigues, oficines,
tallers, bancs, asseguradores, etc.), era ben usada als centres de salut i als
hospitals, i respectada i parcialment usada pels policies i els guàrdies
civils. Fins i tot podies telefonar a qualsevol d’aquests números d’informació
o reclamació que tenen tantes d’empreses i sempre et responia qualcú que
entenia el català. Feia anys que no es tenien notícies de cap cas en què un
ciutadà de l’illa hagués estat molestat pel fet de parlar en català.
Feia una estona que na Lluïsa havia
arribat a la feina i, de cop i volta, va tenir la sensació que
s’endormiscava... Devia ser la calor, no excessiva però sí un poc marcada...
Va obrir els ulls i el panorama era
gris, trist, renouer, no gaire diferent de la foscor tenebrosa imperant quan
s’havia colgat. Amb presses i malhumorada, s’aixecà, va seguir el ritual de
cada dia, es preparà un berenar qualsevol ple de greixos industrials embolicats
amb plàstic, i, vestida de carrer, va sortir de casa seva per a anar a la
feina, una feina rutinària a un banc, a la secció encarregada d’executar les
hipoteques i engegar la gent de la casa on viuen que no poden pagar... Al
carrer hi havia un trull espantós: embossos de cotxes i renous de clàxons,
gent apressada amb cara de pomes agres, gent que discutia per no res, autobusos
vells que feien una fumera negra i no bastaven per dur tota la gent que hi
volia pujar... Un poc distreta, va voler travessar per un lloc prohibit i un
guàrdia de males maneres i en castellà la va renyar, i quan es va voler
disculpar, en català, encara va haver d’aguantar un “en español, que no la
entiendo!” Hi havia una gentada pertot, ja tan prest, caramulls de turistes
despistats que feien nosa als qui anaven a fer feina, no es podia passar per
enlloc... A la fi va arribar a la feina –que odiava– i va ocupar el seu lloc, i
abans de començar amb els papers (a veure a qui toca engegar avui!), s’aturà a
recordar el somni que havia tengut aquella nit, i una mitja rialla li va venir
a la cara. Ai! Sort dels somnis, que ens alegren una mica la vida i ens
retornen la il·lusió! ¿Podrà ser mai veritat, un somni com el que he tengut
anit? Faré els possibles per a no oblidar-lo.
(Publicat a Miscel·lània dedicada al número 200 de la col·lecció Coses Nostres, Cas Concos des Cavaller, setembre 2019; ps. 127-129.)
