18 de febrer de 2011
Cent
anys són pocs dins el fil de la història, que es compta per milers,
però cent anys són molts dins el fil de la vida de les persones, la
majoria de les quals no hi arriben. Per això celebrar un centenari
sempre és per a nosaltres important, perquè és el transcurs podem dir
màxim de l’existència humana individual. I enguany, precisament, en
celebram uns quants, de centenaris, els catalans; uns quants centenaris
d’aquests que ens han d’enorgullir, perquè corresponen a persones, i a
una institució, que, amb la seva feina quotidiana i amb la seva il·lusió
per la cultura i la llengua en què han estat immergides, han ajudat un
poc, cadascú dins les seves possibilitats, a mantenir la dignitat de la
comunitat lingüística catalana.
El
14 de febrer de 1911 una disposició de la Diputació Provincial de
Barcelona, que presidia Enric Prat de la Riba, una de les més decisives
figures del catalanisme de principis del segle XX, establia la divisió
en tres seccions de l’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 com a
producte del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Una
d’aquestes seccions era la Secció Filològica, de la qual eren nomenades
membres numeraris algunes personalitats prestigioses en el camp de la
llengua i la literatura catalanes, amb el mallorquí Antoni Mª Alcover i
Sureda com a president. La Secció Filològica de l’IEC ha estat un
element essencial en la conformació d’un model de llengua normativa que
permetés la incorporació de la llengua catalana a tots els àmbits d’ús
possibles, que inicialment eren sobretot escrits i només a l’escola, les
institucions, la premsa i les publicacions en llibres, però que amb el
temps es varen ampliar a tots els nous àmbits audiovisuals que
actualment coneixem. Gràcies a la Secció Filològica tenim una ortografia
(vigent en principi des de 1913, tot i que posterioment fos parcialment
retocada i perfeccionada), una gramàtica de referència (proposada el
1918 per Pompeu Fabra i després també ampliada i retocada en nombroses
edicions) i un Diccionari General (aparegut en primera edició el 1932,
també obra personal de Pompeu Fabra), eines que, tot i que fossin
imperfectes, varen fer possible que la llengua catalana pogués competir
amb igualtat de condicions amb qualsevol altra llengua de cultura. La
Secció Filològica va seguir les vicissituds de tot l’Institut en les
diverses èpoques del segle XX de persecució activa contra el català (la
Dictadura de Primo de Rivera i la Dictadura de Franco), però també hi va
sobreviure i des de la darreria dels anys 1970 ha tornat exercir les
seves funcions fins a arribar a aquests 100 anys, amb moltes més
realitzacions que han dotat la llengua de noves eines tant normatives
com divulgatives i de recerca. Malgrat les crítiques que se li han fet
(moltes de ben fonamentades, altres potser no tant) i malgrat que no
sempre ha actuat a gust de tots els usuaris i els professionals de la
llengua, és evident el paper institucional indispensable que ha fet la
Secció i que els seus 100 anys mereixen ser celebrats positivament.
El
22 d’agost de 1911 va néixer a Castalla, a la comarca valenciana de
l’Alcoià, Enric Valor Vives, d’una família culta i benestant que al cap
de pocs anys, durant la I Guerra Mundial, començà a tenir greus
dificultats econòmiques, fins que va acabar perdent el seu patrimoni.
Obligada a deixar el poble, i després de passar per altres localitats,
es va instal·lar definitivament a València el 1934. Enric Valor, forçat
per les circumstàncies, va estudiar a l’Escola de Comerç d’Alacant, però
la seva vocació va ser sempre la literatura i el coneixement de la
cultura del seu país, i de ben prest va col·laborar en revistes
valencianistes. Amic del seu coetani Manuel Sanchis Guarner, aquest
l’impulsà a la replega de rondalles i a la confecció de gramàtiques i
guies de llengua per a aprofitament dels seus conciutadans, de manera
que amb el pas dels anys Enric Valor es va convertir en un dels pilars
fonamentals de les lletres catalanes del País Valencià, autor de manuals
lingüístics, de reculls de rondalles que revestí literàriament i de
novel·les que reflectien les seves vivències. Mestre d’una prosa
riquíssima, la seva contribució al país va ser finalment reconeguda amb
diversos premis i doctorats Honoris Causa,
entre els quals el de la Universitat de les Illes Balears (1999), que
aquest mes de febrer li ha dedicat uns actes i una exposició
d’homenatge. Va morir el 13 de gener de 2000.
Ben
pocs dies després d’Enric Valor, el 9 de setembre de 1911, va néixer a
València Manuel Sanchis Guarner, també de família acomodada, l’àvia
materna del qual era mallorquina. Com que va quedar orfe de pare i mare
de ben jove, va ser criat pel seu oncle Josep Sanchis Sivera, capellà
intel·lectual valencianista, i amb ell va adquirir una cultura humanista
que el va dur a estudiar Filosofia i Lletres i Dret. Compromès des dels
anys d’estudiant amb el valencianisme, amb el temps va esdevenir,
després d’haver estat a la presó franquista, una de les figures més
transcendentals de la cultura catalana al País Valencià, havent publicat
treballs de recerca sobre filologia, cultura popular i història. Entre
1943 i 1959 va residir a Mallorca i va col·laborar amb Francesc de Borja
Moll per a acabar el Diccionari, a més de contribuir a la renovació del
panorama literari de l’illa. La seva feina també va ser reconeguda amb
diverses distincions, però, per a vergonya de la seva terra natal,
Sanchis també va haver de sofrir amenaces i insults com a “traïdor
catalanista” per part dels sectors feixistes valencians. Va morir el 16
de desembre de 1981.
Ben
lluny d’aquestes dues personalitats, a l’altre extrem del domini
lingüístic català, a l’Alguer, el 30 de gener del mateix any 1911 havia
nascut Àngel Scala Salis, dins un ambient totalment diferent, un ambient
modest d’una família dedicada a les feines del camp. Sense més
preparació que els estudis elementals, Àngel Scala, fent feina com a
tractorista al camp alguerès, en les feines de sanejament de terres
enfangades, va conèixer centenars de persones de Sardenya i de fora
Sardenya, i de totes en va aprendre tantes de coses (contarelles,
creences, supersticions, tradicions, cançons, jocs...), que es va veure
impulsat a posar-ho per escrit perquè tot aquest tresor de la cultura
popular no es perdés. La sort i la gràcia és que encara ara, als 100 anys complits i amb plenes facultats intel·lectuals i físiques, és la
més important enciclopèdia vivent de la cultura popular algueresa. Les
seves poesies i els seus relats han estat també premiats en diversos
certàmens, però el premi més important que ha tengut ha estat la festa
que familiars i amics (mig Alguer) li han fet quan ha complit el segle,
festa a la qual vaig tenir l’honor i l’alegria de participar.
3 persones i una institució, entre tantes altres, que ens han salvat els mots aquests darrers 100 anys.
