Sovint sovint aquest “Diari de Balears”, o Vilaweb o altres publicacions en català ens notifiquen que a tal o tal banda hi ha hagut “un altre” episodi de catalanofòbia: el cambrer que no ha volgut atendre el client catalanoparlant, el venedor que ha insultat el comprador perquè ha parlat en català, el guarda de seguretat que provoca conflicte quan sent parlar en català, el policia que ha amenaçat o denunciat qualsevol ciutadà que li ha dit qualque cosa en català, l’atemptat contra qualsevol persona que ha exhibit una bandera amb les quatre barres (ara fa poc els va passar a uns joves valencians a Màlaga, per haver exhibit la bandera dita “valenciana”), l’ajuntament controlat per l’extrema dreta (PP/Ciutadanos/Vox) que elimina el català dels seus comunicats, l’esperpèntic dirigent de Vox que critica qualsevol cosa que es faci en català... Els mitjans presenten aquests fets, repetits, com a manifestacions independents i individuals, bé que freqüents, de catalanofòbia, i crec –vaja, n’estic ben convençut– que s’equivoquen quan en fan aquesta apreciació: cada fet d’aquests en si mateix és una demostració evident i indiscutible de catalanofòbia, però cada un no és una manifestació independent de les altres, perquè la catalanofòbia a Espanya no és un sentiment individual nombrós (com ho pot ser sentir els colors del Barça o del Madrid, o ser més o menys d’esquerres o de dretes), sinó que és una qualitat (mala qualitat, hauríem de precisar) del sistema; la catalanofòbia és sistèmica a l’estat que ens té (perquè nosaltres no en tenim, d’estat). Si bé dins la Monarquia Hispànica dels Àustries –i abans i tot– ja hi havia hagut expressions ocasionals, però importants, de catalanofòbia [1], aquesta no passa a ser un principi fonamental de l’estat fins a la consolidació de la dinastia borbònica una vegada vençuts els rebels de la Corona d’Aragó en l’anomenada Guerra de Successió (1704-1715). L’estat borbònic es fonamenta en el dret de Castella, i els catalans (tots, no només els de Catalunya) hi som considerats súbdits forçats, amb el dret individual a viure (i condicionat a l’arbitrarietat del poder), però sense cap dret col·lectiu com a poble històricament ben configurat, i la nostra llengua és expulsada de qualsevol institució pública (lentament, però inexorablement) i la nostra cultura menyspreada i folkloritzada. És aquest estat borbònic que congria i fomenta la catalanofòbia, estesa per tot el domini, que als Països Catalans es concreta amb l’autoodi, l’odi dels propis catalans a ser-ho, incitats a renegar del país propi, de la llengua pròpia i de la cultura pròpia. L’enyorat Francesc Ferrer i Gironès hi dedicà una gran part de la seva vida, a estudiar el fenomen de la catalanofòbia i de la persecució política dels catalans, i ho va deixar ben palès en els seus llibres. La catalanofòbia forma part del fonament sociopolític i jurídic de l’estat espanyol, i de la idiosincràsia moderna de la població d’arrel castellana, no per naturalesa (no es transmet genèticament), sinó per cultura imposada pel poder des de fa tres segles, sense interrupcions. Ha estat així durant tota l’època borbònica (absolutista i ‘constitucional’), ha estat així durant la II República (la primera va ser tan curta que no tengué temps de mostrar-se; tanmateix, dubt molt que hagués estat diferent), i ha estat així (però més brutalment) durant les dues dictadures. Aquestes mostres reiterades d’accions i reaccions catalanòfobes no són simples conductes individuals de gent mal educada o d’ideari feixista, són conseqüència lògica de l’estructura jurídica de l’estat espanyol i de l’educació que aquest dóna, des de fa molts i molts d’anys, als seus ciutadans, als quals se’ls mentalitza perquè entenguin que només un estat monolingüe i monocultural (amb la cultura castellana com a base i petites aportacions folklòriques de les altres cultures considerades perifèriques: la paella, l’ensaïmada, la sardana, la barretina, els balls tradicionals, etc) pot ser fort davant el món i pot mantenir la unitat i la independència política. El “si eres español, habla español” és la màxima lògica d’aquest estat que no reconeix com a espanyoles les altres llengües que encara (i malgrat els seus esforços per a destruir-les) sobreviuen més o menys dins el territori. L’actual monarquia borbònica ha canviat una mica l’aparença, però no ha canviat aquests fonaments: l’única llengua espanyola és la castellana, i les altres, com si fossin espines clavades dins la carn immortal de la sagrada nación, són a contracor tolerades per la Constitució, però sense anomenar-les, ni haver fet res perquè els ciutadans que duen 300 anys d’adoctrinament contra la diversitat lingüística (i jo diria que molt especialment contra el català) canviïn de sentiment i d’actitud. La situació és la mateixa mani qui mani, amb petites diferències formals segons sigui PP o PSOE, i és la mateixa entre els dirigents de l’estat gran o els de les regions. Basta sentir les declaracions que fan els del PP/Ciutadanos/Vox a Madrid i aquí, o com actuen aquests quan manen aquí o allà, i basta també veure i sentir com parlen els del PSOE o de Podemos: qualcuns fan l’esforç d’usar el català (de vegades), molts just parlen en español, que és la llengua del sistema, i ningú no fa res per a denunciar o intentar aturar la catalanofòbia, la qual només pot desaparèixer si desapareix l’estat que la sustenta, l’estat que la inclou dins el seu sistema de valors.
[1] Vegeu l’article Els orígens històrics de l’anticatalanisme, d’Antoni
Simon, a “L’Espill”, 24 (2006)
(Publicat a DBalears el 20 d'agost de 2019.)
