El 27 de maig de 2016 vaig publicar una
primera part d’aquest article, que volia continuar al cap de poc i, això no
obstant, vaig anar deixant davant altres treballs més urgents. Us deman
disculpes als qui esperàveu aquesta segona part i ja no confiàveu que sortís
mai. Mentrestant ha passat una cosa molt important, de la qual avui no parlaré
gaire, perquè encara no m’ha llegut fixar-m’hi amb atenció: la sortida de la Gramàtica de la llengua catalana de
l’IEC. Només en diré, perquè això es veu amb una ullada general, que més que
claredat normativa pareix que aporta més confusió, perquè tot i posar en lletra
més petita determinats usos col·loquials (dins els quals no distingeix,
inexplicablement, aquells que són genuïns –però de més o menys reduïda extensió
dialectal– d’aquells que són clarament d’interferència forastera) no dictamina
amb precisió quines són les normes concretes aplicables a qualsevol registre
formal. Fer una gramàtica a la vegada descriptiva i normativa, si la segona vol
ser restrictiva respecte de la primera sense dir-ho clarament, no és la millor
manera de donar llum a l’usuari no especialitzat. Tornem, però, a la denúncia
de les imposicions arbitràries que els mitjans de comunicació i, en alguns
casos, els polítics han promogut i mantenen.
En el conjunt de llengües
gal·loromàniques transalpines, és a dir les formades a l’espai grosso modo corresponent a França,
Bèlgica i la Suïssa dita romande, al
qual conjunt pertany l’àrea lingüística catalana, el germà del pare o de la
mare (o el marit de la germana d’aquests) ha mantengut la denominació llatina
d’AVUNCULUS ‘germà de la mare’, evolucionada a oncle i altres variants (per exemple, mall. onclo, conco, blonco); mentre que per a la germana del
pare (etc), els parlars occitans, francesos septentrionals i francoprovençals,
mantenen el llatí AMITA ‘germana del pare’, evolucionat en tante / tanta i altres variants; i en canvi el català ha assumit
l’hel·lenisme tia, ja incorporat al
llatí vulgar del sud itàlic. És a dir, mentre els parlars iberoromànics i
itàlics centremeridionals han igualat la denominació per als dos sexes (tío – tía, portuguès, castellà,
aragonès; tiu – tia, asturià; zio – zia i variants, italià), els
parlars gal·loromànics i nord-itàlics han mantengut una denominació diferent
per a l’home (oncle, barba i variants) i per a la dona (tia, tanta
i variants, magna, lalla...). Com en tants i tants de
casos, el sistema català és semblant al dels parlars gal·loromànics i diferent
al dels parlars iberoromànics. Però també en aquest cas el català ha sofrit la
pressió del castellà, i en època més o menys moderna, segons l’àrea geogràfica,
el tío s’ha infiltrat per a
substituir l’oncle, per a fer la
parella a l’estil espanyol. En valencià ja està documentat en la primera meitat
del segle XVIII (CICA)[1],
mentre que a Mallorca s’hi troba ja el 1840 al diccionari de P. A. Figuera,
però com a denominació secundària respecte d’onclo, i a Catalunya no apareix escrit fins a finals del XIX
(CTILC)[2]. Si bé
és ver que a bona part del valencià tio
és avui absolutament predominant, no ho és tant a Catalunya i les Balears, on oncle (en les diverses variants) ha
resistit i és ben viu, o com a mínim conegut, en ambients sobretot no urbans.
En el procés de recuperació i normalització del català és evident que des de la
perspectiva de la llengua nacional s’havia d’haver procurat que oncle fos la forma estàndard promoguda
per tots els mitjans, i deixar que tio,
si un cas, sobrevisqués en els registres col·loquials informals; sense cap
problema, se’n podia prescindir fins i tot en converses de to col·loquial a la
televisió o al cinema, perquè oncle
no és cap arcaisme desconegut per la població de parla catalana. En lloc de
fer-ho així, però, hom ha preferit fer la trampa de promoure el tiet, com si fos la masculinització
de la tieta, i així hom pretén burlar
la normativa lèxica sense dir tio
(massa evident castellanisme, que a més s’ha destinat a l’argot més col·loquial
per a referir-se a qualsevol individu) ni sense dir oncle, que els assessors de sempre consideren poc adequat al
llenguatge modern. (Vegeu, per exemple, com l’Ésadir considera tiet,-a
com a forma principal, a la qual remet des d’oncle.) D’allò que es tracta novament és de fer veure que el català
coincideix casualment amb l’espanyol, que tampoc aquí no hi ha diferència.
¿Per a què volem la independència si la nostra llengua és ben dependent de
l’espanyola? A Catalunya en catanyol!
podria ser el lema dels mitjans de comunicació que tant d’entusiasme mostren
per consagrar la coincidència entre les suposades llengües diferents.
dilluns, 2 de gener del 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits més llegits
- Fraules i maduixes
- CESSAU DE DIR “EL PRESIDENT CESSAT”!!!!
- Verinosa manipulació (especialment dedicat a Xavier Pericay i Maria Antònia Lladó)
- No poseu pegues
- Locals sense aforament
- Catalanofòbia sistèmica
- 'Epíleg' a Els mots en desús del català de Balears, de Pere Juli Serra Pujol. Lleonard Muntaner Editor, 2010
- ELS 34 RENEGATS QUE HAN ARRACONAT EL CATALÀ A LES ILLES
- El femení genèric o la invisibilització de les dones
- N’Aina Moll, la polemista amable