El 1986 dos personatges fins aleshores desconeguts dins la Filologia Catalana varen treure un llibre verinós que ha tengut unes conseqüències desastroses per a la confecció de la modalitat estàndard catalana. El llibre es titulava Verinosa llengua i els dos personatges eren Xavier Pericay i Ferran Toutain. No eren els primers que exposaven la doctrina que s'hi promou, però sí que varen ser els primers que varen tenir una repercussió important, perquè el llibre va tenir bastant de difusió i va servir de fonament als impulsors d'allò que en aquells moments va ser conegut com a "català light". En un primer article publicat a "Serra d'Or" (Una llengua per a una nació, setembre de 1987) vaig denunciar aquest model de català als mitjans de comunicació com un model localista i espanyolitzat (que és també espanyolitzador), article que em significà una resposta irada de Ricard Fité a la mateixa revista el novembre següent, al qual vaig replicar amb tres articles que aparegueren a "Escola Catalana" el desembre de 1989 i el gener i el febrer de 1990 ("Serra d'Or" no volgué publicar aquesta rèplica). Als meus escrits mostr la manipulació de l'obra de Fabra i de Coromines, sobretot, que tots aquests personatges varen fer per a justificar la seva tasca de destrucció de l'estàndard català unitari i genuí que havíem heretat del model fabrià. Els meus articles són una denúncia de la maniobra disgregadora i espanyolitzadora d'aquests personatges, als quals se n'hi afegiren ben aviat altres, com per exemple Ivan Tubau. Amb el temps, l'experiència ha demostrat que la meva denúncia (inútil, perquè els qui manaven no en feren gens de cas) era ben certa: el llenguatge dels mitjans de comunicació en català de Catalunya més importants (TV3, Catalunya Ràdio, diaris en català) està espanyolitzat i dialectalitzat (no hi ha oncles, només tiets; ningú no festeja, només tenen nòvio/nòvia; no tasten el menjar, el proven; no travessen els rius, les fronteres o els carrers, sinó que els creuen; ningú no s'acosta, tothom s'apropa; no fan brou, sinó caldo; no estrenyen, sinó que apreten...; la nora no és la nora, sinó la jove; qualque diari fins i tot s'ha pres la llibertat d'establir grafies noves, com esclar per és clar), i bona part d'aquests personatges s'han passat a l'anticatalanisme descarat, com Ferran Toutain i Ivan Tubau, de Ciudadanos, o Xavier Pericay, d'UPyD i de la "Fundación Jaime III". Aquest, casualment, és el cònjuge de la coordinadora lingüística d'IB3, Maria Antònia Lladó, la que ara imposa el mateix model localista (versió balear, és clar) a la ràdio i la televisió públiques de les Illes; feta la feina destructiva a Catalunya, ara l'ha de fer aquí via consort... Es veu que no pararà fins a veure el català absolutament dividit i minoritzat.
A continuació reproduesc els articles publicats a "Escola Catalana", desembre 1989-febrer 1990. Com que en aquests anys encara no hi havia arxius digitals a internet, aquests articles fins ara només es podien trobar a les biblioteques. De l'article de "Serra d'Or" ja en teniu l'enllaç més amunt. Com a motiu de satisfacció puc esmentar que, encara que a la pràctica la meva denúncia fos ben poc efectiva, l'escrit Una llengua per a una nació va ser el revulsiu que al cap d'uns pocs anys (1991) va provocar la creació de la revista Llengua nacional.
Per a poder llegir els articles, activau damunt cada imatge la funció "Visualitza la imatge", cosa que us permetrà augmentar-ne la mida i us en facilitarà la lectura.
P.D.: Vegeu el sr. Pericay parlant malament de Catalunya, de costat amb els il·lustres anticatalanistes Félix de Azúa, Alberto Boadella i Federico Jiménez Losantos. No s'apleguen que no s'assemblin, és ben ver...
http://youtu.be/aJ1tZwUorGY
