28 de març de 2011
A partir d’estudis i dades
corresponents sobretot a la llengua de les Illes Canàries, aquest volum inclou
13 contribucions que presenten projectes d’investigació lingüística d’àmbit
geogràfic més ample repartits en 4 camps disciplinaris: sociolingüística (que
dins la catalanística equival més bé a “dialectologia social”), toponímia,
lexicologia i lexicografia, i geolingüística.
Dins el camp de la
sociolingüística, els tres primers capítols estan dedicats als estudis de
disponibilitat lèxica, uns estudis que dins l’àmbit català són encara molt nous
i poc abundants. Al primer, Humberto López Morales, el pioner d’aquests estudis
en l’àmbit lingüístic hispànic (Puerto Rico), en fa una presentació històrica
des dels seus inicis a França a mitjan segle XX, lligats a la recerca del
francès fonamental amb finalitats d’ensenyament, fins a l’actualitat, mostrant
per a començar la necessitat de distingir el lèxic freqüent, el lèxic bàsic i
el lèxic disponible, aquest entès com “el caudal léxico utilizable en una situación comunicativa dada”, és a dir, aquell
conjunt de termes que el parlant posseeix, disponibles per a ser actualitzats
en qualsevol situació comunicativa en què calguin, baldament molts no siguin
d’ús freqüent. López Morales fa un repàs tant dels treballs i projectes que han
anat apareixent com de les diverses fórmules que s’hi han aplicat
successivament, i a l’apartat 4.1 mostra que aquests estudis, a més de ser
importants per a la planificació de l’aprenentatge del vocabulari, ho són també
per al contrast entre dialectes, el grau de compatibilitat lèxica dels quals
poden determinar, com es va fer dins els anys 90, en dues investigacions
diferents i successives, entre diversos dialectes castellans d’Amèrica i
Espanya, entre els quals el de Las Palmas. Ens sembla molt encertada l’afirmació
de López Morales al final d’aquest apartat: “Hay buenas razones para suponer
que las aplicaciones de la disponibilidad léxica a la dialectología no han
hecho más que comenzar.” Al 4.2 en mostra la utilitat per a les investigacions
en dialectologia social; al 4.3, ho fa amb les investigacions en
psicolingüística, i al 4.4 amb les contribucions de la disponibilitat lèxica
als estudis etnolingüístics. Els dos següents capítols donen notícia de dos
projectectes concrets d’estudi de la disponibilitat lèxica a les illes de Gran
Canària i de Tenerife, els quals ofereixen uns resultats extraordinàriament
interessants que mostren la rendibilitat d’aquests estudis. El quart capítol
d’aquest camp de dialectologia social és la presentació, a càrrec del seu
coordinador, Francisco Moreno Fernández, d’un altre projecte, denominat
PRESEEA: Proyecto para el Estudio
Sociolingüístico del Español de España y de América[1],
els objectius dels qual són (p. 104):
“a) Reunir un macrocorpus
sociolingüístico sincrónico dels español hablado en comunidades de España y
América.
b) Conocer el estado actual
de la lengua española hablada en sus procesos de variación y cambio, en todos
los niveles lingüísticos y en todo el mundo hispánico.
c) Reunir materiales de
lengua española hablada en núcleos urbanos de diferente tamaño, prestigio e
incidencia socioeconómica.
d) Disponer los materiales
reunidos en formatos adecuados para su almacenamiento, tratamiento y posterior
análisis comparado.”
Uns objectius molt
ambiciosos als quals contribueixen més de 80 investigadors permanents de tot
l’espai hispanoparlant i que ja ha produït una seixantena de publicacions i
unes quantes tesis de llicenciatura i doctorals. Segons el seu coordinador, els
coneixements derivats d’aquest projecte seran profitosos per a la història de
la llengua, per a la lingüística aplicada, per a la lingüística descriptiva,
per als estudis de llengües en contacte, per a la dialectologia, per a la
sociolingüística (= dialectologia social) i per a l’ensenyança de la llengua.
Un projecte realment important i transcendental en la investigació lingüística.
La segona part del llibre
està dedicada al camp de la toponímia i comprèn tres capítols: Contribución a una teoría de los topónimos.
El testimonio canario, de Xaverio Ballester; Toponimia e isoglosas históricas. Leonés y castellano, de José R.
Morala; i Problemática que suscita el
estudio de los topónimos de una lengua perdida: la toponimia de origen guanche
de Canarias, de Maximiano Trapero y Eladio Santana. El primer, i com molt
bé dóna a entendre el títol, és una teoria excel·lentment exposada dels
diversos enfocaments necessaris en l’estudi dels topònims, amb abundancia
d’exemples de les Canàries i d’altres indrets:
-
distinció
entre noms que semànticament són transparents (Fuente la Higuera, La(s)
Palma(s)) i els que no ho són (Elx,
Tegueste), amb el recordatori, però,
que “los topónimos nacen semánticamente transparentes y resulta apenas
imaginable un contexto donde el hombre haya sentido la conveniencia de dar
nombre a los lugares con una sucesión de fonemas sin significado” (p. 124);
-
justificació
de la denominació toponímia, i no topologia, pel fet que la majoria de
noms de lloc són precisament “noms”, “substantius”, i no altres elements de la
llengua, tot i que hi podem trobar adverbis (Tierras de Abajo, Valle de
Allá, Atrás, Fuera, etc.), preposicions (Bajo
la Montaña), numerals (La Roca de les
Onze, Lo Forat de les Dos) i
sintagmes oracionals (La Concha Besaculos,
Donde Mean los Güeis, La Fuente de Beber de Pie);
-
presència
en moltes de llengües de topemes,
determinades marques repetides en els topònims: So- a Sopeña, Somonte, Soanyes; formants augmentatius o diminutius, com –illo a Olmedillo o Robledillo; San(to) – Santa, com San Francisco, Santo Domingo, Santa Mónica,
Santa Cruz; l’article; sufixos
abundantius (cañada, collado, hondonada, alameda, arboleda…);
-
freqüència
de lexemes genèrics molt repetits i polimòrfics (Plano / Llano, Lomba / Llomba
/ Loma, mal país / maipaís / maipé /
maipeís / maipés…, fuente / fuen /
fam / fan / fo / fon / fuan / fuande…, monte
/ mo [Monegre] / mom / mon [Monconiller] / mont [Montler] / morr [Morredón]…,
pedr [Pedraje] / peder [Pedernal] / per[a] [Perona, Capdepera] / piatr
[Piatra]…, puente / Puande / Puende /
pon [Ponferrada]…, etc.
-
forta
personalitat dialectal dels topònims, que normalment marquen les àrees
dialectals; en molts de casos els topònims conserven trets dialectals ja
desapareguts de la llengua parlada local, com a l’a- afegida a un fonema /r/ inicial de l’Alt Aragó: Arriales, Arriamen, Arripas…
-
abundància
de variants formals d’un mateix morfema que donen lloc a topònims diferents: Chejerigüete, Cherejigüete, Chereligüete,
Cherigüete, Chijirigüete, Chirigüete,
Chirijigüete, etc. etc.
-
opacitat
de noms originalment transparents, a causa o bé del pas del temps (mots caiguts
en desús, actualment de significat desconegut per als parlants) o bé de la seva
pertinença a una modalitat lingüística substituïda en el territori. Aquesta
segona circumstància genera còpies (els nous vinguts copien el nom sense saber
què vol dir, com molts de noms aràbics en àrees romàniques), calcs (els
nouvinguts calquen el nom, perquè l’entenen: Siete Puertas seria el calc del guanxe Satautén), “copicalcs” (els nous vinguts creen un nou nom amb la
còpia i la traducció del nom ja existent: la Vall d’Aran, on Aran = Vall);
-
fusió
d’elements de sistemes lingüístics diferents: Alcantarilla (> àrab Alcántara
+ castellà –illa);
-
formació
de caricatures (homonimització semàntica, segons Joan Veny): Camino de los Romeros (< Rameros), Juan del Valle / Vendaval (< Van
de Walle, d’origen flamenc). Ho seria també, i és un toc d’atenció amb la
documentació antiga, l’Oculo Stricto
del segle XIV per Ullastret.
Acaba el capítol remarcant
que topònims obscurs han de ser investigats a partir de les probabilitats
previstes (Tafira i Tasarte, a Gran Canària, probablement
tenen relació amb rels berbers fr i zr, acceptat que el guanxe hi està
emparentat), que la fonotipologia universal pot ser un recurs vàlid per a
explicar una formació quan no es disposa de cap tipus de documentació ni de
forma comparable (un fonòtip universal, per exemple, és la seqüència de
consonant labial i vocal labial per a designar el buf o el siulet) i que dos
principis essencials s’han de tenir presents per a la reconstrucció toponímica:
en igualtat de condicions, els topònims més llargs solen representar major
transparència semàntica que els més breus; però, per altra banda, els topònims
més llargs solen estar exposats a major risc de reducció i més severa. És aquest
capítol un vertader manual d’iniciació a la toponímia, molt ben estructurat i
exemplificat.
Al segon capítol d’aquesta
part, l’autor, José R. Morala, estudia amb dades toponímiques els límits
originals entre els dialectes d’essència lleonesa i els d’essència castellana,
seguint el camí de Sant Jaume (conegut com a “francès”) entre Burgos i el límit
de Galícia. De la conclusió en remarcarem aquesta consideració: “La relación
entre dialectología y toponímia es especialmente fructífera en el campo de la
dialectología diacrónica: fenómenos antiguos que es imposible detectar hoy, por
ejemplo, en una encuesta dialectal, son en algunos casos perfectamente
observables en la toponimia de esa misma zona.” (p. 170).
I el tercer capítol de
toponímia és una bastant llarga (ps. 173-206) dissertació, metòdica i ben
fonamentada, sobre la dificultat de l’estudi de la toponímia d’origen guanxe,
una llengua (o unes llengües) perduda i molt poc coneguda. En aquesta situació,
els autors, Maximiano Trapero i Eladio Santana Martel, posen èmfasi en algunes
bases fonamentals de la toponomàstica: per a estudiar la toponímia d’un lloc
s’ha de conèixer molt bé el lloc i el parlar dels seus habitants; la major part
dels topònims tenen com a referència la pròpia naturalesa geogràfica, el relleu,
la flora, la fauna, la presència de l’aigua, etc., i molt secundàriament la
presència de l’home en la naturalesa; a cada lloc li correspon un sol nom (i
només excepcionalment dos o tres), i un nom es pot aplicar a molts de llocs que
tenen qualque característica comuna. S’hi han d’afegir, a més a més, tres
principis formulats per Coseriu: el principi de l’evidència semàntica, el
principi de la motivació objectiva i el principi de la versemblança toponímica
(p. 206).
La tercera part del volum
acull tres capítols de lexicologia i lexicografia. El primer, Lexicografía
y variación diatópica: el caso del francés, d’André Thibault, és una història crítica, farcida de dades, de
les obres lexicogràfiques franceses que contenen indicacions de caràcter
diatòpic als estats on el francès és llengua oficial. El segon, de Mar Campos
Souto, explica la metodologia i la finalitat amb què es desenvolupa el projecte
del Nuevo Diccionario Histórico de la
Lengua Española, en el qual es dóna una importància especial a la marcació
del lèxic dialectal, de cara a facilitar la delimitació d’àrees dialectals en
diferents períodes històrics. I el tercer, de Cristóbal Corrales i Dolores
Corbella, presenta les obres que, en general sota el nom de tesoro o de diccionario, són reculls de dades històriques de lèxic especialment
diferencial, corresponent a àrees dialectals delimitades (canària, lleonesa,
andalusa, riojana, etc.), les quals
obres han de permetre conèixer l’antiguitat de moltes de paraules pròpies
d’aquestes àrees, de vegades exclusives i de vegades compartides amb altres
àrees.
Els dos darrers capítols del
llibre constitueixen la part de Geolingüística. A l’11, Joan Veny presenta l’Atlas Linguistique Roman, després d’uns
apartats en què explica la utilitat de la geolingüística per a la lingüística i
d’una petita història de la geolingüística romànica. I al 12 és Pilar García
Mouton la qui fa una exposició històrica i actual de les obres de geografia
lingüística que s’han realitzat a Espanya, on Antoni Griera té el mèrit (un
dels pocs mèrits que li corresponen) d’haver estat l’introductor d’aquesta
disciplina amb els seu Atlas Lingüístic
de Catalunya.
Es tracta, en definitiva,
d’un volum molt interessant, sobretot útil com a introducció a totes les
disciplines que tracta i com a mostra de l’amplitud de la dialectologia,
fortament implicada amb totes aquestes disciplines.
(Publicat a Estudis Romànics, 33 (2011), ps. 429-432)
