10 de maig de 2011
A finals de l'any
passat es va publicar un llibre d'aquests grossos de regal que és una aportació
ben interessant a la nostra història cartogràfica: L'atles de les Illes
Balears de Lluís XIV, un recull de mapes de la costa de Catalunya i de les
Illes Balears fet per l'enginyer d'aquest rei francès Charles Pène. L'edició
s'ha fet a càrrec de diversos estudiosos el nom dels quals ara estalviaré per
raons d'espai. No és la meva intenció fer ara i aquí una valoració d'aquest
llibre, perquè ni és el lloc adequat ni jo som el més indicat per a fer-la,
però sí que en vull remarcar un punt que em pareix interessant: la qüestió dels
noms de lloc que hi apareixen. Quan l'enginyer francès va fer aquests mapes ja
hi havia disponibles altres atles o mapes anteriors, tant de Catalunya com de
les Illes Balears, fets per gent d'aquí que hi havia anotat bé la toponímia,
per la qual cosa comptava amb les fonts necessàries per a estampar-hi els noms
correctes, en tots aquells casos en què no hi hagués la forma corresponent
tradicional francesa. Aleshores, a més a més, la llengua catalana era encara la
llengua institucional tant a Catalunya com a les Balears, tots dos territoris
formant part de la Corona d'Aragó, integrant de la Monarquia Hispànica, però independent
de Castella. La llengua catalana tenia la mateixa consideració social i
institucional a casa nostra que el francès a casa seva, però així i tot, amb la
mentalitat que ja llavors caracteritzava l'aristocràcia francesa, no devia ser
per a ells més que un “patois” provincial, atès que no era la llengua del Rei
ni de la Cort. Per això, a l'hora de posar els noms dels indrets dels mapes que
els interessaven, l'enginyer no es preocupà gens si aquells noms eren reals o,
simplement, aproximats, de manera que hi enflocà una sèrie de noms entre
ridículs, surrealistes i esperpèntics. No sabem si els tragué de qualque
indígena que els hi pronunciava perquè ell els apuntàs així com li sonaven, més
o menys, o si ho va fer de qualque mariner francès que els havia sentit a dir i
els deia tal com a ell li pareixien, però allò que sí és segur és que no els va
contrastar amb els dels mapes anteriors que hi havia disponibles. Perquè us en
faceu una idea, us en donaré una mostra, curta, perquè aquest espai no dóna per
a més: P. de la Serve (Port de la Selva), Seraneile
(S'Arenella!), Bagu (Begur), S. Garau (S'Agaró!!), Port de
Landrache (Port d'Andratx!!!), Sollery (Sóller), Port de
Pouillance (Port de Pollença), L'Hercudy (Alcúdia!!!!), La Pedra
(Capdepera!), Port Pedro (Portopetro), Mercadere (El Mercadal), Leon
(Alaior!!), S. Olare (Santa Eulàlia!), Baye/Tour de S. Hilary
(badia/torre de Santa Eulàlia!), Porticelli (la Portella!!!)... N'hi ha
per a esbutzar-se de riure, si no fos perquè aquesta no és més que la mostra de
l'arrogància i el menyspreu amb què els francesos, ja des de ben antic, tracten
les llengües considerades de poca importància. Recordem que, al cap i a la fi,
va ser Lluís XIV el primer qui va marginar el català de l'ús oficial, a les
comarques septentrionals de Catalunya que el monarca hispà li va cedir en el
tractat dels Pirineus (1659), contra la voluntat del Principat. La paradoxa en
aquest cas és que als mapes hi és correcte el nom de la capital de Mallorca,
que era també Mallorca, com tot el Regne, una denominació unitària que era
tradicional des de la conquista catalana. Als mapes la capital és, en francès, Majorque
i, ves per on, aquest nom correcte és esmenat indegudament pel comentarista
modern, el qual el tradueix en Ciutat de Mallorca, un nom fantasma que
mai no ha existit. Per un que n'havia encertat! Per a acabar-ho d'arrodonir,
l'autor de la 'Presentació', el President de Ports de les Illes Balears, Jaume
Carbonero, signa el seu escrit a Palma de Mallorca, un nom també
inexistent segons la legislació vigent. Ni tan sols els dirigents coneixen les
normes que suposadament han de respectar.
