Publicat a "Caplletra" 50 (primavera 2011), 237-241.
És
sempre un pler ressenyar llibres del Doctor Joan Veny, perquè amb la
lectura de les seves obres hom no només aprèn lingüística i
cultura, sinó que a més a més gaudeix d'una prosa elegant i fàcil,
clara i rica. Són, les seves obres, un vertader model de bon
escriure i bon argumentar.
En
aquest volum s'hi apleguen, a més de la seva lliçó en l'acte en
què va ser proclamat Doctor Honoris Causa per la Universitat
de València (25 d'abril de 2008), la seva Biobliografia i els
articles en què ha tractat especialment temes valencians, tot
precedit per la Laudatio del Dr. Emili Casanova. S'hi inclou
també, naturalment, el discurs de cloenda del Rector en l'acte
d'investidura.
La
lliçó és una esplèndida mostra de l'amplitud dels coneixements
que Joan Veny té dels parlars catalans i dels parlars veïns amb què
aquells es relacionen. Dedicada a “La varietat valenciana:
identitat i projecció exterior”, ens ensenya que hi ha formes
valencianes més acordades a l'ètim, enfront de les corresponents
més generals, que han evolucionat: llonganissa (llangonissa),
purna (espurna), venema (verema), guareit
(gauret), flaüta (flauta), raïl (arrel),
juliol (juriol); mostra les coincidències que hi ha
entre parlars valencians i altres parlars perifèrics, rossellonès i
balear, especialment l'eivissenc; fa veure que molts suposats
mossarabismes són en realitat aragonesismes (gemecar, lloma,
lapo, mortitxol, assagador, llanda,
etc.); assenyala la presència primerenca de castellanismes, molts
dels quals adaptats fonèticament a partir de les equivalències
entre els sons castellans i els catalans; indica alguns
valencianismes que s'han estès per les llengües veïnes (castellà,
occità, sard: panoli, palop, carló,
murvedre... ) o alguns ictiònims d'origen extern que han
arribat als dialectes castellans veïns a través del valencià
(garneo, chanquete); destaca algunes formes o
expressions particulars de formació autòctona i manifesta la
satisfació que li ha produït haver pogut establir els ètims
d'alguns significants valencians (randell, merita,
melenquines, pastril, baila, jular,
sisó).
L'aplec
dels estudis valencians comença pels dedicats a l'etimologia: “De
la bèl·lua al tauró: supervivents catalans del llatí pistrix”,
“Busnada, 'tronada, pluja forta', arabisme o mossarabisme?”,
“L'ètim de merita 'fredeluga': entre l'arabisme i
l'onomatopeia” i “L'origen de l'ictiònim hispànic baila
'Dicentrarchus punctatus'”. És un apartat, aquest de
l'etimologia, en què Veny ha demostrat a bastament el seu savoir
faire: reunint nombroses dades dialectals catalanes i romàniques,
examinant a fons tant el significat com el significant estudiats,
acudint a les dades històriques disponibles, fent una anàlisi
crítica de les propostes o suposicions etimològiques existents (si
n'hi ha), considerant els factors extralingüístics que afecten
aquell concepte (Veny es mou amb delit i passió dins els
plantejaments de l'escola Wörter und Sachen) i servint-se de
la seva fina intuïció lingüística, arriba a proposar de manera
molt convincent els ètims més probables, pràcticament segurs,
d'aquests mots que havien restat en la incògnita fins al moment que
l'il·lustre campaner s'hi va fixar. Només un retret hi podem fer a
aquest primer aplec, retret més bé formal que de fons: com que
aquests articles varen aparèixer primerament en llocs i dates
diverses, hi ha algunes repeticions de dades i referències que en un
cas concret provoquen una contradicció que em sembla mal resolta.
Conclou a l'estudi de busnada que aquest mot és contracció
de businada (< businar < BUCINARE), però a
l'article 3 (“L'ètim de merita...”), volent mostrar que
hi ha arabismes propis del valencià septentrional, diu (p. 112) que
busnada ve de l'àrab múzná, seguint la proposta de
Joan Coromines. Tot i que immediatament dins un parèntesi remet amb
un “tanmateix” a l'estudi anterior, hauria estat molt més
encertat que en aquesta reedició de l'estudi hagués prescindit
d'aquest suposat arabisme que ell mateix poques pàgines abans
demostra que no ho és; sense dubte hauria estat més coherent. I
probablement era feina dels editors del llibre fer-li aquesta
observació a l'autor, que segurament l'hauria trobada encertada. A
part d'això, a l'estudi 4, presentat en versió catalana però
originalment en francès, exposant la distribució geogràfica del
peix el nom del qual estudia, hi trobam aquesta frase (p. 118):
“Nadal... ha trobat alguns exemplars prop de la desembocadura dels
rius...”, que hauria de ser “Nadal... n'ha trobat
alguns...”. És un error lamentable de la traductora que sé ben
cert que el Dr. Veny no hauria fet mai i que ens sorprèn als qui
conservam encara l'estructura genuïna de la llengua.
El
segon apartat de l'aplec el constitueixen els articles de
geolingüística: “El valencià en l'Atles Lingüístic del
Domini Català”, “De la
nineta a l'ànima
de l'ull”, “Dues cavalles
sobrevingudes en domini català” i “Relacions toponímiques i
lingüístiques entre les Balears i la Marina”. Com en l'apartat
anterior, i com sempre, aquests escrits són farcits de dades
dialectals, no només valencianes, sinó també, de rebot, dels
altres dialectes, amb les quals Veny fa veure bé determinades
singularitats valencianes bé les coincidències d'aquests parlars
amb altres. En el primer sobretot exposa quina és la presència de
valenciana dins l'ALDC i destaca que gràcies a aquest s'ha pogut
traçar la isoglossa mentira / mentida,
s'ha pogut constatar que tartamut
(rebutjada per Fabra) és una paraula de gran extensió geogràfica,
que valencià i tortosí mostren sovint una forta personalitat
conjunta (torba /
torbes / turbes de cap,
torbat, me
torba el cap) i que el valencià
a voltes manté formes genuïnes on la major part del domini utilitza
un castellanisme (brial / viso).
En el segon exposa la distribució geogràfica dels diversos noms de
la pupil·la de l'ull, en fa la història i n'explica la motivació,
i demostra que animeta
de l'ull (abundant a València i al català de la Franja) no és més
que una modificació de nineta,
tant per causes fonètiques (dissimilació d'alveolars) com
conceptuals (la nineta és l'ànima
de l'ull). En el tercer mostra que tant la cavalla
rossellonesa ('egua') com la cavalla
valenciana i tortosina ('verat') són d'origen foraster: la primera
és occitana i la segona és castellana. I en el quart constata la
importància, reflectida en la llengua, de les relacions entre
valencians i balears, sobretot amb Eivissa, on ha pogut recollir més
de 70 valencianismes; un capítol important d'aquestes relacions va
ser la colonització mallorquina d'alguns municipis de la Marina, de
la qual són supervivències lingüístiques alguns llinatges (Nadal,
Seguí,
Calafat,
Cloquell,
Monjo,
Gelabert...),
l'article as /
sa
de Tàrbena, mots com oruga,
melicotó,
ribrell,
crosses,
gruixat,
malavejar,
tudar,
etc.,
locucions com (jugar)
a conillons i
fins i tot la interpretació de les taquetes blanques a les ungles
com a mentires.
Tot això a més de mostrar que moltes de coincidències entre balear
i valencià es deuen a la seva condició d'àrees laterals i de
colonització (arena,
pigota,
bes / beset /
besada,
faldetes,
granera,
morros,
padastres...)
o, en el camp dels topònims, a la dominació musulmana (recordem que
les Balears durant la major part del segle XII pertangueren a la
taifa de Dènia), com per exemple La
Marjal,
(L')Alcúdia.
Tots aquests estudis estan il·lustrats amb els mapes corresponents,
confeccionats majoritàriament segons les dades de l'ALDC, vast
tresor lingüístic que ha permès a Joan Veny conèixer multitud de
dades amb les quals ha pogut fonamentar les seves valuoses
aportacions.
L'apartat
III és constituït per un sol estudi titulat “Gal·licisme i
aragonesisme en els significants catalans de 'filaberquí'”, on
després de mostrar la variació existent en la denominació
d'aquesta eina de fuster, demostra que la forma valenciana
villamarquí
està relacionada directament amb l'aragonès billamarquín.
Totes les variants, en darrer terme, vénen de l'holandès
wimmelkein,
arribat al català a través del francès i l'occità (virabiquí).
També
l'apartat IV conté un sol article, “El valencià antic saura
'gralla' no és un mot fantasma”, on demostra, amb generosa
documentació, que aquest denominatiu que apareix a l'Spill,
no és inexistent, com defensava Coromines. És un mot ben real, avui
pareix que desaparegut de l'ús viu, que designava l'espècie
Pyrrhocorax
pyrrhocorax,
gralla de bec vermell. El nom és el femení de l'adjectiu saur
'de color groc fosc o rogenc'.
“El
valencià en la proposta del català estàndard” omple l'apartat V.
Veny hi fa un repàs d'allò que ha estat la llengua estàndard
històrica i de quina va ser la proposta moderna fabriana, i alerta
de la dificultat d'establir un estàndard valencià modern massa
recolzat en la llengua literària antiga, perquè en podria sortir
una modalitat massa allunyada de la realitat parlada actual. Dins
aquest escrit dedica un paràgraf a tractar de l'ortografia fabriana
i de l'oportunitat de fer-hi modificacions puntuals en casos clars i
necessaris, però critica la posada en circulació, sense el
beneplàcit de la Secció Filològica, de grafies com *sisplau
i *esclar,
que ens podrien dur a escriure *passilquepassi,
*vulguesnovulgues,
etc. Compartesc absolutament aquesta apreciació del Dr. Veny i crec
inadmissible aquestes grafies, sobretot la d'*esclar,
on els dos components mantenen totalment la seva independència
sintàctica (¿o és que hauríem d'escriure “*esclar
que jo també hi aniré!”?); allò que em sorprèn és que hagi
estat un membre de la Secció Filològica, el Dr. Joan Solà, qui
hagi promogut aquestes formes gràfiques, sense que hagi estat
desautoritzat pels seus companys. Joan Veny després d'aquesta
crítica exposa sumàriament l'estàndard oral proposat per la Secció
Filològica el 1990, qualificat de “flexible i participatiu”, amb
exemples aplicats al valencià. No dubt evidentment de la intenció
de fer-lo “flexible i participatiu”, però sempre m'ha semblat
una proposició confusa, en què la distinció d'àmbits i registres
no queda gens clara, i en què la consideració de formes
pròpies,
formes
admissibles
i formes no
recomanables
pareix capritxosa. A la pràctica, ¿en què es diferencien les
formes pròpies de les admissibles? Si -iste
no és pròpia de l'àmbit general, però hi és admissible, la
conseqüència és que pot ser usada dins l'àmbit general igual que
les formes pròpies. ¿Val la pena aquesta distinció que no té
conseqüències pràctiques? Tindre
i vindre han
estat acceptats al DIEC com a formes secundàries de tenir
i
venir,
sense cap altra connotació; en canvi, segons la proposta d'estàndard
oral, com el Dr. Veny assenyala en aquest article, només són
admissibles en registres informals. Ens pensàvem que totes les
formes incloses al DIEC eren vàlides dins la llengua estàndard!
Però és que, a més a més, els registres informals no han de ser
objecte de regulació per una proposta d'estàndard, modalitat que,
per definició, és només registre formal... Bé, no és aquí el
lloc més idoni per a discutir la proposta, l'eficàcia de la qual
m'agradaria poder constatar, però ja que és un tema tractat per
Joan Veny, en el qual ell va participar activament, se'm pot permetre
qüestionar-ne el plantejament, també perquè afecta el valencià,
objecte del llibre i d'aquesta ressenya.
L'apartat
VI inclou un altre article, “Leuconiquia i cultura popular”, on
tracta dels noms i de les creences relacionats amb les taquetes
blanques de les ungles, a tot el domini català i amb referències a
altres indrets de l'espai romànic i de l'espai germànic. És una
altra demostració magistral de com sap interpretar les nombroses
dades recollides.
A
l'apartat VII, dóna arguments força convincents, combinant l'examen
de formes antigues i de formes dialectals modernes, de la
“Valencianitat del Curial”, arguments que semblen realment mals
de rebatre.
Finalment,
l'apartat VIII, dedicat als “mestres valencians”, conté un
escrit sobre Manuel Sanchis Guarner, amb qualque anècdota graciosa
de la seva estada a Mallorca, de qui diu que la seva decisió de
traslladar-se a València el 1959 va ser “eficaç i decisiva” per
al futur de la llengua; i un segon escrit sobre Germà Colón, a qui
associa amb la passió per les paraules, al qual va conèixer quan
era estudiant de Filologia Romànica a Barcelona. Amb Germà Colón
Joan Veny i ha compartit tota la vida d'investigador, tot i que Colón
s'instal·làs a Suïssa, i en coneix al detall les importantíssimes
aportacions al coneixement del lèxic català i romànic, així com a
la lexicografia i a l'etimologia. Del conjunt en fa un repàs i en
destaca els mèrits principals, tants que desborden les possibilitats
d'aquesta modesta ressenya.
En
definitiva, una delícia filològica, aquests estudis valencians de
Joan Veny.
