5 d’agost de 2000
A mitjan dècada dels 80 va venir a instal·lar-se a Mallorca una persona singular; singular no per la seva professió (que en aquell moment no era cap en concret), o pel seu aspecte (que era ben normal, com qualsevol altra), o per les seves habilitats (que eren diverses, però no especials), o pel seu caràcter (que era afable i simpàtic)..., sinó únicament pel seu origen. Era singular perquè venia d’un lloc singular, d’un lloc únic, d’un lloc particular enmig d’una gran particularitat... Era de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, la ciutat de què tots els mallorquins mitjanament cultes han sentit a parlar com a d’un miracle, la petita ciutat que a l’altra banda de la mar, a sol ixent, parla la nostra mateixa llengua. Aquella persona singular, en Josep Sechi, venia a instal·lar-se a Mallorca de la mà d’una altra persona, na Carme Julià, amb la qual volia compartir els anys que li venien endavant.
Per a mi la venguda a Mallorca d’en Josep, que ja coneixia d’uns anys abans, com quasi tota la família Sechi, va ser un motiu de satisfacció: jo que era un entusiasta de l’Alguer podria tenir sempre a prop una persona que me la recordaria i me’n parlaria, a la qual podria acudir sempre que m’interessàs qualque cosa de la ciutat. En Josep no era, doncs, un amic més, era un amic singular, era l’amic de l’Alguer. I la relació entre ell i na Carme i la meva família i jo es va anar estrenyent així com passaven els anys, i l’amic singular, sense deixar de ser-ho, es va fer més i més el bon amic, el gran amic, l’amic coral, l’amic de veres, en qui podies confiar, de qui podies esperar ajuda sempre que fos menester, amb qui podies parlar llargues estones i compartir moltes d’inquietuds. I l’amic que era capaç de convidar-te a sopar i preparar-lo ell mateix, a l’estil alguerès, o a qui agradava venir a sopar a ca teva a l’estil mallorquí.
Però, com és natural sent en Josep com era, al poc temps de ser a Mallorca ja no era només el meu amic singular, sinó que ho era de molta de gent, de moltíssima, perquè entre les seves abundants virtuts hi havia la de la simpatia, la de fer-se amb tothom, la de saber tractar bé els clients, la de saber fer amics. I com que, a més, era alguerès, doncs encara eren més els qui el cercaven, perquè volien saber coses de la seva ciutat, de la seva illa... I així, a poc a poc, sense voler-ho expressament, en Josep, a més de ser ell mateix, es va convertir en la imatge de l’Alguer a Mallorca, en l’ambaixador de l’Alguer, en l’Alguer mateixa. Quin privilegi per als mallorquins, tenir l’Alguer a ca nostra!
Desgraciadament, però, la majoria de privilegis duren massa poc, i aquest també. Just al cap d’una quinzena d’anys de gaudir de la presència d’en Josep a Mallorca, quan ell ja havia decidit ben fermament que aquí havia de ser ca seva per sempre, quan ja havia endinsat del tot les rels i n’havia nascut una nova tanyada per a perllongar el seu llinatge a l’illa, en Nicolau, la fatalitat ens el va prendre i no ens el vol tornar. La persona singular, l’amic singular, la veu i la imatge de l’Alguer a Mallorca, es va esfumar a la darreria del mes d’abril passat, de manera discreta, tal com havia arribat a casa nostra. Entre la seva arribada i la seva partida definitiva, però, hi va haver una diferència molt grossa: pocs érem els qui li donàrem la benvenguda, però era una gernació els qui ens aplegàrem per dir-li adéu. Una gernació que mai no l’oblidarà; una gernació, dins la qual tenc l’honor de trobar-me, que sempre podrà tenir el goig de contar que a l’acabament del segle XX l’Alguer va ser present a Mallorca a través de la bonhomia de Josep Sechi i Ibba. Una Alguer també ben singular.
Amics per a sempre, Josep!
