15 de setembre de 2010
Un
dels àmbits on la llengua catalana costa de més de normalitzar, a les
Balears, és el del comerç, i no només en les relacions entre proveïdors i
botiguers o detallistes, que és complicada per la quantitat de
documents que mou, sinó també en les relacions dels botiguers amb els
clients. Aquesta és una relació molt personificada, en què el botiguer
intenta atreure l’atenció i la confiança de les persones, totes en
general, perquè totes són compradors potencials, però de manera
individualitzada, amb familiaritat, amb la pretensió que el possible
client es senti tractat com si hi hagués de sempre una relació amical
entre ell i el venedor. Fixau-vos que la publicitat normalment es
dirigeix al públic en 2ª persona, normalment del singular (“tu”) i de
vegades també en plural (“vosaltres”), però mai ho fa en 3ª persona
(“vostè”, “vostès”), perquè aquesta implica distanciament, el qual no
convé a qui pretén convèncer-nos de la bonesa del servei o del producte
que ofereix. Si això és així, i ho podem comprovar contínuament, pareix
que hauria de ser fàcil veure, per part dels comerciants, que als
catalanoparlants ens és més familiar, més amical, ens inspira més
confiança, que se’ns dirigeixin en la nostra llengua, la llengua normal
de les nostres relacions amb l’entorn. Dic “hauria de ser fàcil veure”,
però la realitat és que són ben pocs els qui ho veuen, perquè la
majoria, la immensa majoria, de botiguers continuen presoners del
sentiment diglòssic que els fa pensar que adreçar-se al públic és un
acte social de tanta importància que s’ha de fer en la llengua
socialment prestigiada pel poder, i ni hi pensen, a utilitzar el català;
i, si hi pensen, el descarten, per por de ser vists com a “localistes”,
“folkòrics”, o, fins i tot, “antiespanyols”. La tasca de les
institucions de govern hauria d’haver estat, durant aquestes dècades
d’autonomieta, la d’anul·lar (o almenys intentar-ho) aquest sentiment
diglòssic i convèncer els botiguers que relacionar-se amb els clients
(també) en català no els havia de perjudicar, sinó que, ben al contrari,
els beneficiaria. I ja no es tracta, simplement, que t’entenguin si
parles en la llengua pròpia del país, sinó que t’hi parlin i hi retolin
els avisos i les comunicacions, i hi redactin tots aquells escrits que
generin per a atendre el públic. De fet hi ha exemples a balquena que ho
demostren, que retolar en català no perjudica les vendes: a Catalunya
avui en dia són milers, bastants, els establiments retolats en català, i
mantenen la seva clientela sense problemes especials per aquesta
qüestió, i molts dels clients no són, ni tan sols, catalanoparlants. A
ciutats petites i pobles de l’interior, per exemple, fins i tot és
difícil trobar-hi rètols en castellà. Quasi quasi es pot dir que en
aquestes poblacions s’hi ha assolit la plena normalització del català. A
les Balears som molt lluny d’aquesta situació, encara que a tots els
pobles n’hi ha, de comerços retolats en català (i no em referesc només
al rètol que hi dóna el nom, sinó també als cartells i avisos
interiors), i sobreviuen igual de bé (o de malament) que els altres.
Fins i tot hi ha qualque gran superfície que en un moment concret va
decidir que podia usar el català en tota la retolació, i sé ben cert que
això no li ha fet perdre clients (potser qualque fanàtic ultra de
l’espanyolisme...), perquè sempre és plena, i no tothom que hi va és
catalanoparlant. I hi ha una perfumeria, amb seu social a Petra, però
present per tot Mallorca, que té el català com a llengua de relació amb
els clients, i no pareix que li vagi més malament que a les altres. I
algunes entitats bancàries del país (del nostre, vull dir), entre les
quals una de les més poderoses de l’estat, usen el català amb tota
normalitat sense que això els hagi causat pèrdues (vaja, ho supòs,
perquè segur que si fos així ja no l’usarien). Amb una paraula, usar el
català comercialment no fa mal a ningú i sé ben cert que, ben al
contrari, és un atractiu més per a moltes de persones que són sensibles a
aquesta qüestió i, davant diverses ofertes comercials semblants,
prefereixen aquella que té en compte la nostra llengua. Això ho han
entès bé, per exemple, els nous propietaris de la companya aèria
Spanair: mentre va ser mallorquina o gestionada des de Mallorca, Spanair
es comportava com una companyia forastera, amb el castellà i l’anglès
com a llengües principals de relació (no record si n’hi havia qualcuna
altra, però no hi era el català); ara que és propietat majoritària
d’empresaris de Catalunya, el català és una de les llengües de relació
de la companyia, que fins i tot l’ha introduït a la revista que ofereix
als viatgers dins els avions, la qual es pot llegir en castellà, català o
anglès. Si a Catalunya, una de les comunitats europees més dinàmiques
econòmicament, el català hi és present pertot i aquesta presència no hi
dificulta el guany econòmic, sinó que fins i tot possiblement el
potencia, ¿enteneu per què aquesta resistència de les empreses balears a
incorporar la llengua pròpia del país en la relació amb el públic? No
és una qüestió d’ideologia, sinó d’imatge i de complicitat amb la
població catalanoparlant. Podeu estar ben segurs que no és per ideologia
que Spanair parla en català actualment (com ho fan, per internet, també
Iberia i AirEuropa i RyanAir i EasyJet, i potser qualcuna altra), en
canvi sí que és per ideologia (feixistitzant) que no ho fa aqueixa
companyia alemanya dirigida aquí per un senyor de llinatge germànic que
fa uns dies va ser encarregat d’insultar la memòria del Rei En Jaume i a
tots els mallorquins a Santa Ponça. Diuen que els qui demanam la
normalitat del català som uns “radicals” que volem imposar no sé què,
però la realitat demostra que allà on el català funciona com una llengua
normal la societat és tranquil·la, no hi ha conflicte, la gent es sent
satisfeta i l’economia no pateix ni més ni menys per aquesta raó. Amb
l’impuls institucional adequat i oportú des de fa anys probablement avui
a les Balears la llengua catalana seria molt més present dins la vida
comercial; la poca iniciativa institucional, però, ens ha fet estancar
en aquesta situació de minorització social del català i ha encoratjat la
postura dels qui ens voldrien desapareguts. Jo, en qualsevol cas, tenc
ben clar amb quina companyia aèria no he de volar mai mentre s’hi
mantengui al capdavant aqueix personatge digne del III Reich.
