1 de març de 2012
Una característica particular del català
en relació a les altres llengües romàniques és la distinció entre com i com a, inexistent ni tan sols als parlars més pròxims, que són els
occitans (on com o coma, segons els parlars, tant poden
correspondre a com com a com a) i els francesos (comme, forma única). Com és el descendent del llatí vulgar como (< quomodo), mentre que com a
pareix derivar de como ad, i s’hauria
format de construccions antigues
com “E lo senyor infant en sa malautia féu axí ben tota sa orde con [= com] a
bon crestian pertanyia” (Crònica de
Ramon Muntaner, capítol 189); elidit el verb final, queda “com a bon crestian”.
Ja des dels inicis del català literari com
a apareix amb el valor de “en qualitat de”, “com si fos/fóssiu...” o “igual que” introduint un
predicatiu: “En aquella honor serets amada com a mare de misericòrdia”, “Ah
Senyor qui per tots los cels e per tota la terra sóts obeyt e temut com a Déus
gloriós!”, “E adoraria Jesu Christ com a Déu”, “E ymaginava com los còrsors
dels hòmens seran tots blanchs com a tronchs de foch” (Ramon Llull; exemples
extrets del Glossari General Lul·lià,
de Miquel Colom). Fixem-nos que aquesta darrera frase és equivalent a “seran
tots blanchs com són blancs els tronchs de foch”, de la mateixa manera que “fer
feina com a bèsties” vol dir “fer feina com fan feina les bèsties” (és a dir,
en els dos casos “igual que”).
Aquest ús del com a ha perviscut sòlidament fins a la llengua moderna a tots els
dialectes, però, en canvi, és vacil·lant en la llengua literària i estàndard,
probablement també a causa de la interferència del sistema castellà, desconeixedor
de la distinció catalana.
El fet és que les gramàtiques normatives
en general no hi han posat l’atenció adequada, en aquesta qüestió, o bé en
qualque cas donen normes contràries a l’ús real. Pompeu Fabra, parlant
barceloní, pràcticament no en tractà, ni a les gramàtiques ni a les Converses filològiques, però l’ús que en
fa als seus escrits demostra que no vacil·lava gens i sabia distingir
perfectament el valor de com i el de com a; en donà, a més, alguns
exemples: “S’estimen com a bons germans” (gramàtiques de 1912 i de 1956), “Com
a general, mereix tots els nostres elogis” (1912), “Ells, com a bons patriotes, no acceptaran...” (1956),
“S’estimen com a dos bons germans que són” (1956), “... com un excel·lent
pianista / ... com el millor pianista” (1956). Sense dir-ho explícitament, Fabra
mostra que com a es converteix en com quan hi segueix un determinant que
no sigui numeral. La seguretat que mostra en l’ús d’una i altra forma crec que
és prova indiscutible que no era una distinció apresa forçadament, sinó que era
pròpia del seu parlar natural. Curiosament, però, i en contradicció amb Fabra,
Ruaix (El català en fitxes II, 1974)
dóna com a bones les frases “Estava com mort”, “Jo i el meu cosí ens estimàvem
com germans”, les quals construccions, també acceptades per Badia (1994), sonen,
almenys a orelles dels mallorquins, com a absolutament aberrants. La realitat
és que, potser a causa d’aquesta inseguretat normativa, i probablement per la
influència omnipresent castellana, frases semblants són avui en dia constants
als mitjans de comunicació escrits i orals, tant al registre periodístic com al
literari: "Un arquebisbe insta les dones a tractar els marits com fills" (Ara, 24-01-12), “Com bestioles de laboratori” (Ara, 27-02-12), “Mourinho: "Si ho
fa Espanya són com germans, si ho fa el Madrid som bandits"” (Diaridegirona.cat, 20/09/2011), “Els oficials tornen a ser a la tenda del Vell Ós, i
discuteixen com bojos”, “Les gotes d’humitat brillaven com petites joies a la
llum del foc”, “Feia uns roncs que sonaven com ànecs aparellant-se” (George R.
R. Martin: Tempesta d’espases. Ed.
Alfaguara, p. 23, 24, 36), : “El cap de llista de Convergència
i Unió, la formació més votada a Molins de Rei,valora els resultats com
“estranys” ” (Viu Molins de Rei,
23/05/11); “L'Associació de Micropobles catalana ofereix la
possibilitat d'afiliar-se com "socis corporatius" als ajuntaments, i
també com "socis-electes individuals" ” (http://www.lamalla.cat/infolocal/article?id=193236), “Sols com
gossos” (TV3: La Riera, 29-2-12)... Hi podríem posar molts més exemples, fàcilment arreplegables.
Allò que és sorprenent, però, és que obres gramaticals més modernes i molt
rigoroses, en lloc d’aclarir sòlidament aquesta qüestió, es conformin a donar
compte de la confusió existent (així ho fa la Gramàtica del català contemporani 2, 11.7.4.2) o estableixin una
norma conscientment contrària a l’ús real i tradicional, que és allò que fa la Gramàtica zero (2011). Aquesta en
efecte, contrariant la norma de Sanchis Guarner a la Gramàtica valenciana de 1952 (que exemplifica amb l’exemple Treballar com a negres), recomana que en
els registres formals es digui “Treballen com esclaus...”, “Es llançaren sobre
els entrepans com llops”, “... vam obrir uns ulls com plats”, tot i reconèixer
que l’ús col·loquial és com a. No puc
comprendre que una gramàtica faci una recomanació tan contrària a l’ús real de
la llengua en un cas, precisament, en què l’ús real és ben genuí i la
recomanació és, com a mínim, dubtosament fonamentada. Confiem que la gramàtica
normativa de l’IEC no autoritzarà aquesta construcció castellanitzant i
recuperarà la norma implícita de Fabra.
(En versió més curta, publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears, el dia 11 de març de 2012)
