TV3 ha estrenat fa poc un programa dedicat a la llengua titulat El llenguado, un joc de paraules tan fàcil com fals. És a dir, és un joc de paraules fàcil perquè pareix un ictiònim idoni per a jugar amb l'arrel llengua: parlarem de llengua i, per això enginyosament i graciosament en direm llenguado, com si llenguado derivàs de llengua... Per a mi, però, darrere aquesta graciositat aparentment innòcua hi ha, segurament de manera inconscient, el pes de la llengua dels veïns, que hom vol amb insistència fer-nos veure com a nostra. I és que per molt que ho paregui, llenguado no deriva de llengua, sinó que és, purament, l'adaptació fonètica al català de l'espanyol lenguado, i aquest sí que deriva de lengua! Però alerta! La derivació l'han feta els castellanoparlants, no els catalanoparlants, per tant el camí ha estat lengua > lenguado (cast.) > llenguado (cat.). En català, la llengua no hi ha jugat cap paper, en aquesta denominació, i per això dic que és un joc de paraules fals, almenys des de la consciència particularista catalana; però si partim de l'acceptació del bilingüisme català-castellà com a tret natural, gràcia divina que hem rebut per la nostra bondat, aleshores ens pareixerà natural fer aquest joc de paraules, ens pareixerà natural que del castellà lengua en derivi el català llenguado; som tan afortunats de tenir dues llengües que no tenim cap problema a fer en català derivats directes del castellà! (Per cert, amb un sufix -ado que no té res de català...) Ni d'enginy ni de gràcia n'hi veig gaire, en aquest nom del programa; en canvi, de símptoma de subordinació lingüística, sí que n'hi veig.
Però aprofitem l'ocasió, ja que la tenim, per a parlar del llenguado com a nom de peix, encara que només sigui sense entrar en profundes raons filològiques, per raons d'espai (aquest no és un article filològic, sinó sociolingüístic). Tot i que n'hi ha documentació escrita des de 1835[1], sempre ha conviscut amb altres noms genuïns catalans, i no ha aportat res a la ictionímia catalana, sinó que ha contribuït a fer-la més complicada. Qualsevol lector sap que en els noms de peixos (com en els d'ocells i de bolets, com a exemples més clars) hi ha una gran varietat, que inclou nombrosos casos d'homonímia i de sinonímia, de manera que el mateix nom pot tenir molts de referents diferents i el mateix referent pot tenir molts de noms diferents. El DIEC2, seguint el Diccionari general de Fabra, atribueix aquest nom a l'espècie Solea solea, però aquesta espècie té en català altres noms ben propis, palaia (amb les variants palá i palalla) i ruarda, rossellonesa. La documentació antiga mai permet assegurar que palaia és el nom, en l'època i el lloc del document, d'aquesta espècie i no d'una altra de semblant, però el fet que amb la recerca moderna puguem constatar que palaia (o una de les variants) és la denominació de la Solea solea a punts de Catalunya (p. ex. Blanes), de València (p. ex. Peníscola i Cullera), de les Illes Balears (Mallorca i Eivissa) i de Sardenya (l'Alguer i altres localitats del sud)[2], ens fa pensar que aquest, majoritari, és el nom tradicional genuí català d'aquesta espècie, que a algunes altres localitats ha canviat el referent per una espècie semblant (Platichthys flesus a Banyuls [3], Citharus linguatula a Vilanova i la Geltrú) o que ha estat substituït pel castellanisme llenguado/llengado (L'Escala, Vilanova i la Geltrú, l'Ametlla, Maó) o lenguao (la Vilajoiosa). Fabra, que era de Barcelona i sembla que de peixos no en sabia gaire (es veu per altres falsos ictiònims que va recollir), va establir el castellanisme innecessari llenguado com a nom normatiu de la Solea solea, i palaia com a nom de la Citharus linguatula (a Mallorca, capellà), propi de molt poques localitats. El DIEC2 accepta la palaia com nom secundari de llenguado, però la manté com a nom principal de la Citharus linguatula, la qual cosa pot crear molta de confusió. En definitiva, el castellanisme s'imposa normativament a la forma genuïna, la qual cosa, per a mi, no és més que la constatació que el símptoma al·ludit abans ja el patim d'anys, molts, enrere.
[1] Al Corpus textual informatitzat de la llengua catalana de l'IEC.
[2] Amb dades de l'Atlante Linguistico Mediterraneo i d'altres treballs propis.
[3] Si no és una confusió de l'informant, perquè aquesta espècie es troba
només a prop de les desembocadures de rius.
[3] Si no és una confusió de l'informant, perquè aquesta espècie es troba
només a prop de les desembocadures de rius.
