La
pega (en mallorquí general pronunciada [′pǝǥǝ], en català central [′pɛǥǝ]) és
definida pel DIEC com a “substància negra o de
color molt fosc, extraordinàriament viscosa, residu de la destil·lació del
quitrà o de resines diverses”, i com a tal és de sentit no comptable, usada
normalment en singular, perquè se’n posa molta,
poca o gens, però no se’n posa una, ni dues, ni tres, ni..., o cap. Pot
usar-se en plural només en contexts en què es fa referència a qualitats de pega
diferents (pegues de resines diferents poden ser de qualitat diferent). Aquest
simple fet que pega s’usa normalment
en singular ja és indici suficient, per a qui té un mínim de sentit de la
llengua, que l’expressió avui tan sentida i llegida, promoguda a la descosida pels
mitjans de comunicació catalans, posar-hi
pegues, no té res de catalana; és un més de tants i tants elements espuris
que avui dia campen per la nostra llengua com si poguessin lluir la més antiga
genuïnitat. Però ¿i d’on surten aquestes pegues?
“Si jo ho he sentit a dir tota la vida”, dirà qualcú... ¿I quantes
d’aberracions lingüístiques no hem sentit a dir “tota la vida”? ¿I què és la
nostra vida dins la història de la llengua? És com el darrer minut dins la
història del dia... No és precisament el millor argument per a defensar la
genuïnitat d’una paraula, expressió o construcció. Aquestes pegues, sortosament absents del DIEC,
però desgraciadament presents a tothora en la parla de moltíssima de gent i
dels mitjans de comunicació, i en la literatura moderna, no són altra cosa que
el castellanisme pegas, plural de pega ‘obstáculo,
contratiempo, dificultad, reparo...” (DRAE), versemblantment
aplicació metafòrica de pega, sinònim
de urraca, segons l’erudita i raonada
proposta de Joan Coromines al Diccionario
Crítico Etimológico de la Lengua Castellana (III, 772). Coromines diu que
en castellà aquesta pega no començà a
escampar-se, des de Madrid, fins als anys 1930; i si ja és moderna en castellà
ho és encara més en català: absent de tots els repertoris lexicogràfics
catalans anteriors al segle XX i de totes les obres emblemàtiques del segle
passat (DLC, DCVB, DECLlC, Pal·las...), no he trobat les pegues documentades per escrit fins el 1962 (Els valencians pintats per ells mateix, d’Enric Soler i Godes, p.
62)[1]:
El clavari de les
festes de carrer estava ben considerat en el barri, i tenia la bona mà dreta
per a resoldre totes les pegues que
es presentaven al fer el programa de la festa.
Llavors
el pròxim testimoni recollit és d’un número de la revista infantil Cavall Fort de 1965:
Els grecs de l'illot atengueren
els seus compatriotes amb tots els miraments. Els feren grans elogis de la
terra on estaven i els invitaren a quedar-s'hi per sempre. El capità hi va
trobar pegues. --Com voleu que ens quedem!
Si en aquest tros de roca no hi ha terra ni per posar-hi el dit gros del peu.
I
a partir de la dècada dels 70 comença a ser més i més freqüent.
El
primer que en català denuncià aquesta intrusió forastera, si no vaig molt
errat, va ser Aureli Cortiella al Vocabulari de barbarismes de 1981: “Posar pegues......... Posar obstacles, posar entrebancs, posar dificultats” (p. 240), i ja es veu que no li feren
gaire cas, perquè les pegues de cada
vegada són més grosses i més freqüents.
Hi ha qui erròniament ha relacionat
aquestes pegues intruses amb les
expressions catalanes pega ‘mala
sort’ i de pega ‘de per riure, de mal
èxit’ (DCVB), les quals són extensions de la pega genuïna.[2]
És evident, però, pel significat i per la modernitat de les pegues, que no n’hi tenen gens, de
relació.
Amb una paraula, posau entrebancs,
obstacles o emperons a tot allò que no us agradi, però no hi vulgueu posar pega ni, tampoc, pegues, que no són nostres. L’ésadir
de la CCMA faria bé d’incorporar aquesta prescripció a la seva llista
d’impropietats lingüístiques.
[2] Per exemple,
Pau Vidal al seu llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules
catalanes per salvar), Barcelona , 2005. Havent explicat el sentit de l’expressió de pega
posa com a exemple del pega català una fragment d’Isabel-Clara Simó en
què pega és el castellanisme aquí denunciat: «De ca la
modista, anaven disparades a l’habitació que una cortina dividia en dos i que,
segons creia, hi dormia la senyora Dolors. I allà la llengua anava de pressa,
amb projectes, idees. I els pentinats, la roba interior. La roba de casa. La de
viatge. Mai, la senyora Dolors, hi posà cap pega. Tot el contrari: si la xica
deia que ja estava bé, es queixava de la seua modèstia» (Isabel-Clara Simó, Júlia, 1983).
