Dins les
llengües romàniques n’hi ha que mantenen sense elisió vocàlica els pronoms
personals àtons en totes les posicions i n’hi ha que alternen formes plenes i
formes elidides, segons la persona i la posició. Entre les llengües
iberomàniques, el portuguès i el castellà mantenen sempre les formes sense
elisió, davant o darrere el verb, sigui aquest començat o acabat en vocal o en
consonant:
port./cast. me
atrevo, port.: não a achei, cast. no la hallé, port. atreva-se,
cast. atrévase
L’asturià, en
canvi, té formes elidides de primera, segona i tercera persona (reflexiva)
singular, però no en té de tercera persona objecte directe:
tengo que
me secar les llágrimes / tengo que m’ensugar les llágrimes, nun te preocupes /
nun t’allories, ¿cuando se faen les fiestes? / ¿cuando s’habíen de facer les
fiestes?[1]
En els
parlars aragonesos, que comparteixen trets amb els catalans i els castellans,
les formes són semblants a les catalanes.
En les
llengües romàniques forjades a la Gàl·lia, entre les quals la catalana, i també
en italià i els parlars itàlics en general, també hi ha formes elidides de
totes les persones del singular. En primera i segona persona, i en la forma
reflexiva de tercera, les formes elidides, sense vocal, no poden provocar gens
de confusió, perquè el seu referent és inequívoc, en persona, en gènere i en
nombre (me/m’ = jo, te/t’ = tu, se/s’ = ell / ella [segons qui és el
subjecte verbal]), però en tercera persona singular no reflexiva i cas
acusatiu hi ha distinció de gènere (el - la), que la forma elidida no
expressa (l’), i en aquest cas l’ha d’aclarir el context, perquè la
distinció és sovint necessària, pel fet que el pronom de tercera persona té com
a referent un substantiu que forçosament és masculí o femení (no mascle o
femella, que això és una altra cosa).
Les llengües
iberoromàniques[2] no ofereixen cap context de
possible confusió, perquè no havent-hi formes elidides l’expressió del gènere
sempre és clara: port. não o veio / não a veio, não o invejo / não a
invejo; ast.
nun lu veo / nun la veo / nun lo veo, nun lu envidio / nun la envidio…; cast.
no lo veo / no la veo, no lo envidio / no la envidio. Aquesta claredat ha
facilitat que, distanciant-se més de l’origen etimològic, en les construccions
de verb amb forma composta
(auxiliar + participi)
s’hagi perdut la concordança inicial i el participi s’hagi fet invarible:
não o tenho visto / não a tenho visto, nun lu tengo visto / nun la tengo
visto, no lo he visto / no la he visto. Sempre queda clar, en
aquestes construccions, si el complement pronominal és masculí o femení.
Però en les
llengües gal·loromàniques i itàliques sí que hi ha un context de possible
confusió en el gènere del complement pronominal, que és quan aquest és
simplement l’: l’enviaré demà (l’ = el / la), je
l’enverrai demain, l’invierò domani. En alguns casos només el
context ens aclarirà si l’ és masculí o femení, però en altres la
llengua té qualque recurs per a fer la distinció. En italià escrit i molt
formal, per exemple, s’evita la forma elidida i s’usa la forma plena també
davant vocal si cap altre recurs permet distingir els dos gèneres: lo
invierò domani / la invierò… Però el recurs més general a totes aquestes
llengües és mantenir la concordança del participi quan el pronom precedeix una
forma composta amb el verb haver (i corresponents), i dic mantenir
perquè és la construcció original llatinovulgar de quan el verb haver
mantenia encara el sentit de ‘tenir’: l’he vista = la tenc vista, on vista
funciona com a adjectiu (predicatiu) de la. En la llengua moderna,
perdut el sentit de ‘tenir’, haver és simplement un auxiliar per a
formar els temps composts, però la concordança és el recurs per a mantenir la
distinció masculí-femení: el veig - la veig / l’he vist - l’he vista, je
le vois - je la vois / je l’ai vu - je l’ai vue, lo vedo - la vedo /
l’ho visto - l’ho vista. També en occità: lo vesi - la vesi / l’ai vist
- l’ai vista, i en els parlars gal·loromànics del nord d’Itàlia: a l
vadd - a la vadd / a l ò vésst - a l’ ò véssta (bolonyès). És a dir, la
concordança del participi amb el pronom acusatiu no reflexiu de tercera persona
és un recurs general dels parlars gal·loromànics i italoromànics per a mantenir
l’oposició masculí-femení que la forma elidida del pronom l’ no pot
expressar. No es fa en els parlars iberoromànics perquè aquests no han generat
cap forma elidida.
En català, la
distinció l’he vist / l’he vista és tradicional, d’acord amb la nostra
pertinença a l’àrea gal·loromànica, però en època més o menys moderna dins el
dialecte central, sobretot en el parlar de Barcelona, hi ha hagut una tendència
a anul·lar-la, de manera que l’he vist tant hi pot fer referència a un
antecedent masculí (s’han comprat un cotxe nou, però jo encara no l’he vist)
com a un de femení (s’han comprat una moto nova, però jo encara no l’he vist).
És mal de dir si es tracta d’una tendència « natural » del català o
« induïda » pel castellà, però allò que és cert és que és bastant
moderna i dialectal, és a dir, que no ha afectat la majoria dels parlars[3].
Que la distinció
del gènere pel morfema del participi és útil a la llengua és evident, perquè en
molts contexts és fonamental: « Avui he trobat na Maria amb el seu home;
feia temps que no l’havia vist »; si el sistema oposa el masculí al femení
en el participi, sabem clar a qui es refereix el pronom: al seu home; és la
norma en francès i en
italià. Si el sistema no fa aquesta
oposició en el participi, « no l’havia vist » tant pot fer referència
a na Maria com al seu home; és la norma en castellà, però en castellà no hi ha
ambigüitat. Però hi ha un altre argument per a mantenir la distinció en la
llengua normativa i estàndard: l’existència de l’anomenat « femení
d’indeterminació », molt ben estudiat per Sebastià Mariner[4], al qual corresponen
expressions com anar a la seva, armar-la, carregar-se-la, fer-la
bona, trobar-se-la, fer-la grossa, me la pagaràs, la sap llarga, qui
la fa la paga… Aquestes expressions, moltes de les quals inclouen un pronom
àton acusatiu de tercera persona, són, segons Mariner, molt generals en les llengües romàniques i
ja devien existir en llatí vulgar, i poden haver sorgit pel caràcter de forma
marcada del femení, que permet donar-li un matís semàntic especial. Les trobam
en castellà (fastidiarla, apañarselas, donde las dan las toman,
etc), en gallec (non me veñas con esas; ésta si que es boa; non as
fagas, non as temas…), en italià (farla grossa, la sanno lunga,
se la gode, chi la fa l’aspetti…). Aquestes expressions són forçosament en
femení, i en femení s’han d’usar, també si apareixen en un temps compost: l’abbiamo
fatta grossa, l’hem feta grossa, la hemos hecho gorda; si hom
renuncia al femení, o bé surt una construcció agramatical (*l’hem fet grossa),
sense concordança, o bé surt una expressió falsa: l’hem cagat no és
l’expressió d’indeterminació l’hem cagada; l’hem cagat només té
sentit si l’ fa referència a qualque substantiu (de gènere masculí)
anterior, que hem omplit (literalment) de merda; l’hem cagada pot ser
també això, però sense cap referent anterior té el sentit de « ho hem fet
malament », en llenguatge col·loquial. (I perdonau l’exemple, però és que l’hem
cagat és una expressió freqüent als serials de TV3, o a les traduccions de
pel·lícules.) Si el femení no està expressat, la indeterminació no existeix;
promovent aquesta mala expressió, TV3 (i altres mitjans que la difonen)
destrueix un recurs lingüístic antiquíssim i compartit amb la majoria de
llengües romàniques, és a dir, empobreix l’expressivitat de la nostra llengua.
La llengua
estàndard, que ha de ser el model de llengua per a tots els catalanoparlants, i
no només per als barcelonins, hauria d’adoptar sense vacil·lacions la distinció
masculí-femení pel participi en aquesta construcció, primer perquè és
majoritària en el territori de la llengua i és la més antiga, i llavors perquè
és la més clara, que ha de ser una altra de les característiques de
l’estàndard, i finalment perquè és la que respecta aquestes expressions
d’indeterminació en femení. Però és clar que perquè l’estàndard l’adopti hi ha
d’haver una norma inequívoca a la gramàtica, cosa que no tenim, ni tan sols amb
la nova gramàtica de l’IEC. Fabra, sabem que va « recomanar » la
concordança del participi amb el pronom de tercera persona no reflexiu acusatiu
(Gramàtica catalana de 1956, § 73), però no la va prescriure, i
d’aquesta debilitat se n’han aprofitat els qui han pretès potenciar el
particularisme barceloní i l’acostament al castellà. Ara, esperàvem que la
gramàtica de l’IEC fes clarament aquesta prescripció, però fins i tot és més
tímida que Fabra: es limita a dir (§ 13.5.2.4) que n’hi ha que la fan i n’hi ha
que no, i que « se sol mantenir en els registres formals », com si
fos una qüestió de probabilitat capritxosa. Ni una paraula sobre el femení
d’indeterminació.[5] És una llàstima, una altra
oportunitat perduda per a posar el fonament d’una llengua catalana estàndard
genuïna, rica i nacional.
[3]
Bastants d’estudis
monogràfics mostren que fins i tot a les àrees del català central un poc
allunyades del barceloní la concordança es manté, fins i tot en casos aquí no
tractats (les he perdudes, etc)
[5]
O jo no l’he
sabuda trobar. Si n’hi ha cap referència, agrairé a qui sigui que me la faci
veure.
