La dictadura lingüística dels mitjans de comunicació i la caboteria dels polítics (III: 'L'han cagada')

Dins les llengües romàniques n’hi ha que mantenen sense elisió vocàlica els pronoms personals àtons en totes les posicions i n’hi ha que alternen formes plenes i formes elidides, segons la persona i la posició. Entre les llengües iberomàniques, el portuguès i el castellà mantenen sempre les formes sense elisió, davant o darrere el verb, sigui aquest començat o acabat en vocal o en consonant:

port./cast. me atrevo, port.: não a achei, cast. no la hallé, port. atreva-se, cast. atrévase

L’asturià, en canvi, té formes elidides de primera, segona i tercera persona (reflexiva) singular, però no en té de tercera persona objecte directe:

tengo que me secar les llágrimes / tengo que m’ensugar les llágrimes, nun te preocupes / nun t’allories, ¿cuando se faen les fiestes? / ¿cuando s’habíen de facer les fiestes?^[1]

En els parlars aragonesos, que comparteixen trets amb els catalans i els castellans, les formes són semblants a les catalanes.

En les llengües romàniques forjades a la Gàl·lia, entre les quals la catalana, i també en italià i els parlars itàlics en general, també hi ha formes elidides de totes les persones del singular. En primera i segona persona, i en la forma reflexiva de tercera, les formes elidides, sense vocal, no poden provocar gens de confusió, perquè el seu referent és inequívoc, en persona, en gènere i en nombre (me/m’ = jo, te/t’ = tu, se/s’ = ell / ella [segons qui és el subjecte verbal]), però en tercera persona singular no reflexiva i cas acusatiu hi ha distinció de gènere (el - la), que la forma elidida no expressa (l’), i en aquest cas l’ha d’aclarir el context, perquè la distinció és sovint necessària, pel fet que el pronom de tercera persona té com a referent un substantiu que forçosament és masculí o femení (no mascle o femella, que això és una altra cosa).

Les llengües iberoromàniques^[2] no ofereixen cap context de possible confusió, perquè no havent-hi formes elidides l’expressió del gènere sempre és clara: port. não o veio / não a veio,  não o invejo / não a invejo; ast. nun lu veo / nun la veo / nun lo veo, nun lu envidio / nun la envidio…; cast. no lo veo / no la veo, no lo envidio / no la envidio. Aquesta claredat ha facilitat que, distanciant-se més de l’origen etimològic, en les construccions de verb amb forma composta (auxiliar + participi) s’hagi perdut la concordança inicial i el participi s’hagi fet invarible: não o tenho visto / não a tenho visto, nun lu tengo visto / nun la tengo visto, no lo he visto / no la he visto. Sempre queda clar, en aquestes construccions, si el complement pronominal és masculí o femení.

Però en les llengües gal·loromàniques i itàliques sí que hi ha un context de possible confusió en el gènere del complement pronominal, que és quan aquest és simplement l’: l’enviaré demà (l’ = el / la), je l’enverrai demain, l’invierò domani. En alguns casos només el context ens aclarirà si l’ és masculí o femení, però en altres la llengua té qualque recurs per a fer la distinció. En italià escrit i molt formal, per exemple, s’evita la forma elidida i s’usa la forma plena també davant vocal si cap altre recurs permet distingir els dos gèneres: lo invierò domani / la invierò… Però el recurs més general a totes aquestes llengües és mantenir la concordança del participi quan el pronom precedeix una forma composta amb el verb haver (i corresponents), i dic mantenir perquè és la construcció original llatinovulgar de quan el verb haver mantenia encara el sentit de ‘tenir’: l’he vista = la tenc vista, on vista funciona com a adjectiu (predicatiu) de la. En la llengua moderna, perdut el sentit de ‘tenir’, haver és simplement un auxiliar per a formar els temps composts, però la concordança és el recurs per a mantenir la distinció masculí-femení: el veig - la veig / l’he vist - l’he vista, je le vois - je la vois / je l’ai vu - je l’ai vue, lo vedo - la vedo / l’ho visto - l’ho vista. També en occità: lo vesi - la vesi / l’ai vist - l’ai vista, i en els parlars gal·loromànics del nord d’Itàlia: a l vadd - a la vadd / a l ò vésst - a l’ ò véssta (bolonyès). És a dir, la concordança del participi amb el pronom acusatiu no reflexiu de tercera persona és un recurs general dels parlars gal·loromànics i italoromànics per a mantenir l’oposició masculí-femení que la forma elidida del pronom l’ no pot expressar. No es fa en els parlars iberoromànics perquè aquests no han generat cap forma elidida.

En català, la distinció l’he vist / l’he vista és tradicional, d’acord amb la nostra pertinença a l’àrea gal·loromànica, però en època més o menys moderna dins el dialecte central, sobretot en el parlar de Barcelona, hi ha hagut una tendència a anul·lar-la, de manera que l’he vist tant hi pot fer referència a un antecedent masculí (s’han comprat un cotxe nou, però jo encara no l’he vist) com a un de femení (s’han comprat una moto nova, però jo encara no l’he vist). És mal de dir si es tracta d’una tendència « natural » del català o « induïda » pel castellà, però allò que és cert és que és bastant moderna i dialectal, és a dir, que no ha afectat la majoria dels parlars^[3].

Que la distinció del gènere pel morfema del participi és útil a la llengua és evident, perquè en molts contexts és fonamental: « Avui he trobat na Maria amb el seu home; feia temps que no l’havia vist »; si el sistema oposa el masculí al femení en el participi, sabem clar a qui es refereix el pronom: al seu home; és la norma en francès i en italià. Si el sistema no fa aquesta oposició en el participi, « no l’havia vist » tant pot fer referència a na Maria com al seu home; és la norma en castellà, però en castellà no hi ha ambigüitat. Però hi ha un altre argument per a mantenir la distinció en la llengua normativa i estàndard: l’existència de l’anomenat « femení d’indeterminació », molt ben estudiat per Sebastià Mariner^[4], al qual corresponen expressions com anar a la seva, armar-la, carregar-se-la, fer-la bona, trobar-se-la, fer-la grossa, me la pagaràs, la sap llarga, qui la fa la paga… Aquestes expressions, moltes de les quals inclouen un pronom àton acusatiu de tercera persona, són, segons Mariner, molt generals en les llengües romàniques i ja devien existir en llatí vulgar, i poden haver sorgit pel caràcter de forma marcada del femení, que permet donar-li un matís semàntic especial. Les trobam en castellà (fastidiarla, apañarselas, donde las dan las toman, etc), en gallec (non me veñas con esas; ésta si que es boa; non as fagas, non as temas…), en italià (farla grossa, la sanno lunga, se la gode, chi la fa l’aspetti…). Aquestes expressions són forçosament en femení, i en femení s’han d’usar, també si apareixen en un temps compost: l’abbiamo fatta grossa, l’hem feta grossa, la hemos hecho gorda; si hom renuncia al femení, o bé surt una construcció agramatical (*l’hem fet grossa), sense concordança, o bé surt una expressió falsa: l’hem cagat no és l’expressió d’indeterminació l’hem cagada; l’hem cagat només té sentit si l’ fa referència a qualque substantiu (de gènere masculí) anterior, que hem omplit (literalment) de merda; l’hem cagada pot ser també això, però sense cap referent anterior té el sentit de « ho hem fet malament », en llenguatge col·loquial. (I perdonau l’exemple, però és que l’hem cagat és una expressió freqüent als serials de TV3, o a les traduccions de pel·lícules.) Si el femení no està expressat, la indeterminació no existeix; promovent aquesta mala expressió, TV3 (i altres mitjans que la difonen) destrueix un recurs lingüístic antiquíssim i compartit amb la majoria de llengües romàniques, és a dir, empobreix l’expressivitat de la nostra llengua.

La llengua estàndard, que ha de ser el model de llengua per a tots els catalanoparlants, i no només per als barcelonins, hauria d’adoptar sense vacil·lacions la distinció masculí-femení pel participi en aquesta construcció, primer perquè és majoritària en el territori de la llengua i és la més antiga, i llavors perquè és la més clara, que ha de ser una altra de les característiques de l’estàndard, i finalment perquè és la que respecta aquestes expressions d’indeterminació en femení. Però és clar que perquè l’estàndard l’adopti hi ha d’haver una norma inequívoca a la gramàtica, cosa que no tenim, ni tan sols amb la nova gramàtica de l’IEC. Fabra, sabem que va « recomanar » la concordança del participi amb el pronom de tercera persona no reflexiu acusatiu (Gramàtica catalana de 1956, § 73), però no la va prescriure, i d’aquesta debilitat se n’han aprofitat els qui han pretès potenciar el particularisme barceloní i l’acostament al castellà. Ara, esperàvem que la gramàtica de l’IEC fes clarament aquesta prescripció, però fins i tot és més tímida que Fabra: es limita a dir (§ 13.5.2.4) que n’hi ha que la fan i n’hi ha que no, i que « se sol mantenir en els registres formals », com si fos una qüestió de probabilitat capritxosa. Ni una paraula sobre el femení d’indeterminació.^[5] És una llàstima, una altra oportunitat perduda per a posar el fonament d’una llengua catalana estàndard genuïna, rica i nacional.

---

^[1] Academia de la Llingua Asturiana: Gramática de la Llingua Asturiana. Uvieu, 1999, ps. 144-145.

^[2] Excepte l’aragonès, que en això més o menys es comporta com el català.

^[3] Bastants d’estudis monogràfics mostren que fins i tot a les àrees del català central un poc allunyades del barceloní la concordança es manté, fins i tot en casos aquí no tractats (les he perdudes, etc)

^[4] Dins Estudis estructurals de català, Barcelona, Ed. 62, 1975, ps. 43-74

^[5] O jo no l’he sabuda trobar. Si n’hi ha cap referència, agrairé a qui sigui que me la faci veure.