Impressions sociolingüístiques d'Escòcia

A l'article Impressions escoceses (I) feia  una referència a la qüestió lingüística a Escòcia, i serà precisament d’aquesta qüestió de què tractaré en aquest nou article. Dins el territori d’Escòcia hi conviuen, en principi, tres grups de varietats lingüístiques reconeguts: l’anglès, el més nombrós i més potent socialment; l’anomenat scots, l’escocès, molt debilitat quantitativament i qualitativament; i el gaèlic escocès, amb relativament pocs parlants però amb un reconeixement institucional important i amb igualment important presència social al seu territori. No és la meva intenció en aquest curt article exposar la complicada situació sociolingüística escocesa ni donar dades exhaustives de cada un d’aquests grups lingüístics, sinó, com indica el títol, explicar les impressions que, com a turista amb esperit crític, he tengut de la qüestió de la llengua a Escòcia. La primera impressió, com a estranger acabat d’arribar al país, és que de llengua realment només n’hi ha una, l’anglesa. Els turistes arriben majoritàriament en avió a Glasgow o a Edimburg, sobretot a aquesta segona ciutat, que és la que ofereix un atractiu turístic de primera magnitud; i quan hi ets, si no ets un expert en filologia anglo-escocesa, no notes la possible diferència entre el qui parla anglès i el qui, hipotèticament, parla scots, perquè essent tots dos llenguatges del mateix origen germànic anglosaxó, comparteixen moltíssims de trets fonètics, lexicals i morfosintàctics. De fet, per a una gran part de la població l’scots no és més que l’anglès popular local, i per tant costa molt a un profà distingir si una persona parla anglès col·loquial, anglès mesclat d’scots (que deu ser la realitat més freqüent) o scots. Si en tens una mínima idea, pots endevinar que alguns cartells o rètols estan escrits totalment o parcialment en scots, com per exemple Greyfriars Kirk, en què Kirk és la versió scots de Church (comparau-la amb l’alemany Kirche). Notes quan parlen anglès, però no quan no hi parlen, perquè la sensació que tens si no els entens és que no saps prou anglès. (Qui vulgui fer-se una idea de com és l’scots escrit pot llegir la guia del votant per al referèndum del 18 de setembre.) Quant al gaèlic, per a sentir-lo has de cercar per ràdio BBC Alba, que emet sempre en aquesta llengua, però per a veure’l has de viatjar per les Terres Altes (les Highlands), on des de 2005, per llei del parlament escocès, és reconegut com a cooficial amb l’anglès i té presència a tota la retolació oficial de carreteres i a molts d’indicadors públics i carrers

; i no hi és només simbòlicament, sinó pràcticament

. En el cas d’aquesta llengua, la distinció amb l’anglès és fàcil, sent dos grups lingüístics molt diferenciats (de la branca cèltica i de la branca germànica de la família indoeuropea, respectivament). Tant en gaèlic com en scots es pot trobar producció bibliogràfica a les llibreries generals, però molt minoritària, i essencialment cursos de llengua i diccionaris, si bé en gaèlic també és possible trobar llibres infantils i qualque obra literària

. Però si de cara endins a Escòcia hi ha tres grups lingüístics interrelacionats i amb una complexa problemàtica sociolingüística, de cara a fora Escòcia és plenament britànica: l’única llengua de relació amb els nombrosos visitants de tot el món que hi arriben, sobretot a l’estiu, és l’anglès. A tots els països les persones que fan feina atenent els turistes parlen unes quantes llengües a més de la seva, perquè es considera una atenció a qui ve de fora poder-li parlar en la seva llengua o, en qualsevol cas, facilitar-li la comunicació mitjançant una tercera llengua que turista i amfitrió puguin conèixer. Per a nosaltres, que tanta experiència turística tenim, és inconcebible que cambrers, guies, recepcionistes d’hotel, llogadors de cotxes, venedors de souvenirs, venedors de tiquets de monuments visitables, etc no sàpiguen cap altra llengua més que la seva, no siguin capaços de dir les mínimes frases necessàries en qualque llengua estrangera per a entendre’s amb els turistes sobre coses relacionades amb la feina; com trobam normal que als museus hi hagi explicacions en la llengua del país i en una llengua estrangera, com a mínim, perquè sigui major la quantitat de gent que les pugui entendre. Doncs això que per a nosaltres és inconcebible (ho és tant, que fins i tot s’ha convertit en servitud), a Escòcia (i sé cert que en això coincideix amb tot el Regne Unit) pareix que ni tan sols és un plantejament al dia: a cap establiment turístic, sigui un d’aquells castells imponents carregats d’història, o les restes d’una abadia o una catedral medievals, o un hotel, o una casa d’hostes de Bed & Breakfast, o una botiga al carrer principal d’Edimburg, o un Rent a car, o un restaurant (bé, si és italià hi podreu parlar en italià) o un bar, o un museu, o qualsevol altre tipus d’establiment que us pugueu imaginar, a cap, us atendran en cap altra llengua que no sigui la seva, és a dir, la seva més important, l’anglesa. Ni trobareu indicadors de carrer o de carretera, o plafons informatius, que no estiguin en anglès, llevat dels que són en gaèlic a les Terres Altes. Mentre a casa nostra pareix que augmenta dia a dia el sentiment prejudicial que la nostra llengua és ben poca cosa i que per a ser qualcú i, sobretot, per a atendre els turistes, s’han de saber llengües estrangeres, i principalment precisament l’anglès, els britànics (en això els escocesos són ben britànics) menyspreen totes les altres llengües no seves, fins i tot les dels milions de turistes que reben cada any i que els aporten bilions de lliures. Les úniques petites excepcions a aquesta actitud general són alguns opuscles explicatius que t’ofereixen a qualque monument en diverses llengües externes i, curiosament, uns avisos multilingües col·locats a la sortida a la carretera general per als conductors estrangers que vénen de visitar castells, per a advertir-los que condueixin per l’esquerra. Com que la gent surt marejada i un poc despistada d’aquests castells, de tan grans que són i de tantes de coses que hi han vist, en qualque ocasió n’hi deu haver hagut que no se’n recordaven, d’a quin país eren, i deuen haver partit per la dreta. Poliglotisme salvavides! És l’únic, pareix, que practiquen els escocesos (i els britànics en general, naturalment)

Enmig dels indicadors bilingües gaèlic-anglès de direcció, un rètol polilingüe recorda als conductors estrangers que han de conduir per l'esquerra.

. (Sobre el monolingüisme britànic i l’actitud servil dels no britànics, vegeu La nova diglòssia (I), (II) i (III).)