18 de febrer de 2012
Primer de tot vull agrair a l’IEC l’oportunitat que em dóna de poder fer aquesta petita exposició d’homenatge a l’il·lustre personalitat de Joan Solà. Jo vaig tenir la sort de ser alumne seu, la sort d’acudir a les seves classes i constatar l’entusiame amb què el mestre les impartia i la capacitat que tenia per a engrescar els estudiants, als quals sempre incitava a participar-hi activament, esperonat per la provinença diversa dels qui l’escoltàvem, que érem de molts indrets de Catalunya, de les Balears i de València. Ens demanava sempre com ho dèiem nosaltres, tal o tal cosa, com fèiem tal o tal construcció, i ens incitava a reflexionar sobre la llengua, a la vegada que amb la nostra informació anava arreplegant dades per a fonamentar les seves propostes sobre tots els temes que li interessaven.
I és que si per a mi hi ha un qualificatiu que es sobreposa als altres en parlar de Joan Solà, és el d’entusiasta. Vivia entusiasmat, fascinat, per aquesta capacitat que tenim els humans d’expressar-nos mitjançant el llenguatge articulat, i aquest entusiasme, el va convertir en passió per la ciència lingüística, i el va concretar en l’estudi profund de la llengua catalana, que ell examinava des de la seva posició de parlant occidental lleidatà, la qual cosa crec que li va ser un avantatge, perquè la seva perspectiva va ser més ampla que si hagués estat parlant del català barceloní, fins i tot del central més ample. I el seu entusiasme per la llengua va ser tant que s’hi dedicà en cos i ànima, fins a bastir una obra monumental, no tant per la quantitat (que també) com per la intensitat i la qualitat.
En Joan Solà és conegut sobretot com a gramàtic i és efectivament en la gramàtica, més concretament en la sintaxi, en què principalment va destacar, en què va fer una aportació més interessant i pesant, però, com que era un entusiasta de la llengua i li interessava tot, va tractar també de diversos aspectes de la història lingüística, va tractar de la lexicografia catalana, va estudiar l’obra de Joan Coromines i, molt especialment, va estudiar Fabra i la seva obra, a part de les seves raonades i brillants anàlisis de la situació sociolingüística en què ens trobam, tema de què ha tractarà el meu company Gabriel Bibiloni.
Quan vaig anar a estudiar tercer curs de Filologia Catalana a Barcelona, el 1974 (aquell curs que només va tenir sis mesos, perquè un ministre de Carrero Blanco havia decidit que el curs escolar s’havia d’adequar a l’any natural i, per tant havia de començar el gener i acabar el desembre; però com que Carrero Blanco va pujar al cel –amb el cotxe i tot– abans d’acabar el 1973, hi hagué nou ministre i aquest va tornar arrere tal mesura, per la qual cosa aquell curs començà efectivament el gener, però va acabar el juny, com sempre), vaig conèixer Joan Solà, que feia l’assignatura de Sintaxi Catalana, i vaig conèixer també la seva primera obra de pes, els Estudis de Sintaxi Catalana, dos volums dels “Llibres a l’Abast”, que havia de ser en certa manera el llibre de text del curs. Aquests Estudis ja mostraven la curolla que el guiava: la sintaxi catalana era una qüestió pendent de la normativa catalana, una qüestió molt més complexa d’allò que mostraven les gramàtiques més usuals del moment (la d’en Fabra dita pòstuma, la de Jeroni Marvà i la de Francesc de B. Moll, almanco per als illencs), a la qual ell pretenia donar solucions amb la seva metodologia impecable, que serà una constant en la seva obra científica: estat de la qüestió, comentaris procedents a aquest estat de la qüestió (tenint en compte les contradiccions, les mancances, les incoherències...), descripció dels usos generals, tant literaris com col·loquials, antics i moderns, comparació amb altres llengües (sobretot les romàniques) i proposta de norma o exposició clara de la solució predominant. El problema d’aquests Estudis, que ell mateix va reconèixer posteriorment, era que estaven plantejats, explicats, de manera poc didàctica, plens de símbols, de fletxes, de claus, d’esquemes complicats. Eren durs de llegir i els estudiants s’hi havien de barallar obstinadament.
Aquests estudis varen ser una fita important en la nostra gramàtica, perquè després d’anys d’incertesa en moltes de qüestions normatives sintàctiques, i de repeticions de les mateixes i escasses normes per part dels manuals existents, a la fi qualcú, qualcú molt ben preparat, apareixia per a senyalar les nombroses qüestions conflictives irresoltes i per a marcar el camí cap a les solucions.
Una passa qualitativament molt important en la trajectòria científica de Joan Solà va ser la Sintaxi generativa catalana que el 1986 va publicar amb el seu col·lega i amic Sebastià Bonet. Aquest manual va introduir plenament els mètodes d’anàlisi generatius, aleshores triomfants dins la lingüística mundial, en la formulació de la sintaxi catalana, cosa que encara no havia fet ningú. Sense pretensions normatives, sinó purament descriptives, és una demostració de l’excel·lent preparació teòrica dels seus autors per a discernir a fons la complexitat de la formació de les frases catalanes.
Si amb els Estudis de sintaxi catalana Solà va iniciar el camí en l’intent de fixació de construccions problemàtiques irresoltes, aquest va ser continuat per un nou aplec d’estudis, les Qüestions controvertides de sintaxi catalana de 1987, segurament les que han tengut més repercussió i més controvèrsia han causat. Dos són, principalment, els capítols d’aquest recull que han estat objecte de polèmica: “Ser” i “estar”: una proposta realista i Anàlisi de la normativa clàssica de “per” i “per a” i defensa de la proposta de Coromines. En el primer, que en certa manera és una continuació d’un capítol anterior més descriptiu i, per tant, menys polèmic (“Ser” i “estar” en el català d’avui), Joan Solà comença dient que “El problema més important que té plantejat avui la gramàtica catalana és, sense cap mena de dubte, el de la teoria i la pràctica de l’ús d’aquests dos verbs”; ja veis, doncs, com considera de conflictiva i delicada aquesta qüestió, a la qual ell mateix no arriba a donar una solució satisfactòria per a tothom. Sorprèn, per exemple, des de la posició d’un catalanoparlant mallorquí, que en el paràgraf 7.2 inclogui dins la llista d’adjectius que són introduïts pel verb estar en construccions de subjecte no animat, els següents: calent, fred, tebi, dolç, salat, cru, madur, verd ‘no madur’, tendre. Hi reconeix, així mateix, que “hi ha parlars i persones (d’edat) que aquí encara utilitzen ser (que sembla que era l’ús més antic). Altres parlars i altres persones vacil·len entre els dos verbs.” (p. 73) No em puc imaginar una normativa catalana que prescrigui que s’ha de dir “l’aigua està calenta / freda / teba”, o “el cafè està dolç”, o “la sopa està salada / fada” [aquest adjectiu no hi és, a la llista, però s’hi ha de suposar], o “el peix està cru”, o “les pomes estan madures / verdes” o “la carn està tendra”, i no acab de comprendre com en Joan Solà, tan bon coneixedor de la llengua, va poder acceptar aquestes frases. És cert, però, que aquesta és una qüestió ben controvertida i que encara hem de considerar no resolta. El segon estudi esmentat, el del per i per a, ocupa quasi 100 pàgines del llibre i presenta una abundosa documentació de totes les èpoques, de diversos dialectes, de molts d’autors, dels gramàtics, de les altres llengües romàniques...; analitza la diferenciació d’aquestes dues preposicions des de la semàntica i raona entorn del concepte d’“acció voluntària” o “involuntària”... Presenta la proposta de Joan Coromines sobre l’ús d’aquestes preposicions i conclou que aquesta és la més convenient, que principalment puc resumir en “per a + SN” i “per + infinitiu”. No podem negar –no crec que ningú ho pugui fer– que l’estudi és, com tots els de Solà, d’una riquesa de dades extraordinària i d’una interpretació molt ben fonamentada, però el fet és que, així i tot, no ha convençut tothom, i que continua havent-hi alguns gramàtics i molts d’usuaris de la llengua que mantenen el per a + infinitiu quan té un valor de finalitat..., la qual cosa significa que actualment coexisteixen les dues construccions.
A Lingüística i normativa (1990) Joan Solà ens mostra el seu polifacetisme (¿es pot dir?) lingüístic, ens mostra que no és només (que ja seria molt!) un especialista en sintaxi, que és per allò que més se l’ha considerat. Hi tracta temes d’ortografia, hi tracta l’orde dels mots a la frase catalana i hi tracta un altre tema que el té apassionat i que fins ara només havia tret de rebot (sobretot en la qüestió del per / per a): l’obra de Joan Corominas, personatge que, juntament amb Fabra, va ser, per a dir-ho un poc col·loquialment, el seu ídol. En aquesta ocasió, però, no analitza l’obra en si mateixa, sinó que a través de l’obra ens mostra quina era la concepció de la llengua normativa que tenia Joan Coromines, una qüestió realment interessant. El darrer capítol són unes reconsideracions sobre l’ús de per i per a, sobretot dedicades a replicar Josep Ruaix, un altre gramàtic reconegut amb qui Joan Solà va tenir certes desavinences.
Es pot dir, segurament, que Solà no va donar mai un tema per tancat, que reflexionava contínuament sobre les qüestions que l’intrigaven, sobre qüestions de les quals ja havia tractat, però que o bé no havia resolt del tot o bé havia deixat obertes; o que, simplement, encara que en un moment concret hagués cregut que les podia donar per concloses, li revenien per qualsevol circumstància i les tornava obrir. El 1994 publica un altre recull d’estudis en què reprèn temes que ja havia tocat anteriorment i en planteja de nous: Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Hi reprèn el tema de l’anomenat “article neutre”, els pronoms febles, el canvi i la caiguda de les preposicions, les preposicions per i per a, els circumstancials temporals, els verbs ser i estar i les construccions amb infinitiu, i hi afegeix la concordança del verb haver-hi, l’ús dels possessius, el complement directe, els pronoms forts referits a inanimats, la seqüència d’adverbis en –ment, les construccions com “en vull dos de grossos i tres de petits” (males d’etiquetar; per cert, actualment en procés accelerat de desaparició per la interferència de les llengües dominants), i l’orde d’elements relacionat amb la duplicació pronominal. És el seu aplec d’estudis sintàctics més voluminós i més novedós, perquè hi dóna a més a més una llista de les qüestions que queden per resoldre normativament. És la demostració més extraordinària del seu domini de la problemàtica de la sintaxi catalana, en la qual encara ara tantes de coses queden en l’aire. Solà en aquests estudis normalment no conclou donant normes noves, que podria ben bé fer per la seva autoritat reconeguda, sinó que allò que fa és una exposició detallada de les diverses solucions que tant gramàtics com usuaris de la llengua donen a les qüestions problemàtiques, i reclama finalment que es revisi la norma vigent (explícita o tàcita) adequant-la a la realitat lingüística. És doncs la seva una postura potser excessivament modesta, perquè mai pretén pontificar sobre cap tema; només fer veure quin és concretament el problema i per on cal anar per a trobar la solució. Adesiara hi trobam els tocs d’ironia i humor que el carateritzaren com a persona. Per exemple, en l’estudi del complement directe, quan explica que la norma actual (supòs que s’ha d’entendre la de Fabra i dels gramàtics posteriors fabristes), diu “La norma actual només extableix clarament la presència de la preposició a davant de pronoms personals forts (a mi, tu, ell, etc.)... Fora d’això, hi ha la mateixa sensació que hi havia en ambients religiosos entre el matrimoni i el celibat: aquell era “tolerat”; aquest era sempre “millor”.” (p. 165)
Tants de volums dedicats a reflexionar sobre la sintaxi catalana, sobretot, però també sobre altres aspectes de la normativa, havien de desembocar forçosament en un projecte de dimensions magnes i d’ambició grandiosa, i aquest projecte es dugué a terme amb el nom de Gramàtica del català contemporani, impulsat i sostengut principalment per Joan Solà, el qual, a més de ser-ne el director principal, en redactà el capítol dedicat a les oracions subordinades de relatiu, a les quals, recordem-ho, ja havia dedicat qualcuns dels seus estudis. En aquest cas, com és la tònica de tota l’obra, no es tracta d’un estudi de la situació actual segons allò que diuen uns i altres, sinó d’una vertadera anàlisi descriptiva del funcionament del relatiu en català. L’extraordinària intuïció lingüística de Joan Solà li permet fer observacions sobre la dubtosa genuïnitat de construccions com “números on telefonar” o “una bufanda amb què tapar-se el coll”, que en bon català serien “números on s’ha de telefonar” o “una bufanda per (a) tapar-se el coll”. La Gramàtica no és només de sintaxi, sinó que descriu també la fonètica i la fonologia (que inclou els aspectes suprasegmentals) i la morfologia. Em consta que Joan Solà hi va fer una vertadera feina de director, supervisant tots els capítols encomanats a altres especialistes i fent-los al màxim de coherents. Amb aquesta Gramàtica va veure realitzat un dels seus somnis com a científic i entusiasta de la llengua. Aquest somni havia de tenir la culminació en la gramàtica de l’IEC, que ell volia enllestir, però que no ha arribat encara a ser realitat.
Però en Solà en va tenir una altra, de curolla, tan important per a ell –i per a tots– com la fixació de la gramàtica catalana, i aquesta curolla va ser Pompeu Fabra i la seva obra. Era evident que per a tractar temes de sintaxi catalana Solà havia de tenir present, en primera instància, l’obra de Fabra, a qui considerava la seva referència principal, i, des dels primers estudis, què és que diu o no diu Fabra, o com practica Fabra la llengua, és una constant en la recerca de Solà. Escoltau-ne aquestes paraules de referides a Fabra i la seva obra i adonau-vos amb quin respecte i admiració en parla: “Fou una sort per al nostre poble de tenir un home tan competent i assenyat en aquells anys que foren decisius per al futur de la llengua” (Pompeu Fabra, Sanchis Guarner i altres escrits, 1984); “No hi deu haver gaires pobles que tinguin la sort de comptar amb una obra tan sòlida com aquesta i, de més a més, amb la constància explícita dels criteris que l’han guiada, el procés que ha seguit i els objectius lingüístics i polítics que la inspiraren.” Són, aquestes, paraules que Solà expressa a la seva primera edició del llibre L’obra de Pompeu Fabra, publicat el 1987, una segona versió del qual aparegué el 2007, feta amb Jordi Ginebra, titulada: Pompeu Fabra: vida i obra. Entusiasmat, doncs, no només amb la llengua, sinó també amb al personatge de Fabra i amb la seva feina, en Joan Solà i el seu amic i col·laborador Jordi Mir es varen proposar, començant aquest segle, editar-ne les obres completes, cosa que era realment necessària i havia de ser ben útil, vist que els escrits fabrians estaven molt espargits i eren mals de consultar en conjunt. Aconseguiren engrescar-hi la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i el Govern de les Illes Balears, les quals institucions el 2002 signaren un protocol de col·laboració per a dur endavant aquesta edició. Assegurat el suport institucional, presentaren el projecte al “II Col·loqui Internacional ‘La lingüística de Pompeu Fabra’” (Tarragona, 7 – 9 d’abril de 2003), i a partir d’aquí començaren a concretar-lo per tal de poder treure com més aviat millor el primer volum, que finalment aparegué el 2005, amb les primeres gramàtiques de Fabra; després n’han vengut sis més fins al 2010, i en deuen quedar encara dos o tres, que desgraciadament en Joan Solà ja no podrà veure. A tots els volums les obres de Fabra són precedides d’estudis fets pels especialistes més adequats, de manera que en conjunt l’obra és ja una referència imprescindible no sols per a la història de l’obra fabriana sinó per a molts d’estudis lingüístics. És la segona gran realització d’aquest eminent lingüista que ens deixà massa prest, sense el qual avui la gramàtica catalana no hauria assolit la seguretat en què ja es troba.
Ja he dit abans que Fabra i Joan Coromines varen ser, per dir-ho col·loquialment, els ídols de Joan Solà. Fabra és constant als seus estudis i li dedicà l’esforç de reunir-ne les obres completes, i a Coromines li dedicà també tota la seva atenció, si bé no el cita tant en les seves investigacions perquè Coromines més que un gramàtic (que també), va ser sobretot un filòleg, un estudiós de la llengua antiga, i un lexicògraf, terrers pels quals Solà no es va moure tant. Ja hem vist, però, que Solà es va fer seva i va defensar la proposta de Joan Coromines sobre l’ús de per i per a, i al cap de poc temps d’haver mort Coromines (a principi de 1997) en Joan Solà va ser encarregat d’organitzar un homenatge acadèmic a la seva memòria, que es dugué a terme al cap d’un any a la Fundació Caixa de Sabadell i a la Universitat de Barcelona. D’aquest homenatge, que comprengué un conjunt de 13 conferències sobre Coromines i el seu llegat lingüístico-filològic, en sortí una publicació coordinada i presentada per Solà, publicació imprescindible a l’hora de valorar la feina corominiana. La presentació de Joan Solà comença amb aquestes paraules: “Joan Coromines és el lingüista català més complet de tots els temps i, juntament amb Pompeu Fabra, un dels dos que han tingut una repercussió més extensa i profunda sobre els diversos aspectes de la llengua.” Ja veis que no exager quan dic que en Solà l’admirava entusiàsticament.
Hem parlat fins ara d’en Solà gramàtic (sintàctic, sobretot) i de Solà admirador i estudiós de Fabra i de Coromines, però Solà, ja ho he dit al principi, no es limità als temes gramaticals, sinó que, entusiasta total de la llengua, en tractà també altres aspectes: el 1977 va publicar una documentadíssima Història dels criteris de correcció lingüística, pròpiament titulada Del català incorrecte al català correcte, on repassa tots els treballs per ell coneguts que, des de les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, de 1487, s’han proposat mantenir o restituir la puresa de la llengua. Solà els analitza tots, en descriu les característiques i els criteris que els han guiats. Com diu ell a la presentació, “no es tracta... d’un estudi crític dels barbarismes del català, sinó d’una presentació del material.” Malgrat la humilitat amb què el presenta, el llibre és una peça fonamental en la nostra història lingüística, en la qual el desig de correcció (condicionat pel nostre context sociopolític) ha estat una inquietud constant des de mitjan segle XVIII i augmentada a partir de la Renaixença. Ben lògicament, Pompeu Fabra hi ocupa un lloc destacat, dins aquesta història.
En aquesta mateixa vessant històrica, Joan Solà va publicar, juntament amb Pere Marcet, una voluminosa Història de la lingüística catalana 1775-1900. Repertori crític, un treball excepcional de rata de biblioteca, amb 10.143 entrades que recull tots els treballs de tema lingüístic que els autors varen localitzar publicats als Països Catalans dins aqueixes dates. No és ben bé una història de la lingüística, però sí que és un valuós repertori bibliogràfic que pot facilitar molt la tasca a qui s’interessi per la producció lingüística a casa nostra en aquests 125 anys indicats al títol. Una obra, aquest repertori, que implica una dedicació pacient durant anys a la recol·lecció de les dades, una dedicació que només podia sorgir d’uns apassionats per tot allò que fos llengua, com Joan Solà i, en aquest cas, el seu company Pere Marcet.
Tot allò que era llengua li interessava, a Joan Solà, i per això fins i tot va dedicar la seva atenció a una qüestió que sovint es té per secundària i de la qual les gramàtiques normalment en parlen ben poc: la puntuació i la tipografia. Amb un altre col·laborador, Josep M. Pujol, va publicar primer (1989) un Tractat de puntuació, reconvertit anys més tard (1995) en una més ampla i completa Ortotipografia. Manual de l’autoeditor i el dissenyador gràfic, en els quals els autors donen pautes clares, precises, per a puntuar el text i, fins i tot (en la segona obra), per a compondre un text amb els moderns programes informàtics d’autoedició. Són una mostra de la importància que Solà (i, naturalment, també en aquest cas J. M. Pujol) donava a tots els detalls lingüístics, que considerava igualment importants i essencialment lligats els uns als altres: la llengua és una, oral o escrita, i s’ha de conèixer en totes les seves manifestacions, i en l’escriptura la puntuació és tan important com l’ortografia i la sintaxi. Fixau-vos que el primer capítol és anomenat “Gramàtica de la puntuació”.
Per a acabar parlarem d’una altra faceta importantíssima en tota la vida professional de Joan Solà, la faceta que el va popularitzar més, que va fer que fos un personatge conegut amplament fora del cercle estrictament universitari, que el va convertir en una referència en la tasca d’ennobliment de la llengua i en una icona de la dignitat nacional catalana: la faceta de divulgador de qüestions lingüístiques a través de la premsa. Des de 1974 fins a molts pocs dies abans de desaparèixer físicament (intel·lectualment, no desapareixerà mai), Joan Solà va publicar a la premsa de Barcelona articles sobre la llengua, amb la finalitat de divulgar la problemàtica que l’afectava, tant en l’aspecte de la normativa poc definida en molts de casos com en l’aspecte social i polític. Hi tracta de temes gramaticals o lèxics, però també d’història de la llengua, de la situació social del català (de vegades aprofitant circumstàncies personals com un viatge o records diversos), de llibres i d’autors, de personatges... Molts d’aquests articles varen ser aplegats en volums: A l’entorn de la llengua (1977), Pompeu Fabra, Sanchis Guarner i altres escrits (1984), La llengua, una convenció dialèctica (1993), Parlem-ne. Converses lingüístiques (1999) i Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009). Aquests escrits són petites lliçons, totes interessantíssimes; fins i tot quan parla d’un llibre, d’un personatge o d’una experiència qualsevol (un viatge, una excursió, una notícia curiosa...) hi ha aquell comentari personal, o aquella aportació, que en fan molt més que una recensió o una simple notícia: “Per a nosaltres els del Principat és bo de llegir un llibre com aquest per una altra raó: per tenir un coneixement més real, menys unilateral, de la llengua, per arribar a comprendre que la llengua catalana no és exclusivament el parlar de Barcelona i que les opinions de la gent de fora de Barcelona són tan respectables com les de dins. Jo, quan llegeixo un escrit de Sanchis Guarner o de Moll, hi veig un criteri lingüístic menys rígid que el que impera a Barcelona.” (Comentari del llibre de Francesc de B. Moll L’home per la paraula (1977: 296)) “Una llengua deixada de la mà de Déu i perseguida de la dels homes durant tants segles, sotmesa, d’escreix, a la fortíssima pressió de llengües veïnes o de llunyanes... ha d’estar contínuament a l’aguait, perquè a cada pas ensopega amb dubtes nous, amb inesperades temptacions de solecismes, amb vicis més o menys passatgers i més o menys disfressats d’esnobismes.” (Article motivat per la celebració dels 50 anys del Diccionari de Pompeu Fabra (1984: 94)) Naturalment, de tant en tant no hi manquen, tampoc, els comentaris un xic humorístics: “Això que compti més el final deu ser llei de vida. Ja ens ho deien els capellans: peca tant com vulguis, que si abans de morir te’n penedeixes, Nostre Senyor, fill meu, és tan bo que et perdonarà. És clar que si arriba l’hora i no penses a penedir-te o no pots...” (Comentari sobre el valor de però (1993: 18)) “Com a postres dels plats d’avui, tornin a obrir un diari. Si són tan llepafils que no els interessen les setze mil pel·lícules ni troben repòs en les tres-centes cases de relax, i es miren de més avant els que juguen al bingo, perquè vostès voldrien veure aquella exposició que fan aquests dies, ja els planyo: quan es cansin de girar fulls, triïn una sala X i llestos.” (Comentari sobre la poca precisió informativa de moltes publicacions (1999: 204). Aquests reculls mostren una riquesa extraordinària de temes lingüístics i sociolingüístics, explicats amb una elegant simplicitat de llenguatge, per a facilitar-ne la comprensió a qualsevol lector no expert en llengua. (Bé, això no és del tot cert en els més antics, perquè encara Joan Solà en aquesta època estava massa condicionat per l’estil excessivament ple de paràgrafs numerats i esquemes gràfics que caracteritzen els Estudis de sintaxi catalana. Però aviat va saber adequar-se al públic no universitari.) Hi trobam esbossats molts dels temes de què tracta als seus estudis, però també n’hi trobam d’altres sobre els quals poques coses s’han dit o les que hi ha són poc consistents o contradictòries. Per exemple, no creu que sigui “catòlica” la frase (i per tant, la construcció) “¿Què t’ha fet pensar això?”, que pensa que hauria de ser “¿Què és que t’ha fet pensar això?”; o veu com a estranya la construcció “¿Sou la mare del meu amic? – Sí, la sóc?”, que Fabra va donar per bona i que encara ara molts autors i traductors fan dir als personatges literaris (perquè realment no té ús col·loquial). No hi falten les al·lusions directes als parlars balears, ens els quals va descobrir molts de fenòmens singulars, com la tercera persona plural que inclou l’interlocutor (Ara beuen!, per Ara bevem!), o la partícula ell de frases com “Ell no m’ho hauria pensat mai, que fos tan curt!”.
Bé, no hi ha temps per a descriure la riquesa esplèndida d’aquests reculls d’articles de Joan Solà, on podreu trobar de tot, sobre llengua, i sempre en un to amable, entretengut, entenedor, seriós i exigent. Qui els llegeixi sempre hi trobarà temes nous que li despertaran l’interès, o li plantejaran dubtes, o el refermaran en determinades idees o suposicions. Són llibres que no avorreixen, sinó que enganxen. Amb aquests articles Joan Solà va demostrar que era vertaderament un savi, perquè és propi del savi fer arribar planerament al public més general l’objecte dels seus estudis.
El dia 21 d’octubre de 2010 Joan Solà va publicar el seu darrer article a la premsa, Adéu-siau i gràcies!, i només al cap de sis dies, el 27, va traspassar i ens va deixar a tots amb un pam de nas. D’aquell article del mestre, vull destacar-ne el següent paràgraf, que ens demostra un pic més aqueixa saviesa, aqueix entusiame, aqueixa senzillesa i aquesta preocupació pel país que tant el varen caracteritzar fins al final:
La pràctica de l’article setmanal m’ha proporcionat diversos beneficis clars: m’ha ensenyat a escriure i m’ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m’ha impedit d’arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d’estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m’ocupava.
Som nosaltres els qui li hem de donar les gràcies a ell per haver sabut connectar tan bé amb la gent i, sobretot, per haver estudiat tan profundament la llengua catalana i haver-nos dotat així d’uns coneixements sòlids sobre el seu funcionament. De Fabra va aprendre la rigorositat científica, i als noms de Fabra, Alcover, Coromines i Moll hi podem afegir ara el de Joan Solà, com el conjunt de personalitats més importants i més transcendentals en l’estudi de la nostra llengua dins el segle XX i la primera dècada del XXI.
(Conferència feta a la Universitat de les Illes Balears i a l’espai de cultura Can Alcover, de Palma, dia 23 de febrer de 2012, dins un acte d’Homenatge a Joan Solà, organitzat pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB i la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.)
