6 de setembre de 2011
Quan encara era un sol Regne amb Suècia,
Noruega ja practicava una política assimilista respecte de les minories
lingüístico-culturals que habitaven dins el seu territori: els samis (també
coneguts com a “lapons”) i els kvens,
de procedència finesa, uns i altres parlants fino-úgrics, molt diferents dels
noruecs germànics indoeuropeus. Quan, cap a finals del segle XIX, l’escola es
va generalitzar a Noruega, aquesta era exclusivament en la llengua de la
majoria dominant. Per llei, a escola el mestre només podia explicar en sami o
en kven quan tractàs un tema que en
noruec fos incomprensible per als alumnes, i la mateixa llei remarcava que
“fins i tot en el cas que la majoria dels infants a un districte escolar no
comprenguin el noruec, el professor haurà de tenir ben present aquesta
disposició, i haurà de fer tot allò que sigui possible per a assegurar que les
llengües lapona i kven no són usades
més d’allò que sigui absolutament necessari en les circumstàncies dades”. Amb
la independència noruega el 1905, el procés de “norueguització” es va enfortir,
amb l’objectiu de fer que tots els ciutadans noruecs compartissin els mateixos
referents culturals, la mateixa llengua i la mateixa identitat. La
norueguització es desenvolupà durant mig segle i com a exemple de l’efectivitat
que tengué basten les dades de Kvænangen, un petit poble de la província de
Tromso: el 1931, el 61 % dels seus habitants es declaraven “no noruecs”, és a
dir, samis o kvens; el 1950, aquest
percentatge havia caigut a 0. La cultura sami era vista com una cultura
endarrerida que impedia el desenvolupament, i molts de samis començaren a
avergonyir-se de la seva pertinença ètnica, considerada un estigma. Eren
freqüents les caricatures i els acudits que presentaven els samis com a
individus que sempre anaven beguts. Però el 1959 una relació sobre els
resultats de l’educació entre els infants samis a la regió de Finmark
plantejava per primera vegada la possibilitat d’ensenyar-los la seva llengua i
la seva cultura; duita a consulta a la població en general, molts varen ser els
qui s’hi oposaren, perquè temien que es pogués acabar en una espècie de
“reserva sami” a Finmark, com a ciutadans de segona categoria. Tanmateix, el
fet era que des dels primers anys 50 havien sorgit veus diverses que defensaven
els drets dels samis a mantenir la seva llengua i la seva cultura, veus que de
cada vegada eren més nombroses i més potents, i que començava a gestar-se un
moviment de defensa dels samis, que es concretà el 1968 en l’Associació Nacional
dels Samis de Noruega. Els anys 70 i 80 la política sami agafà més i més
importància (hi ajudà un episodi emblemàtic de lluita pel medi, l’anomenada
“qüestió d’Alta”), així com prengué força el desenvolupament cultural d’aquesta
comunitat, un període conegut amb les sigles ČSV, inicials de les frases samis
“Čájehehkot Sámi Vuoiŋŋa” (“Mostra l’Esperit Sami”) i “Čohkkejehket Sámiid
Vuitui” (“Uniu els Samis per a la Victòria”). L’ensenyament de la llengua a
escola va possibilitar aviat l’aparició de mitjans de comunicació escrits en
sami, així com d’una ràdio pública. A finals dels anys 70 la cultura sami a
Noruega era en plena expansió en tots els camps, vivia una vertadera
renaixença, però allò que sobretot havia canviat era l’actitud de l’estat
noruec: en a penes 30 anys havia passat de combatre els samis a emparar-los,
fins al punt que el 1988 una esmena a la Constitució establí que: “És
responsabilitat de les autoritats de l’Estat crear les condicions que permetin
al poble sami preservar i desplegar la seva llengua, la seva cultura i la seva
manera de viure”. Com a conseqüència d’aquest article, al cap de poc temps es
constituí un Parlament Sami, que dins els anys 90 promulgà la “Llei de la
Llengua Sami” que en possibilitava l’ús oficial dins 6 municipis. A diferència
de Noruega, Espanya, més de 30 anys després de mort en Franco, continua mirant
la seva diversitat com una nosa.
