Fraules i maduixes

25 de maig de 2011

La castellanització del lèxic català és un procés que, iniciat tímidament el segle XVI, quan començà a adquirir prestigi social el castellà als Països Catalans, es va veure molt reforçat a mitjan segle XIX, quan l’estat espanyol unitarista va començar el procés de modernització, l’escola es va fer més general, les comunicacions entre les regions es feren més fàcils, i amb el transport potenciat molts de productes abans estranys o desconeguts començaren a arribar a tots els racons catalans. Els noms de plantes i fruits comestibles autòctons, essent propis del país, normalment són ben coneguts i la seva substitució per un terme extern és difícil per innecessària, per això hi són escassos, en aquest camp, els castellanismes; però n’hi ha qualcun, com és el cas avui en dia a Mallorca de la fruita de la planta coneguda científicament com a ‘Fragaria vesca’, normalment dita fressa. ¿Per què aquest castellanisme? ¿No teníem a Mallorca nom per a aquesta fruita? Doncs sí que n’hi havia: fraula (del llatí vulgar *fragula); però les fraules mallorquines eren un fruit silvestre que es trobava antigament només a les muntanyes de la Serra, a llocs humits, i que per això només coneixien les persones que vivien o es movien en aquest paratge. Quan començà la comercialització de fraules aquestes venien totes de fora, amb el nom comercial castellà de fresa (del francès fraise), i, com que molta de gent urbana o de zones on no se n’hi feien no en sabia el nom mallorquí, la gent en digué fressa, denominació que quasi va fer oblidar l’autòctona. Fressa no apareix documentada en mallorquí fins a 1859 (al diccionari de "Unos amigos"), i encara com a nom secundari de fraula, com ho és també al diccionari de Josep Joan Amengual (1878) i a qualque altre recull lexical del segle XIX. Fraula era encara usual a finals del segle XIX i, probablement, a principis del XX: "De taronges y de fraules / y de viandes exquisides", escrivia Miquel dels Sants Oliver; "Gramponaven les tímides maduixes, que allà en dèiem fraules", explicava Llorenç Riber a La minyonia d’un infant orat; "taronges i cireres i fraules i pomes i peramenys", descriu Antoni Mª Alcover a la rondalla La Bella Ventura. Avançant el segle XX és evident que progressava fressa així com en progressava la comercialització, però encara el 1935 el Vocabulario mallorquín-español d’A. Vives i Ginard donava fraula, i l’Atles Lingüístic de Catalunya recollia devers el 1950 fraula i fressa a Sóller; i el 1978 la Flora de Mallorca de Francesc Bonafè anomenava fraulera, a Mallorca, aquesta planta. El testimoni viu més recent de fraula que he recollit és el de la família Dameto, de Can Dameto de la Quartera, a Palma:
“NICOLAU DAMETO: ...‘fraules’, ara diuen ‘fresses’ … dèiem no, no, són ‘fraules’... No, són ‘fraules’, no ‘fresses’... Eren fraules, que eren unes petites, que ja no n'existeixen, s'han arribades que se'n varen… A Lluc se’n feien salvatges. O sia, així com van a cercar esclata-sangs, anaven per dins es boscs i sortien fraules d’aquestes petitones i eren aromàtiques, molt més que... I si noltros dèiem, e, fresses, mos deien: no, són fraules.” (conversa de 19 de novembre de 1997).
El diccionari que va fer Joan Josep Amengual també duu ‘mandu(i)xa’, avui menorquina, que degué ser també mallorquina, possiblement més minoritària, perquè no està tan documentada com ‘fraula’, tot i que és efectivament recollida com a pròpia de Mallorca pel Diccionari Aguiló, pel Diccionari Català-Valencià-Balear, que també li aplica el significat secundari de ‘dona malcurosa, malvestida’, i pel Vocabulario mallorquín-español d’A. Vives. Avui en dia, fressa (o fresa, a Sóller, directament presa del francès) s'ha imposat definitivament en el parlar popular, potenciat per la importació massiva que se'n fa de la Península, i són pocs els qui recorden els nostres noms patrimonials. Corregir el castellanisme no ha d’implicar substituir-lo únicament per maduixa, forma predominant en català oriental (on hi ha també madoixa, al nord), sinó que a Mallorca és important recuperar fraula, per a no convertir en estranya aquesta denominació tan tradicional a casa nostra.