29 d'abril de 2011
La ingerència espanyola en els usos lingüístics catalans és, com diuen
dels camins que duen al Senyor, infinita, no té límits, i ben sovint actua de
manera amagada, inapercebuda pels usuaris. Molts de casos d'ingerència espanyola
ja han estat denunciats en aquestes pàgines pel meu col·lega Gabriel Bibiloni
mitjançant les seves "bones paraules", però encara en queden, i avui
en tractaré un parell que darrerament s'imposen escandalosament.
Sempre, en el parlar natural no influït per una llengua pseudoculta, hem
dit "acostar-se" per a l'acció de "situar-se a prop de", un
verb que està abundosament documentat a tot el territori català des del segle
XIII, quan els escrits en català es generalitzen. Si escoltau la gent com parla
espontàniament, sempre sentireu dir "acosta't", "no
t'acostis", "t'acostes", "ens hi vàrem acostar", etc.
etc. És l'ús normal mil·lenari català. A finals del segle XIX, però, apareix en
texts exclusivament literaris un concurrent d'acostar-se, format damunt prop:
apropar-se, usat esporàdicament fins a època relativament recent.
Segurament aquest verb va sorgir per analogia amb allunyar-se, basat en lluny,
molt més antic, i per això no podem dir que no estigui realment ben format,
però d'aquí a convertir-se en quasi l'únic verb usat en llenguatge periodístic
per al concepte de "situar-se a prop de" hi ha un llarg camí que
passa -evidentment- per acercarse, format damunt cerca,
l'equivalent castellà d'a prop. El llenguatge periodístic català, servil
del seu patró castellà, no vacil·la: si els castellans tenen cerca -
acercarse els catalans hem de tenir a prop - apropar-se, i a partir
d'aquí és un fet consumat l'oblit d'allò que espontàniament la gent encara diu
i que és la tradició genuïna: "El nombre de desocupats s'apropa al mig
milió" (Vilaweb 29.04.2011) "CiU s'apropa al PP" (e-notícies
09.03.2011), "Nadal s'apropa al primer títol de terra" (lamalla.cat
16.04.2011), "La revista ‘Serra d’or’ s’apropa a la realitat igualadina"
(anoiadiari.cat 19.04.2011), "Alcúdia s’apropa a la mar" (dbalears.cat
11.04.2011), etc. etc.
De manera molt semblant ha passat amb un altre verb: espontàniament, la
gent travessa el carrer, o travessa un torrent, o travessa
les muntanyes, o travessa d'un punt a un altre, de vegades per travessies...
Però resulta que aquest ús secular de travessar en català es correspon
en castellà amb cruzar, derivat de cruz, i és clar que als qui
beuen del patró castellà això no els podia passar per alt, i que la
conseqüència havia de ser que els catalans també ho havíem de creuar
tot: si en espanyol "cruzan la calle" en català "creuam el
carrer". Al "prohibido cruzar las vías" castellà hi correspon el
"prohibit creuar les vies" català. D'aquest creuar per travessar
no n'hi ha testimoni en la llengua antiga, i novament no és fins a finals del
segle XIX que el trobam a qualque escriptor. De fet creuar era
inexistent en la llengua medieval, en què es deia croar (pensem que
abans de creu es deia crou) per "marcar la creu"
o "senyar-se" (és a dir, fer-se el senyal de la creu). Els croats
(no els *creuats) eren els guerrers que anaven a les croades (no
a les *creuades) contra els musulmans... Croar es va anar
oblidant i, per analogia amb creu, es va formar primer encreuar
(documentat al segle XVII) i llavors creuar (tal volta per imitació de cruzar...?),
forma que abusivament acupa en la llengua sobretot periodística l'espai de travessar:
"Un meteorit creua el litoral català i deixa una línia al cel" (3cat24.cat
19.02.2011), "Un dels últims pastors transhumants creua Amposta amb 800
ovelles" (diaridetarragona.com 03.01.2011), "Barcelona
Decideix creuar l'Atlàntic per recollir els vots dels catalans de Nova
York" (directe.cat 18.03.2011), "Un de cada quatre nens de
Barcelona creua el carrer amb el semàfor vermell" (20minutos.es
16.06.2008), "Com que
el carril bici bota de la carretera a la vorera, els vianants es veuen obligats
a creuar-lo per..." (Diari de Balears 21.03.2011).
Tant apropar(-se) com creuar 'travessar' varen ser
admesos per Fabra i compten amb el beneplàcit normatiu, però farem bé
d'evitar-los i recuperar la genuïnitat d'acostar(-se) i travessar.
