28 de març de 2011
Els guionistes i lingüistes de la televisió pareix que estan obsessionats per un concepte que en diuen "versemblança". Volen que tots els diàlegs de les produccions dramàtiques que ofereixen "semblin ver", és a dir, siguin sentits quasi com a reals per l'espectador. En teoria, aquesta preocupació per la versemblança és positiva, perquè ha de permetre que una conversa entre personatges del segle XXI localitzats a un indret i amb una determinada formació cultural parlin efectivament com a persones del segle XXI d'aquell indret i amb aquella formació, i no com a persones d'una altra època o d'un altre indret o d'una formació que no els correspon. Sonaria estrany, per exemple, que un jove mallorquí urbà actual de cultura bàsica parlàs com un aristòcrata madur il·lustrat del segle XIX, com sonaria estrany que un senyoret madur refinat d'aquest segle parlàs com un jove descuidat d'escassa cultura. El problema és quan la televisió ofereix produccions que representen un país com el nostre, en què la genuïnitat lingüística està absolutament condicionada per la supeditació a una modalitat lingüística no autòctona, que és la que vehicula les modes i proposa els patrons de llengua. Aleshores la versemblança no sol coincidir amb la genuïnitat ni amb la correcció acadèmica, i els guionistes han de triar entre aprofitar els recursos exclusivament propis, i d'aquesta manera promoure dins les seves possibilitats un model autòcton i genuí (que de vegades pot parèixer inversemblant), i fer servir recursos clarament deguts a la interferència, i d'aquesta manera promoure encara més aquestes interferències (que sonen versemblants a aquells que les han assumides). En el cas del català, TV3 mostra tal obsessió per la suposada versemblança, que no ha dubtat a propagar tot un enfilall de castellanismes i construccions simplíssimes, fugint -en sentit contrari- de formes genuïnes i construccions un poc més complexes, tot i que tan realitzables com les altres. El problema de TV3 és que la seva versemblança està localitzada a l'entorn de la Barcelona moderna, i que ben sovint els diàlegs que presenta són ben poc versemblants fora d'aqueix entorn. Ara no entraré a analitzar aquest pretès model versemblant, sinó que em fixaré en la paradoxal inversemblança d'una producció pròpia de la televisió de Catalunya que va ser oferida fa ben poc: Ermessenda, la història de la dona catalana més poderosa de tots els temps, segons la propaganda.
La
història d'Ermessenda és de la primera meitat del segle XI, una
època en què la llengua catalana ja estava conformada, però amb
una fesomia bastant allunyada de la llengua moderna, i per això qui
en fos responsable s'hauria pogut preocupar de donar una mica de
versemblança lingüística als personatges. No es tractava, és
clar, de fer-los parlar com al segle XI, però sí que s'haurien
pogut tenir en consideració uns mínims detalls. Per exemple, és
inimaginable que en aqueix segle els nobles es tutejassin entre si o
ho fessin amb un abat, o que la comtessa Ermessenda fos tutejada pel
seu nebot. Tractant-se de "vós" la història no hauria
perdut gens d'interès ni hauria estat més mala d'entendre, i en
canvi l'aire medieval hauria estat més patent. Tampoc no és creïble
que en el català d'aquell temps es digués buscar
o habitació en lloc
de cercar i cambra;
buscar és un
castellanisme total no anterior al segle XVII, mentre que habitació
era fins al segle XIX sinònim de "casa" i és només dins
el segle XX que substitueix cambra
per la influència del castellà. Sé ben cert que usant cercar
i cambra la història
hauria guanyat en versemblança sense deixar de ser perfectament
comprensible pels espectadors, igual que si en lloc de dir "no
em puc refiar
de ningú" hagués
dit "no puc confiar
en ningú",
evitant un refiar
insòlit en aquells temps primerencs de la nostra llengua. Ara, el
súmmum d'incongruència lingüística d'aquest miniserial és que
Ermessenda parli en català oriental i el seu germà Pere ho faci en
català occidental. No és que la diferència dialectal entre germans
sigui impossible, si s'han criat en entorns diferents, però són
casos excepcionalíssims, i em fa l'efecte que aquest cas és,
senzillament, una badada.
