¿Hi ha hagut mai procés de normalització lingüística a les Balears? (i II)

 

    El 1986, com per a dissimular, el Parlament dependent, controlat pel PP d’en Cañellas, va aprovar la Llei de Normalizació Lingüística, una nova trampa que impossibilita qualsevol objectiu de recuperació social de la llengua: tota la llei és un reguitzell de suposats desitjos i voluntats abstractes que no comprometen a res, amb expressions com “els poders públics han d’adoptar…”, “el govern ha de regular…, …. ha de promoure”, “els poder públics han de promoure…”, “El Govern… ha d’establir els mitjans necessaris…”, “l’Administració ha de prendre les mesures adequades…,… ha de procurar…,…ha d’impulsar…,… ha d’estimular i fomentar…” (quan? com?) Naturalment, com que tot són propostes indeterminades cap al futur, no hi ha cap article que en castigui l’incompliment; i així anam i anirem. ¿Us imaginau una llei o norma que digui, per exemple, “el govern procurarà que no robi ningú” o “es prendran les mesures adequades perquè els vehicles circulin per la dreta”, i ja està, sense preveure cap càstig per als governants que no procurin res ni per als ciutadans que robin o circulin per l’esquerra?
    Tanmateix, tot i les deficiències de fons de la llei, si hi hagués hagut voluntat per part de totes les institucions (Govern, Parlament, Consells, Ajuntaments) d’impulsar de veres la normalització de la llengua catalana, s’haurien pogut fer passes en positiu, malgrat aquest marc legal tan deficient i ambigu. Però des de la proclamació de l’Estatut i de la LlNL fins a la darreria del segle XX els qui manaren varen ser, precisament, els qui gens d’interès hi tenien, els del PP, que durant 16 anys blocaren qualsevol iniciativa efectiva a favor del català, més enllà de posar-hi els rètols públics de les carreteres. Varen ser els anys decisius per a la llengua, quan encara la població de les Balears era majoritàriament catalanoparlant i era més fàcil engrescar-la en un vertader procés de normalització.
    Però en Cañellas i els seus acòlits, senyorets de l’aristocràcia i la burgesia neo-rica de la turistificació, classes renegades del seu país, s’hi oposaren (amb l’excepció de Cristòfol Soler, que per això no durà ni un any com a president), i com que la Llei era buida i no obligava a res, la ignoraren. La concessió del “Decret de mínims” (presentat com un gran triomf pels defensors del català, i just és “de mínims”!) no canvià el rumb cap a la minorització social de la nostra llengua, i quan arribà el Pacte de Progrés, la situació del català ja havia empitjorat molt, i com que l’experiència només durà 4 anys, no hi hagué possibilitat d’actuar en tot allò en què no s’havia actuat els 16 anys anteriors. I llavors tornaren els peperos, i després de nou els altres, i ara hi tornen ser els hereus d’en Cañellas, i el conflicte lingüístic s’ha consolidat i la normalització és més lluny que mai.
    Un procés és una successió de fets i fases amb un objectiu. Si no hi ha aquesta successió amb finalitat d’arribar a un objectiu, no hi ha procés. És clar, doncs, que no hi ha hagut mai un procés de normalització lingüística del català a les nostres illes (normalització és fer normal; en el nostre cas, fer tan normal el català a les Balears com el castellà ho és a les Canàries), i és clar que així com va canviant la societat illenca el procés com a tal és molt difícil que mai comenci, i si no comença no s’acabarà. Els pocs esforços que s’han dedicat a la nostra llengua pròpia des de les institucions han anat més a fer-hi correccions innecessàries que a promoure-la socialment, allunyant de manera absurda el model estàndard del registre col·loquial, cosa que ha afavorit l’anomenat gonellisme: en lloc del correcte bolletí les institucions publiquen el butlletí (grafia que reflecteix una pronúncia dialectal del català central), en lloc de fer vacacions, la genuïna manera catalana de dir-ho, s’ha fet creure a la gent que ha de fer vacances (un francesisme innecessari), en lloc de les tradicionals corregudes ara es fan curses (un altre francesisme), en lloc de contenidors de cartó n’han posat de cartró (vulgarisme del català central)…; les borrasques ja no travessen el nostre espai, ara el creuen; les festes no s’acosten, sinó que s’apropen; el mes que ve o la setmana que ve ara són el proper mes o la propera setmana; l’endemà ara sol ser el dia següent… S’ha creat una gran confusió sobre si s’ha d’escriure i dir ametler o ametller, vetlar o vetllar, espatla o espatlla, etc. Pareix que la qüestió és fer-ho sempre diferent de com s’ha dit i escrit tradicionalment, amb l’estranya idea que això és la normalització…
    No hi ha hagut, ni hi ha (i crec que no n’hi haurà) procés de normalització de la llengua catalana a les Balears. Sí que hi ha hagut, i encara hi ha, procés de confusió sobre la correcció de la llengua, que, tanmateix, de cada vegada està més espanyolitzada i més marginalitzada. Aquesta és la realitat que pot veure qui té ulls i orelles en bon estat. Negar-la és negar l’evidència, i només si es veu quina és la realitat es pot pretendre actuar per a canviar-la. Si no fos perquè els mestres han sabut mantenir la dignitat i han aguantat la pressió espanyolitzadora, ja seríem a la fase terminal de la llengua. Són els únics que han resistit, i per a ells la meva admiració.

(Publicat a l’AraBalears el 16 de novembre de 2024) 

(Llegeix aquí la 1ª part d'aquest article)

¿Hi ha hagut mai procés de normalització lingüística a les Balears? (I)

 

    No fa falta cap enquesta d'usos lingüístics, ni cap estudi profund de sociolingüística; basta, simplement, tenir ulls i orelles sans, i trescar pels pobles i les ciutats de les nostres illes, per a constatar la situació de marginalitat absoluta en què es troba l'única llengua indiscutiblement (i fins i tot legalment) pròpia de la nostra comunitat, la llengua catalana.
    La impressió de qui es passeja per Palma és que es tracta d'una ciutat espanyola qualsevol, sense gens de personalitat especial ni cap element que la faci particular, llevat dels monuments arquitecturals. Amb la petita excepció dels rètols dels noms dels carrers, dels petits indicadors turístics per a trobar els diversos monuments i edificis d'interès per als visitants, i dels indicadors de direcció per als vehicles (centre ciutat, port, aeroport...) –tots d'institucions oficials–, la retolació que podem llegir de botigues, cafès, farmàcies, clíniques, restaurants, botigues de menjar preparat per a endur-se'n, hotels, oficines, bufets d'advocats, despatxos d'arquitectes, acadèmies, perruqueries, sales de bellesa, i tot quant negoci us pugueu imaginar, la retolació –repetesc– és en castellà o –ja bastant abundant– en anglès (l'exemple més absurd n'és els dels barber shop); i si us acostau a llegir els cartells dels mostradors o els avisos diversos (horaris, ofertes, les cartes dels restaurants, els serveis que s'ofereixen, etc.) veureu que també tot és en castellà o (de vegades "i") anglès (i les cartes de restaurants, potser també en alemany i francès). Adesiara hi trobareu qualque paraula en català (rebaixes, benvinguts...), purament anecdòtica i ornamental. Les úniques excepcions a aquest panorama són algunes llibreries, no totes, qualque apotecaria i qualque escadusser establiment comercial que vol mostrar que és d’aquí. Aquest és el panorama escrit, que de Palma a les zones més turístiques (incloses les Pitiüses i Menorca), només varia en la proporció castellà / anglès i en la presència afegida d'altres llengües estrangeres (sobretot l'alemany). El català, com més turístic és el barri o el poble, més n'és absent (ni la misèria esmentada, hi trobam). Als pobles més petits interiors no és exactament així, el català hi és més present, però com que no hi ha tant de tragí comercial, tampoc no hi ha una abundància de català escrit.
    ¿I la llengua parlada? També trescant per Palma pots estar estones llargues sense sentir ningú que parli en català; en canvi, si que sentiràs molt parlar en castellà (d'Amèrica, cada dia més) i en moltes altres llengües estrangeres, europees, africanes i asiàtiques; això tant pel centre de Palma, sempre estibat de turistes, com pels barris perifèrics, on s'ha instal·lat gent arribada de pertot. I aquest panorama ja no canvia tant de Palma als pobles i a les altres illes, perquè de gent procedent d'altres parts dels món n'hi ha a totes les poblacions. Si la qüestió només fos que tota aquesta gent de fora entre ells no parlen en català, però que respecten el català i el volen aprendre, diguem que no passaria res; però no és ben bé així, sobretot per part d'hispanoparlants, amb els quals sovint hi ha conflicte per la seva actitud de no voler entendre (ni tan sols entendre!) el català.
    Com ja he dit, les enquestes i les estatístiques sobre el nombre de parlants de tantes de llengües són innecessàries, perquè la situació és ben evident, i és reforçada per les darreres dades sobre l'origen de la població que viu a les Balears (vegeu Vilaweb, 13-10-2024).
    I si posam l’atenció en els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) o els mitjans d’entreteniment (cinema, teatre, música, esports), el panorama no canvia gaire: llesques ben grosses per al castellà (i per a l’anglès) i miquetes per al català, si bé en teatre i en música de tant en tant el català se’n duu qualque llesca més petita que grossa.
    Enfront d’aquesta realitat, que mostra una línia clara cap a la desaparició absoluta del català de la vida pública social de les illes, relegat a una presència marginal en les relacions privades dels minoritaris catalanoparlants supervivents, encara hi ha qui gosa proclamar que estam millor que fa 40 anys, perquè ara tenim un reconeixement oficial a l’Estatut d’Autonomia i una Llei de Normalització Lingüística que abans no teníem, i algunes escoles on fan tot l’ensenyament en català i qualcunes altres on n’hi fan la meitat. Autoenganar-se no serveix per a res mai, si no és per a justificar la pròpia ceguesa volguda: com que no veig res, no puc dir que res vagi malament…
    És ver que l’any 1982 (fa més de 40 anys!) va ser aprovat l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (en realitat, l’estatut de dependència) on es diu (article 4) “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”. Fixau-vos que diu tindrà, en futur, sense dir quan… Llavors, el mateix article diu “ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma”, també en futur. La trampa lingüística és clara: el caràcter (concepte inaplicable a una llengua) d’idioma oficial (és a dir, suposam, la consideració d’idioma oficial) arribarà més envant, com serà més envant que ningú podrà ser discriminat per causa de la llengua… Vet aquí per què passats 40 anys encara el català només és considerat mig oficial (si es pot dir així) i encara –i com més va més– els catalanoparlants sofrim discriminació lingüística contínuament, i no hi ha incompliment de l’Estatut.

(Publicat a l’AraBalears el 2 de novembre de 2024)

(Veges la 2ª part d'aquest article a la següent entrada del blog)

Tenàssia - Tanàssia - Tanassi…

Mai com ara hi havia hagut tantes possibilitats d’aprendre llengües, o com a mínim de conèixer com sonen les altres llengües i com s’han de llegir les paraules en altres llengües que no són la nostra. Els recursos que ens ofereixen els mitjans informàtics moderns, i especialment internet, ens fa fàcil aprendre característiques de qualsevol altra llengua del món, i si no de qualsevol almenys sí de les més esteses i conegudes. Això que és fàcil per a tothom és especialment recomanable (per a no dir imprescindible) per als qui es dediquen professionalment a la informació, els qui quasi cada dia han de donar notícies relacionades amb qualque lloc del món fora del nostre àmbit lingüístic, o fora de l’àmbit lingüístic que, sense ser el nostre, és el que ens té presoners i també coneixem, vulguem o no vulguem.

 

La informació, avui en dia, està globalitzada, i a tot arreu arriben notícies d’altres parts mundials, notícies que sovint (o sempre) contenen qualque nom, de lloc o de persona, en una llengua que no sabem, i que –per tant– a priori no sabem llegir, no sabem com es pronuncia. Si això li succeeix a un particular que just l’ha de llegir per a ell mateix, aquell nom, sense haver-ne de fer difusió oral, pot estalviar-se’n –si no en té curiositat– la informació de com llegir-lo. Però si aquesta informació ha de servir a un professional informador d’un mitjà oral pareix de sentit comú que abans de difondre el nom estranger segons la seva intuïció (millor dit, segurament, segons els seus prejudicis lingüístics deguts a la seva ignorància) s’informi de com es pronuncia, per respecte a l’altra llengua i per a no fer el ridícul amb gent que sí que sap com es pronuncia. En el fons darrere aquesta actuació equivocada hi ha la formació esbiaixada que han rebut la majoria d’aquests professionals, en la qual l’única llengua no espanyola que han més o menys après és l’anglès, i l’única “espanyola” és la castellana (i, de vegades, la catalana o una altra de les tolerades regionalment a l’Imperi Hispànic, segons on han estudiat). Ben sovint he sentit pronunciar noms estrangers no anglesos com si ho fossin, perquè els qui els esmenten passen pel sedàs anglès tots els noms que desconeixen.

                                                                                                            

Tota aquesta divagació fa al cas perquè fa uns quants dies vaig constatar abundosament la incomprensible deficient formació lingüística d’alguns informadors audiovisuals en dos casos diferents, però coincidents en l’ocasió. Primer, un vaixell italià es va incendiar durant el trajecte entre València i Palma. ¿Com es deia aquest vaixell a IB3? Tenassia (amb ‘e’ castellana primera o amb la ‘e’ mallorquina de tel), Tanassia (amb ‘a’), Te/anassi, Tenatsia, Tenatsi…; si no el veies escrit, no hi havia manera de saber com es deia aquest vaixell: Tenacia (pronunciat a la italiana, tenatxa), que vol dir “tenacitat”. Si era un vaixell italià pareixia de sentit comú que el nom també era italià i que, per tant, s’havia de pronunciar a la italiana, però sembla que a cap dels informadors d’IB3 (no m’hi vaig fixar, com ho deien els altres, però m’ho imagín) se li va acudir, si no ho sabia, anar-ho a cercar. Una excel·lent mostra de la professionalitat d’aquests informadors.

 

L’altra mostra d’aquesta deplorable mala formació dels locutors me la va oferir TV3: a l’informatiu de migdia del 11 de juliol el presentador va informar de l’incendi a l’agulla de la torre de la catedral de la ciutat francesa de Ro-u-en (talment), marginant la pronúncia autòctona del nom (que podríem transcriure aproximadament ruan) o la forma històrica catalana, Roan (que sonaria també ruan en català central). ¿Va ser un lapsus involuntari o simple ignorància? L’experiència em diu que va ser més aquesta que aquell, perquè ja ha succeït tantes de vegades!

 

Allò que em pareix més greu, en aquests dos casos, és que no es tracta de noms raríssims de llengües exòtiques i llunyanes, sinó de noms en llengües romàniques, com la nostra, i molt pròximes i conegudes, italià i francès. És penós haver arribat a aquest punt desconeixement dels nostres veïnats pròxims. I lamentable que els protagonistes dels fets siguin professionals informadors de mitjans audiovisuals institucionals.

 

(I per cert, ¿no heu sentit mai a TV3 que el llinatge de la futbolista mallorquina Mariona Caldentey sona com si fos castellà? Com que no el coneixen, el diuen a la castellana…)   

 

(Publicat a AraBalears el 20 de juliol de 2024)   

 

Joan VENY, Variació i norma en la llengua catalana. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022, 157 p. 232-234. *

 

En aquest volum, el Dr. Veny –catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i membre d’honor de la Société de Linguistique Romane–, hi aplega 5 articles relacionats amb la variació dialectal i la norma de la llengua estàndard en català. Els 3 primers són integrats a l’apartat ‘Diatopia’, i –d’acord amb aquesta etiqueta– tracten de qüestions relacionades amb la variació diatòpica catalana: «La variació diatòpica en el català antic», «Elements diatòpics en la lexicografia catalana», i «Gal·loromanisme i iberoromanisme? A propòsit d’antropònims catalans d’origen occità». El quart article, sota l’etiqueta d’‘Onomasiologia’, està dedicat als noms populars de la Via Làctia: «Tradició, creativitat i cultura popular en els noms del ‘camí de Sant Jaume’». I el cinquè, inclòs a un tercer apartat, ‘Diatopia i norma’, tracta de «Diatopismes i estàndard». Una col·lecció de 34 mapes dialectals del domini català, on es mostra la variació diatòpica relacionada amb els treballs esmentats, és un complement preciós a les explicacions i els arguments del Dr. Veny en els seus estudis. Al final del llibre s’hi inclou també una llista de totes les paraules esmentades en els diferents articles, la llargària de la qual (17 pàgines) és una bona prova de la riquesa de dades que aporta aquest llibre de Joan Veny.

A la presentació, l’autor explica que el contingut del llibre «gira entorn de la variació en el temps i l’espai i l’accés de variants dialectals a la norma», i referint-se al capítol on esmenta la qüestió del gal·loromanisme o de l’iberoromanisme català, especifica que «en lloc d’iberoromanisme hauríem de parlar de la castellanització des del segle XVIII, amb el benentès de compartir un fons comú iberoromànic». I a més a més, havent-hi també una atenció especial a l’occità, adverteix que «la presència substanciosa d’immigrants occitans a Catalunya, entre els segles XIV i XVIII,… no ha tingut efectes lingüístics en la configuració general del català». És una presentació, doncs, que en qualque punt ja avança el resultat dels estudis.

Qui conegui el Dr. Joan Veny i la seva obra ja sap que és sempre sòlida i rica, ben argumentada i plena d’exemples, la qual demostra sempre l’erudició i la capacitat de fer conclusions encertades de l’investigador. I aquest llibre no és una excepció a aquestes qualitats, i per això podem assegurar que comprèn uns estudis sucosos i prolífics, que aporten molta substància al coneixement de la llengua catalana. Tanmateix, en el tema de la pertinença catalana al grup iberomànic o al gal·loromànic, que esmenta ja a l’article 1 i desenvolupa sobretot al 3, el Dr. Veny sembla una mica massa caut a l’hora d’afirmar rotundament que el català és en el seu origen clarament gal·loromànic (sembla afirmar-ho al paràgraf 3 del capítol 1), i pareix que vol reduir-lo a una afinitat especial amb el conjunt occità, sense, però, refermar-ne el caràcter absolutament gal·loromànic que avui en dia tots els estudiosos li reconeixen. Perquè és clar que si l’occità és indiscutiblement gal·loromànic i el català hi té una afinitat especial, aleshores també el català és gal·loromànic, i això sense negar que pel fet de ser lateral dins el món gal·loromànic i fronterera amb l’iberomànic, l’àrea catalana té també bastants de trets comuns amb la iberomànica, especialment l’aragonesa, però també la castellana.

El capítol 2, Elements diatòpics en la lexicografia catalana, és una anàlisi no exhaustiva de 7 diccionaris catalans d’èpoques i regions diferents (segles XV a XIX; Catalunya, València i Mallorca), dels quals l’il·lustre dialectòleg destaca sobretot l’aportació que fan de lèxic diatòpic, propi de cada regió. El Dr. Veny, en la presentació de cada diccionari, n’explica la font en què s’ha basat cada autor, és a dir quines obres preexistents li poden haver servit de model o base per a la confecció de la seva obra. En el cas del diccionari mallorquí de Pere Antoni Figuera, el Dr. Veny afirma que n’és la font prioritària Autoridades de l’‘Academia Española de la Lengua’, «completada amb alguns elements del Nuevo diccionario español-francés (1820) de Núñez y Taboada» [44]. Sense posar en dubte que el Dr. Veny té raons per a fer aquesta afirmació, crec que li ha passat per alt la contribució de qui firma aquesta ressenya, «La lexicografia mallorquina del segle XIX»^[1], en la qual es proposa que la base principal de Figuera semblen ser diverses obres de Núñez de Taboada, y que el Diccionario de l’Acadèmia Espanyola en va ser una font secundària.

És interessant destacar que, en el primer dels articles recollits en el volum, Joan Veny manifesta el seu escepticisme sobre la qüestió dels mossarabismes del català, que tant va proclamar Joan Coromines, a qui Veny prefereix no anomenar: «Durant algun temps, s’ha donat importància a la influència del mossàrab (o romanoandalusí) […] Jo mateix vaig cedir a aquest corrent a propòsit de catxel i altres; però avui el coneixement més profund que tenim d’altres llengües […] o de la circulació de mots a la Mediterrània, ens ha detret d’aquestes influències especialment pel que fa als mots comuns…» [18]. Curiosament, però, a l’article següent, esmenta el català occidental romer (i valencià central romero) com a possible mossarabisme, quan és probable que sigui un aragonesisme, com ell mateix postula al mapa 721 del Petit atles lingüístic del domini català (volum 5). És una contradicció segurament deguda al fet de reunir en un mateix volum articles d’èpoques i procedències diferents.

En conjunt (aquests petits detalls són anecdòtics), aqueix recull d’articles de Joan Veny és una mostra extraordinària dels coneixements lingüístics de tan excel·lent filòleg i dialectòleg, dels quals dóna fe a cada una de les pàgines amb la quantitat d’exemples aportats dels diversos trets que caracteritzen la llengua, exemples de fenòmens diferents com l’essència gal·loromànica del català, el substrat preromà, el superstrat germànic, l’adstrat àrab, la influència d’altres llengües després de la consolidació de la modalitat romànica (del castellà, del francès, de l’occità), els canvis interns des del romànic primerenc al romànic modern, la formació d’un registre de llengua estàndard, la riquesa sinonímica en determinats conceptes (com els noms de la Via Làctia), etc. Molts d’aquests fenòmens són il·lustrats amb els 34 mapes que acompanyen els articles, que confirmen el Dr. Veny com un referent en el camp de la geolingüística.

Els seus escrits exhibeixen una prosa amena, rica i ben construïda, amb la qual també demostra que és un magnífic artesà de la llengua. Voldria, però, fer-hi una observació, des de la modèstia de qui se’n considera un deixeble. Un prejudici lingüístic molt difós anys enrere, quan el català estava en situació d’estricta resistència cultural, que correctors i algun gramàtic imposaven com a norma de la llengua formal, era el dels pleonasmes: era considerat impropi de la llengua correcta repetir amb un pronom el complement ja expressat abans, i per tant hom havia d’evitar construccions com “a ton pare, digues-li que demà li telefonaré”, corrent en llenguatge col·loquial; segons aquest prejudici, la frase havia de ser “digues a ton pare que…”. Aquest prejudici^[2] s’encomanà a molts escriptors, probablement fins i tot de manera inconscient, i el resultat fou el d’oblidar el pronom també en casos en què no sobrava. En aquesta obra del Dr. Veny, n’hi trobam dos exemples, de manca de pronom necessari: «A aquests factors històrics cal afegir els geogràfics» [13, § 4], que creiem que hauria de ser «A aquests factors històrics cal afegir-hi els geogràfics»; «A la unitat medieval d’un tret fonètic segueixen després àrees diverses…» [25], que pareix més natural afegint-hi el pronom: «A la unitat medieval d’un tret fonètic la segueixen després àrees diverses…»

Però fetes aquestes observacions, minúcies dins una mar de saviesa i erudició elegantment manifestades, no podem fer altra cosa que reconèixer la vàlua indiscutible dels articles aplegats en aquest volum, una mostra extraordinària de l’excel·lent feina investigadora sobre la llengua catalana antiga i moderna, en les seves manifestacions dialectals i en la modalitat normativa, feta pel Dr. Joan Veny Clar, al qual la Universitat de les Illes Balears té l’encert d’haver incorporat al seu claustre com a Doctor Honoris Causa (2016).

 

Jaume Corbera Pou

---

*      Publicat a la "Revue de Linguistique Romane" (2024), 349-350, p. 232-234.

^[1]      Jaume Corbera Pou, «La lexicografia mallorquina del segle XIX», in: Actes del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença (18 - 22 de desembre de 1984), II, Barcelona, Curial, 1994, 211-228

^[2]      Segurament basat en una exageració de les recomanacions de P. Fabra sobre la repetició innecessària de pronoms. Vegeu-les a les «Converses filològiques», vol. 7 de les Obres completes. Barcelona, 2010.

No volen que hi hagi drets lingüístics. En memòria i homenatge d'Aureli Argemí.

 

Pots veure amb aquest enllaç l'article aparegut a l'AraBalears el dissabte 4 de maig de 2024, en què, després de recordar la figura fa poc desapareguda d'Aureli Argemí, es denuncia ben clar que les institucions que han de protegir els drets humans no volen reconèixer els drets lingüístics.

Al camp textual a posta que trobaràs a continuació hi pots deixar el teu comentari sobre l'article o sobre el tema que proposa.

Res més?

Entre les singularitats de la llengua catalana dins el món romànic hi ha la de posseir uns elements gramaticals que poden tenir significat negatiu o no segons el context en què s’usen. Podem dir “ningú ha vist mai res enlloc”, o “no érem gaires a sopar però no ha quedat gens de vi”, o “no beuré pus conyac avui”, o “no he trobat cap contable bo per a l’empresa”, i tots els qui parlin i entenguin bé el català entendran que aquestes frases tenen un sentit negatiu absolut, respecte de veure, ser, quedar, beure i trobar. En canvi, canviant-hi el context, els mateixos elements poden deixar de tenir un valor absolutament negatiu per a tenir-ne un d’hipotètic o condicionat, que pot ser confirmat o no segons les circumstàncies: “creus que ningú ha vist mai res enlloc?” (podria ser que qualcú hagués vist qualque cosa qualque pic a qualque banda, o que no), “no sé si serem gaires a sopar, però si poguessis dur gens de vi seria més segur que bastaria” (desconec si serem pocs o molts a sopar, però si duguessis un poc de vi…), “queda pus conyac?” (encara queda conyac?), “si cerques cap contable bo, jo en sé un” (si cerques qualque contable bo…) Només en el domini occità –amb el qual el català comparteix en exclusiva tantes de característiques– trobam un comportament semblant dels elements corresponents, almanco parcialment:

 

     i a pas degun                  no hi ha ningú

     i a pas res de nòu          no hi ha res de nou

 

     i a degun?                       hi ha ningú?

     i a res de nòu?               hi ha res de nou?^[1]

 

     Qu’ac sabi mès n’ac èi pas dit ad arrés^[2]          Ho sé, però no ho he dit a ningú

     Tots an banderòlas; jo ne n’èi pas nada^[3]         Tots tenen banderoles; jo no en tenc (pas) cap

     Soi anada tà Pau mès ne m’èi pas crompat arren  He anat a Pau però no m’he comprat res

 

     Los pompièrs, arrés non los an avisats?         Els bombers, ningú els ha avisats?

     E me’n pòdes balhar nadas?                              I me’n pots donar cap?

     E vòs arren? – Non ! Ei tot çò que’m cau^[4]        I vols res? – No! Tenc tot allò que em cal.

 

A la llengua medieval els usos d’aquests elements lèxics eren encara vacil·lants, més d’uns que d’altres, però l’ús modern quedà consolidat dins el segle XVI, quan cap s’imposà a null,-a pertot i a ningun,-a a la major part del domini lingüístic, i tant a la llengua literària com a la col·loquial es va fer normal vols res?, has vist ningú?, hi has estat mai?, mira si el trobes enlloc, tens cap queixa? no sé si hi haurà gens de pa per sopar, etc, sense que això implicàs la desaparició de les construccions amb els elements netament positius (vols qualque cosa? has vist qualcú?, etc.). Tanmateix, l’observació dels dos tipus de construcció permet constatar-hi una diferència d’ús, amb connotacions semàntiques diferents. Si arribam a una casa que pareix deserta, però no ho sabem, direm espontàniament a qualcú que ens acompanyi: “Mirem si hi ha ningú”; però si tenim la impressió d’haver vist o sentit qualque indici de presència humana, podrem dir –probablement direm– “vejam si en aquell cantó hi ha qualcú”. És a dir, la diferència d’usar l’element negatiu/hipotètic (ningú) o l’element positiu (qualcú/algú) en oracions no negatives és la que hi ha entre un element pragmàticament i semànticament no marcat i un de marcat: el primer l’usam en una situació significativament neutra: que hi ha ningú? (ho desconeixem absolutament), hi has estat mai? (ídem), que en queda cap? (ídem), etc.; el segon l’usam en una situació en què pressuposam una resposta en un sentit o un altre: que hi ha qualcú? (creiem que sí), tu, que hi havies estat qualque pic? (creiem que no), que en queda qualcun? (pensam que sí), etc. Si una persona va a comprar i demana una primera cosa que vol, serà normal que el venedor li demani vol res més?, després d’haver-li servit el primer producte; però si, per exemple, va a comprar a una pastisseria i demana uns quants pastissos diferents, pot ser normal que qui l’atengui li demani: en vol qualcun altre (més)?, incitant-la a demanar-ne encara més; en aquest cas qualcun altre té un valor estimulant cap a la voluntat de qui compra, mentre que si digués en vol cap altre més? o vol res més? seria una simple pregunta de cortesia, molt neutra, sense pressuposar-ne la resposta.

 

Que les expressions amb ningú, res, mai, etc. interrogatives eren les normals en el català col·loquial, almenys a Mallorca, permetia sentir, en el castellà postís dels catalanoparlants, qüestions com “¿que hay nadie?”, “¿quiere nada más?”, “¿has estado nunca en…?”, etc.,, còpies fidels de les construccions catalanes. Però aquests darrers temps la truita s’ha girat: ara, en lloc de dir en castellà “¿quiere nada más?”, diuen en català (?) “vol algo més?”, i si el parlant és una mica conscient de la llengua per ventura dirà “vol qualque/alguna cosa més?”, però ja no se’n recorda de la pregunta de sempre.

 

Fabra, si el jutjam per la seva obra, sembla que tenia ben clars els usos d’aquests elements, dels quals (excepte de pus, potser massa dialectal) dóna exemples tant als escrits teòrics (converses, gramàtiques)^[5] com al Diccionari general de la llengua catalana, on, com a mostra, trobam:

 

            ningú pron. Cap persona. No ha vingut ningú. Ho ha fet sense demanar ajut a ningú. ¿Hi ha ningú que gosi dir-li-ho? …

 

            Que podem contrastar amb:

 

            algú pron. Alguna persona, una persona qualsevol indeterminada. Algú t'ho haurà dit. Si hi ha algú a fora, digueu-li que entri.

 

Fixau-vos que no posa ¿hi ha algú que…?, tot i que sí que inclou algú en frase condicional: Si hi ha algú a fora, digueu-li que entri, una frase que pot correspondre perfectament al context marcat que he esmentat abans.

 

A la llengua d’avui en dia, l’algo forma part ja dels recursos expressius de la població catalanòfona (catanyolòfona?), i el sentim en boca de parlants de tota condició, des dels més humils i probablement no alfabetitzats mai en català, fins als més il·lustres, amb formació universitària en llengua catalana. És sobretot greu i preocupant sentir-lo constantment en boca de locutors, presentadors i tertulians de ràdio i televisió. Sembla quasi impossible expulsar-lo de les nostres converses, i molt especialment en el context del títol d’aquest article, en què no basta substituir-lo pel corresponent element autòcton primari (alguna/qualque cosa), sinó que s’ha de recuperar l’expressió genuïna. És a dir, tan fals és vol algo més? com vol alguna cosa més? Com és inadequada la pregunta Hi ha algú? difosa sempre i en qualsevol context per TV3, que, per a qui sempre ha sentit dir que hi ha ningú?, sona a pura i dura còpia del castellà ¿hay alguien?.

 

            Referències bibliogràfiques:

 

            Corbera Pou, Jaume: Parlar bé. Orientacions per a l’ús correcte de la llengua catalana a les Illes Balears. Palma, El Tall, 2002.

            Romieu, Maurice; Bianchi, André: Gramatica de l’occitan gascon contemporanèu. Pessac, Presses Universitaires de Bordeaux, 2005.

            Salvat, Josèp: Gramatica occitana. Tolosa, Privat, 1973.

---

^[1] Salvat 1973, 83.

^[2] En occità gascó, arrés es refereix a persones (cat. ‘ningú’) i arren a coses (cat. ‘res’).

^[3] Nat - Nada / Nats - Nadas és equivalent en gascó del català cap, invariable. (L’origen és el mateix que el castellà nada.)

^[4] Els exemples en gascó són de Romieu-Bianchi 2005, 222-224.

^[5] Vegeu el meu article “Vols res?”/“Hi ha ningú?”, dins Corbera 2002, 141-145.

 

 

Publicat a Llengua Nacional, 1^er trimestre del 2024, p. 37-39

La diversitat de llengües a la Unió Europea, una nosa?

 

Pots veure en aquest enllaç l'article publicat dia 24 de febrer passat al setmanari AraBalears sobre la manca de diversitat lingüística en l'ús oficial de les institucions de la Unió Europea. Malgrat que teòricament totes les llengües oficials dels estats integrants de la Unió són també oficials d'aquesta, i per tant poden ser usades en qualsevol acte institucional, la realitat és que només una llengua s'imposa a tota la resta, amb petites i puntuals excepcions a favor d'una altra. La Unió Europea, una unió lliure d'estats, menysprea la diversitat lingüística, fins i tot la de les llengües d'estat. Com si aquesta diversitat fos una nosa. Davant aquest menyspreu ¿per què no hi ha cap protesta mai dels ciutadans més conscienciats del valor de les llengües? En el fons, pareix que la qüestió lingüística no importa a ningú, ni tan sols als suposats defensors de la llengua catalana.

Naturalment, al camp textual a posta que trobaràs a continuació hi pots deixar el teu comentari sobre l'article o sobre el tema que proposa.

"Algo" més?

 

 

Veges amb aquest enllaç l'escrit aparegut a l'AraBalears el 13-01-2024, sobre la generalització d'algo en català, una mostra més (n'hi ha tantes!) de la degradació de la llengua catalana per la pressió de l'única llengua imposada per l'estat espanyol.

Si hi vols fer cap comentari, ho pots fer més avall, al camp que t'ofereix a posta el blog.

Gràcies!

Gloses a Sant Antoni i a Sant Sebastià

 

 Glosa a Sant Antoni

Sant Antoni del Porquet,
que veniu en temps de fred,
vós que sou patró dels Ases
duis-vos-ne el mal govern
que pretén fer-nos etern,
en mans de tan males races,
(i amb embulls i jocs ben foscs)
el suplici de l’infern
de la dimònia Prohens
i els dimoniots de vocs.

 

Glosa a Sant Sebastià

Sant Sebastià nostrat,
de Palma excels ciutadà,
no permeteu que en Martínez,
ajudat d’un tal Fulgencio
(de saba botifarrera)
faci de la nostra vila
una ciutat forastera,
que, com diu la Balenguera,
la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar,
i la rel de la nostra illa
és des de fa 800 anys
de l’estirp del Rei En Jaume,
de nissaga barcelonina,
i no de vils renegats.