El 1986, com per a dissimular, el Parlament dependent, controlat pel PP d’en Cañellas, va aprovar la Llei de Normalizació Lingüística, una nova trampa que impossibilita qualsevol objectiu de recuperació social de la llengua: tota la llei és un reguitzell de suposats desitjos i voluntats abstractes que no comprometen a res, amb expressions com “els poders públics han d’adoptar…”, “el govern ha de regular…, …. ha de promoure”, “els poder públics han de promoure…”, “El Govern… ha d’establir els mitjans necessaris…”, “l’Administració ha de prendre les mesures adequades…,… ha de procurar…,…ha d’impulsar…,… ha d’estimular i fomentar…” (quan? com?) Naturalment, com que tot són propostes indeterminades cap al futur, no hi ha cap article que en castigui l’incompliment; i així anam i anirem. ¿Us imaginau una llei o norma que digui, per exemple, “el govern procurarà que no robi ningú” o “es prendran les mesures adequades perquè els vehicles circulin per la dreta”, i ja està, sense preveure cap càstig per als governants que no procurin res ni per als ciutadans que robin o circulin per l’esquerra?
Tanmateix, tot i les deficiències de fons de la llei, si hi hagués hagut voluntat per part de totes les institucions (Govern, Parlament, Consells, Ajuntaments) d’impulsar de veres la normalització de la llengua catalana, s’haurien pogut fer passes en positiu, malgrat aquest marc legal tan deficient i ambigu. Però des de la proclamació de l’Estatut i de la LlNL fins a la darreria del segle XX els qui manaren varen ser, precisament, els qui gens d’interès hi tenien, els del PP, que durant 16 anys blocaren qualsevol iniciativa efectiva a favor del català, més enllà de posar-hi els rètols públics de les carreteres. Varen ser els anys decisius per a la llengua, quan encara la població de les Balears era majoritàriament catalanoparlant i era més fàcil engrescar-la en un vertader procés de normalització.
Però en Cañellas i els seus acòlits, senyorets de l’aristocràcia i la burgesia neo-rica de la turistificació, classes renegades del seu país, s’hi oposaren (amb l’excepció de Cristòfol Soler, que per això no durà ni un any com a president), i com que la Llei era buida i no obligava a res, la ignoraren. La concessió del “Decret de mínims” (presentat com un gran triomf pels defensors del català, i just és “de mínims”!) no canvià el rumb cap a la minorització social de la nostra llengua, i quan arribà el Pacte de Progrés, la situació del català ja havia empitjorat molt, i com que l’experiència només durà 4 anys, no hi hagué possibilitat d’actuar en tot allò en què no s’havia actuat els 16 anys anteriors. I llavors tornaren els peperos, i després de nou els altres, i ara hi tornen ser els hereus d’en Cañellas, i el conflicte lingüístic s’ha consolidat i la normalització és més lluny que mai.
Un procés és una successió de fets i fases amb un objectiu. Si no hi ha aquesta successió amb finalitat d’arribar a un objectiu, no hi ha procés. És clar, doncs, que no hi ha hagut mai un procés de normalització lingüística del català a les nostres illes (normalització és fer normal; en el nostre cas, fer tan normal el català a les Balears com el castellà ho és a les Canàries), i és clar que així com va canviant la societat illenca el procés com a tal és molt difícil que mai comenci, i si no comença no s’acabarà. Els pocs esforços que s’han dedicat a la nostra llengua pròpia des de les institucions han anat més a fer-hi correccions innecessàries que a promoure-la socialment, allunyant de manera absurda el model estàndard del registre col·loquial, cosa que ha afavorit l’anomenat gonellisme: en lloc del correcte bolletí les institucions publiquen el butlletí (grafia que reflecteix una pronúncia dialectal del català central), en lloc de fer vacacions, la genuïna manera catalana de dir-ho, s’ha fet creure a la gent que ha de fer vacances (un francesisme innecessari), en lloc de les tradicionals corregudes ara es fan curses (un altre francesisme), en lloc de contenidors de cartó n’han posat de cartró (vulgarisme del català central)…; les borrasques ja no travessen el nostre espai, ara el creuen; les festes no s’acosten, sinó que s’apropen; el mes que ve o la setmana que ve ara són el proper mes o la propera setmana; l’endemà ara sol ser el dia següent… S’ha creat una gran confusió sobre si s’ha d’escriure i dir ametler o ametller, vetlar o vetllar, espatla o espatlla, etc. Pareix que la qüestió és fer-ho sempre diferent de com s’ha dit i escrit tradicionalment, amb l’estranya idea que això és la normalització…
No hi ha hagut, ni hi ha (i crec que no n’hi haurà) procés de normalització de la llengua catalana a les Balears. Sí que hi ha hagut, i encara hi ha, procés de confusió sobre la correcció de la llengua, que, tanmateix, de cada vegada està més espanyolitzada i més marginalitzada. Aquesta és la realitat que pot veure qui té ulls i orelles en bon estat. Negar-la és negar l’evidència, i només si es veu quina és la realitat es pot pretendre actuar per a canviar-la. Si no fos perquè els mestres han sabut mantenir la dignitat i han aguantat la pressió espanyolitzadora, ja seríem a la fase terminal de la llengua. Són els únics que han resistit, i per a ells la meva admiració.
(Publicat a l’AraBalears el 16 de novembre de 2024)
(Llegeix aquí la 1ª part d'aquest article)
