“En toda la travesía”

TÍTOL IV

DE LA FUNCIÓ NORMALITZADORA DELS PODERS PÚBLICS

Article 33

Els poders públics de la comunitat autònoma adoptaran les mesures pertinents i proveiran dels mitjans necessaris per al coneixement i ús de la llengua catalana en tots els àmbits i activitats de la vida social.


Article 37

1. Els poders públics de la comunitat autònoma han de fomentar l’ús de la llengua catalana a la publicitat.
2. Així mateix, s’ha d’impulsar l’ús ambiental del català i, de manera especial, la retolació en llengua catalana en tot tipus d’entitats socials i culturals, mercantils i recreatives.

Com podem veure en aquests dos articles del títol IV de la Llei de Normalització Lingüística a les Illes Balears, els poders públics –és a dir, les institucions públiques–, tenen encomanada la funció de promoure i impulsar l’ús social de la llengua catalana, que, segons la mateixa llei i l’Estatut d’Autonomia –i la història–, és la pròpia de les Illes Balears. Les paraules són clares i, per tant, l’encàrrec també és clar, i ningú –que no sigui un no entenedor del català– pot dir que no en comprèn el significat.

De poders públics de la comunitat autònoma n’hi ha de paninsulars –el Govern i el Parlament–, d’insulars –els Consells– i de locals –els Ajuntaments–, i tots tenen encomanada la funció de promoure i impulsar l’ús social de la llengua catalana; cap no pot dir que aquesta funció no li correspon. Naturalment, això sí, cadascun l’ha de complir dins el seu àmbit d’actuació i responsabilitat: tot l’arxipèlag, cada illa o el municipi corresponent. Però l’objecte de la seva responsabilitat és el mateix i no pot ser excusa per a no assumir-la que el més petit consideri que és feina del més gran, o que el més gran la traspassi al més petit.

N’hi ha que pensen que per a complir aquest mandat de la LNL basta que la institució ho faci tot en català, independentment d’allò que succeeix fora de la institució. És a dir, hi ha, per exemple, governs municipals que, com que l’Ajuntament ja funciona tot –de vegades, quasi tot– en català, creuen que ells ja compleixen bé la llei, i que no han de fer res més, i per això no prenen cap iniciativa per a la promoció del català fora de la institució estricta, fent els ulls grossos a la castellanització ambiental derivada sobretot de la retolació comercial i de la publicitat. I així van passant els dies, i qui dies passa anys empeny.

Si, concretant un poc més, ens fixam en l’Ajuntament de Bunyola, podem veure que no hi ha cap regidoria que tengui com a objectiu la promoció del català, no n’hi ha cap que prengui cap iniciativa per a complir el mandat d’aquest Títol IV de la Llei de Normalització Lingüística. A l’Ajuntament de Bunyola, governat per uns partits teòrics defensors de la nostra llengua, amb batle i qualque regidor de la mateixa corda dels qui a Catalunya pugnen per la independència, que a la Plaça i als voltants totes les ofertes

dels bars siguin exclusivament en castellà (bé, i qualcunes en anglès...) no li importa; que el supermercat renovat

durant els dos anys d’aquest govern posi tots els avisos, inclòs l’horari, en castellà, o en castellà reparteixi uns prospectes de propaganda, no li importa; que bona part dels comerços tenguin la retolació en castellà, no li importa. I afirm que no li importa perquè, passats els primers dos anys de gestió, no es veu que hagi fet res

perquè això no sigui així; com ja he remarcat, ni tan sols té una regidoria dedicada a aquesta qüestió.

Per sort, n’hi ha, d’establiments, que no necessiten l’impuls municipal (ni de cap altra institució) per a anunciar-se en català, perquè els surt d’ells mateixos. I a aquests els hem de felicitar per haver-se sabut presentar amb la normalitat de la llengua del país.

Els altres, probablement no hi són contraris, però necessiten l’empenta institucional per a rompre amb una inèrcia secular que duu a la presentació en la llengua forana. Una mica d’estímul per part de l’Ajuntament per ventura hi podria fer molt, ¿però en

veu aquest l’oportunitat i la necessitat?

Me’n fa dubtar que hagi consentit que apareguin a la carretera, per les dues

entrades principals al poble, uns senyals de circulació amb retolació en castellà: “En toda la travesía.”

Sigui quina en sigui la institució responsable d’aquests senyals, per a mi són molt simptomàtics: els dos anys que li queden a aquest consistori no serà un camí pla cap a la normalització plena de la llengua a Bunyola. Tot plegat, uns altres quatre anys perduts en aquest tema, que no interessa ni als “nostres”…

 (Publicat a "Es Castellet" el 6 de juliol de 2017)

No poseu pegues

La pega (en mallorquí general pronunciada [′pǝǥǝ], en català central [′pɛǥǝ]) és definida pel DIEC com a “substància negra o de color molt fosc, extraordinàriament viscosa, residu de la destil·lació del quitrà o de resines diverses”, i com a tal és de sentit no comptable, usada normalment en singular, perquè se’n posa molta, poca o gens, però no se’n posa una, ni dues, ni tres, ni..., o cap. Pot usar-se en plural només en contexts en què es fa referència a qualitats de pega diferents (pegues de resines diferents poden ser de qualitat diferent). Aquest simple fet que pega s’usa normalment en singular ja és indici suficient, per a qui té un mínim de sentit de la llengua, que l’expressió avui tan sentida i llegida, promoguda a la descosida pels mitjans de comunicació catalans, posar-hi pegues, no té res de catalana; és un més de tants i tants elements espuris que avui dia campen per la nostra llengua com si poguessin lluir la més antiga genuïnitat. Però ¿i d’on surten aquestes pegues? “Si jo ho he sentit a dir tota la vida”, dirà qualcú... ¿I quantes d’aberracions lingüístiques no hem sentit a dir “tota la vida”? ¿I què és la nostra vida dins la història de la llengua? És com el darrer minut dins la història del dia... No és precisament el millor argument per a defensar la genuïnitat d’una paraula, expressió o construcció. Aquestes pegues, sortosament absents del DIEC, però desgraciadament presents a tothora en la parla de moltíssima de gent i dels mitjans de comunicació, i en la literatura moderna, no són altra cosa que el castellanisme pegas, plural de pega ‘obstáculo, contratiempo, dificultad, reparo...” (DRAE), versemblantment aplicació metafòrica de pega, sinònim de urraca, segons l’erudita i raonada proposta de Joan Coromines al Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana (III, 772). Coromines diu que en castellà aquesta pega no començà a escampar-se, des de Madrid, fins als anys 1930; i si ja és moderna en castellà ho és encara més en català: absent de tots els repertoris lexicogràfics catalans anteriors al segle XX i de totes les obres emblemàtiques del segle passat (DLC, DCVB, DECLlC, Pal·las...), no he trobat les pegues documentades per escrit fins el 1962 (Els valencians pintats per ells mateix, d’Enric Soler i Godes, p. 62)[1]:

El clavari de les festes de carrer estava ben considerat en el barri, i tenia la bona mà dreta per a resoldre totes les pegues que es presentaven al fer el programa de la festa.

Llavors el pròxim testimoni recollit és d’un número de la revista infantil Cavall Fort de 1965:

Els grecs de l'illot atengueren els seus compatriotes amb tots els miraments. Els feren grans elogis de la terra on estaven i els invitaren a quedar-s'hi per sempre. El capità hi va trobar pegues. --Com voleu que ens quedem! Si en aquest tros de roca no hi ha terra ni per posar-hi el dit gros del peu.

I a partir de la dècada dels 70 comença a ser més i més freqüent.

El primer que en català denuncià aquesta intrusió forastera, si no vaig molt errat, va ser Aureli Cortiella al Vocabulari de barbarismes de 1981: “Posar pegues......... Posar obstacles, posar entrebancs, posar dificultats” (p. 240), i ja es veu que no li feren gaire cas, perquè les pegues de cada vegada són més grosses i més freqüents.

Hi ha qui erròniament ha relacionat aquestes pegues intruses amb les expressions catalanes pega ‘mala sort’ i de pega ‘de per riure, de mal èxit’ (DCVB), les quals són extensions de la pega genuïna.[2] És evident, però, pel significat i per la modernitat de les pegues, que no n’hi tenen gens, de relació.

Amb una paraula, posau entrebancs, obstacles o emperons a tot allò que no us agradi, però no hi vulgueu posar pega ni, tampoc, pegues, que no són nostres. L’ésadir de la CCMA faria bé d’incorporar aquesta prescripció a la seva llista d’impropietats lingüístiques.

---

[1] Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, de l’IEC. També n’és la següent citació.

[2] Per exemple, Pau Vidal al seu llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar), Barcelona , 2005. Havent explicat el sentit de l’expressió de pega posa com a exemple del pega català una fragment d’Isabel-Clara Simó en què pega és el castellanisme aquí denunciat: «De ca la modista, anaven disparades a l’habitació que una cortina dividia en dos i que, segons creia, hi dormia la senyora Dolors. I allà la llengua anava de pressa, amb projectes, idees. I els pentinats, la roba interior. La roba de casa. La de viatge. Mai, la senyora Dolors, hi posà cap pega. Tot el contrari: si la xica deia que ja estava bé, es queixava de la seua modèstia» (Isabel-Clara Simó, Júlia, 1983).

Miserables

(Escrit el desembre de 2012)

Aquest 8 de desembre passat vaig tenir l’ocasió, i la fortuna, d’assistir a la representació de “La Bête”, de David Hirson, al nou auditori de Manacor, una representació del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Sergi Belbel, amb actors de primeríssima categoria i una traducció boníssima de Joan Sellent. Un espectacle excel·lent, extraordinari, que entusiasmà tots els assistents. Però no pretenc ara fer una crítica de l’obra, que ja n’hi ha de més preparats que jo per a fer-la, sinó d’agafar-la una mica com a emblema, com a símbol. I ara pensareu, ¿emblema o símbol de què? Doncs de la normalitat, de la normalitat que significa poder veure el millor teatre que es fa en la meva llengua, la catalana, dins un auditori modern i ben preparat per a fer-l’hi. És ver que la comunitat catalana pateix persecució i marginalització lingüística, però també és ver que empreses com aquesta, el TNC, ens ajuden a mantenir la moral i a ratificar-nos en la justícia de la nostra reivindicació, de la nostra diària lluita per la normalitat. El TNC és segurament un dels millors èxits en el procés de normalització de la nostra llengua, perquè ha posat al nostre abast, en català i amb una qualitat de primera fila, les millors obres de la dramatúrgia nacional i internacional, i ha fet que en assistir-hi tenguem la sensació que realment vivim en un país normal on la nostra llengua ocupa tots els espais de normalitat. I és precisament això que no poden sofrir els dirigents pperos, que actualment manen a Espanya i controlen les entitats autonòmiques de les Balears i València: que els catalans siguem capaços de posar-nos a l’altura de qualsevol cultura normalitzada amb realitzacions de primeríssima qualitat o amb el doblatge, també de qualitat, de les millors pel·lícules produïdes arreu del món. El teatre en català no el poden impedir si hi ha escenaris institucionals que el volen oferir; però el cinema, totalment controlat per empresaris privats als quals se’ls atemoreix amb l’espantall que si es fa en català no hi anirà ningú, es manté refractari a les projeccions en la nostra llengua, i si amb penes i treballs s’ha aconseguit que tengui una minoritària presència a les pantalles de Catalunya, és actualment del tot absent de les pantalles balears i valencianes, amb –adesiara– comptades excepcions de produccions pròpies. A nosaltres ens fa mal, molt de mal, l’actuació lingüicida del PP, però així i tot anam tirant endavant, i ens en sortirem, perquè és evident que la raó és nostra. Tanmateix, sortint de l’espectacle de l’auditori manacorí, després d’haver xalat amb “La Bête”, pensava que tots els que hi érem havíem tengut aquest privilegi i que en podíem estar ben satisfets, i que els vertaders desgraciats eren personatges com en Bauzá, i tota la seva camarilla, que amb la seva obsessió malaltissa, pròpia de psicòpates, contra la llengua i la cultura d’aquest país, es priven ells mateixos de gaudir de les extraordinàries manifestacions culturals catalanes. Nosaltres som els perseguits, però tenim aquestes oportunitats de sentir-nos profundament satisfets i orgullosos d’allò que, tot i les circumstàncies, som capaços de fer. Ells, pobres d’esperit, encabotats únicament a destruir-nos, són uns infeliços turmentats per la seva obsessió, que mai tendran l’oportunitat d’aprofitar cap de les joies que la nostra comunitat és capaç de crear. En el fons no són més que uns miserables, cecs i sords, embolicats perennement per la misèria que ells mateixos produeixen. Es pensen que nosaltres no som ningú, però els qui realment no són ningú, no són més que escòria social, són ells, ofegats per la corrupció i la porqueria en què s’han instal·lat. És clar que no em fan gens de pena: misèria volen i dins la misèria es rebolcaran sempre.