Manca de qualitat de l’Agència de Qualitat Universitària de les Illes Balears

“L’AQUIB te la missió fonamental de contribuir a la millora de la qualitat del Sistema Universitari de les Illes Balears, per la qual cosa du a terme accions d’avaluació, certificació i acreditació de les activitats que desenvolupa la universitat, especialment les relacionades amb la docència, la investigació, la transferència del coneixement i la gestió.”

Molt bona missió; molt lloable, que hi hagi una institució que tengui com a missió fonamental contribuir a la millora del sistema universitari balear. Bé, en el fons això és retòrica, perquè hauria de ser la universitat mateixa, per iniciativa pròpia, la que hauria de contribuir sempre, com a funció intrínseca de la seva pròpia existència, a la seva millora constant, sense necessitat que un altre òrgan l’hagués de vigilar. En el fons, l’existència de l’Agència de Qualitat Universitària de les Illes Balears demostra la desconfiança de la societat (terme vague i imprecís, ja ho sé) en la capacitat de la universitat per a autocontrolar-se i autoavaluar-se. Però bé, si ha d’existir que existeixi; però d’una agència que suposadament vetla per la qualitat de qualque cosa n’hem d’imaginar, en principi, que ella mateixa és un exemple de qualitat, no només de funcionament intern, sinó també d’imatge i expressió externa, perquè l’excel·lència qualitativa ha de ser global, no parcial. ¿I per què ho dic, a això? I doncs ho dic perquè la imatge externa d’allò que és una institució no és només l’organigrama o l’esquema organitzatiu, sinó també com s’expressa, és a dir, la seva expressió lingüística cap a la societat, el model de llenguatge que usa per a fer-se entendre i comunicar-se amb el públic, i sobretot amb els qui en són destinataris principals, que en aquest cas són els universitaris. Crec que tots estarem d’acord que la qualitat lingüística d’una agència que vigila la qualitat ha de ser exemplar, impecable, especialment curosa amb les normes gramaticals i sense vel·leitats reivindicatives que transgredeixin aquestes normes. Molt bé, ¿i on vull anar parar? Doncs a això:
La contractació de professores i professors ajudants doctors...
El contracte s’ha de subscriure amb doctors/es...
1. Una carpeta denominada «General» en la que s’inclourà...
Si la persona sol·licitant demana l'avaluació de dues figures haurà d'abonar una taxa per a cada una d'elles.
La resolució d'aquest recurs posa fi a la via administrativa, podent-se iniciar la via contenciós-administrativa.
Apareixerà un llistat amb els resultats... [repetit]
l'àrea en que es troba una publicació
en quin cuartil es troba? [repetit]
Per conèixer l'àrea i cuartil d'una publicació
l'any en què es va realitzar la publicació
És el Comitè d'Avaluació, qui durant el procés de revisió del seu CV, decideix en quin apartat valorarà cadascun dels mèrits assenyalats en el mateix, en funció de les característiques de cadascun d'ells.
els mèrits es valoren a l'apartat al que corresponen realment
Certificat de la universitat especificant nom del doctor/a, títol de la tesi o del treball, director/a/s/es
Títol de graduat/ada, llicenciat/ada, enginyer/a o arquitecte/a o del certificat d’haver-lo sol·licitat (anvers i revers).
2. Doctorat
Títol de doctor/a o el document acreditatiu del pagament dels drets d'expedició del títol (anvers i revers).
nom del doctor/a, títol de la tesi, director/a(s/es)
empresa on s’hagi realitzat l’activitat al·legada.
Totes aquestes citacions corresponen a l’opuscle de l’AQUIB Preguntes freqüents del Programa d’Avaluació Prèvia del Professorat Contractat, datat a setembre de 2018. Per a qui no hi vegi res a criticar, vet-ho aquí:

•    professores i professors, doctors/es, graduat/ada, llicenciat/ada, enginyer/a o arquitecte/a, etc: és la bajanada agramatical posada de moda per antilingüistes amb l’excusa del llenguatge no discriminatori i tot això; com que és una bajanada, els mateixos que pretenen practicar-la se n’obliden immediatament, i per això ja a la primera ocasió cauen en la incoherència: La contractació de professores i professors ajudants doctors... Per coherència, hauria de ser La contractació de professores i professors ajudantes i ajudants doctores i doctors..., però com que aquesta frase sona tan absurda, ja ni se li ha acudit, al redactor. I unes quantes línies més endavant ja ni se’n recorda: “les figures contractuals de professors contractats doctors i professors ajudants doctors” (p. 5), i talment unes quantes pàgines més, fins que al final hi torna al capítol de formació acadèmica;
•    1. Una carpeta denominada «General» en la que s’inclourà ha de ser 1. Una carpeta denominada «General» en la qual s’inclourà;
•    Si la persona sol·licitant demana l'avaluació de dues figures haurà d'abonar una taxa per a cada una d'elles / en funció de les característiques de cadascun d'ells: en català el pronom personal fort de 3ª persona no s’usa per a fer referència a coses o conceptes, sinó només per a persones i animals; en aquestes frases s’ha de prescindir dels pronoms: Si la persona sol·licitant demana l'avaluació de dues figures haurà d'abonar una taxa per a cada una d'elles / en funció de les característiques de cadascun d'ells
•    La resolució d'aquest recurs posa fi a la via administrativa, podent-se iniciar la via contenciós-administrativa: aquesta construcció de gerundi és falsa; hauria de ser una altra construcció com a partir de la qual / després de la qual es pot iniciar...; la via contenciós-administrativa ha de ser la via contenciosa administrativa;
•    un llistat ha de ser una llista;
•    l'àrea en que es troba ha de ser l'àrea en què es troba;
•    cuartil ha de ser quartil;
•    l'àrea i cuartil ha de ser l'àrea i el quartil;
•    es va realitzar la publicació / on s’hagi realitzat l’activitat han de ser es va fer la publicació / on s’hagi fet l’activitat (hi ha una vertadera epidèmia d’usar ‘realitzar’ per ‘fer’, però la gent “fa llibres / articles / publicacions / activitats”, no els “realitza”);
•    cadascun dels mèrits assenyalats en el mateix [el CV]: aquest ús de “el mateix” és un pur calc del castellà; i assenyalats ha de ser esmentats; hauria de ser, per tant, cadascun dels mèrits esmentats o, si es vol més precisió, cadascun dels mèrits que s’hi han esmentat. (Assenyalar és un verb amb valor díctic: indica una direcció cap on posar l’atenció; els mèrits d’un currículum hi són esmentats, no s’han d’anar a cercar a una altra banda);
•    l'apartat al que corresponen ha de ser l'apartat al qual corresponen.

És una vergonya que una agència que pretén assegurar la qualitat universitària sigui capaç de publicar un opuscle amb tantes de faltes. Hi podria haver qualque errata, fins i tot qualque error inadvertit, però aquests errades aquí mostrades són inacceptables i degudes a la incompetència de qualque responsable. ¿Quina qualitat externa pot garantir l’AQUIB si no és capaç de garantir la seva pròpia qualitat?

(Publicat a DBalears el 30 d'octubre de 2018)

No ens negam perquè ens hi negam, a negar-nos

La qüestió 206 de les enquestes per a l’Atlante linguistico mediterraneo, que es feren entre els anys 60 i 70 del segle XX a 165 punts de la costa mediterrània, demanava com es deia a cada localitat enquestada el concepte que en italià era annegato i en francès noyé, partint d’una frase equivalent a “è caduto in mare ed è annegato”. L’enquestat havia de fer una frase equivalent en la seva llengua, i a l’àrea catalana, amb 12 punts enquestats, la resposta absolutament majoritària va ser “[ha caigut a l’aigua i][1] s’ha negat” (a Banyuls de la Marenda, l’Escala, Blanes, Vilanova i la Geltrú, l’Ametlla, Peníscola, Cullera, Eivissa, Port d’Andratx i Maó). Només a dos punts la resposta és diferent: a la Vilajoiosa, aufegat, i a l’Alguer, afogat.[2] L’alguerès, sabem que té una evolució pròpia i particular, condicionat per la llunyania de la resta catalanoparlant i el contacte amb els parlars sards i itàlics. En aquest cas, ha mantengut una forma arcaica, (s’)afogar, quasi pertot substituïda per la variant ofegar(-se), però ha perdut el verb més específic negar(-se), i no per influència sarda, precisament, perquè a l’enquesta sarda feta a l’Alguer la resposta va ser precisament annegau.[3] Quant a la Vilajoiosa, és un indici primerenc del procés d’interferència del castellà en l’expressió d’aquest concepte.

En romànic general es va formar un verb derivat del llatí necare ‘matar’ que havia pres el significat, en llatí vulgar, específic de “matar per asfíxia dins un líquid”, i llavors per extensió “inundar”, un verb que trobam pertot (gallec/portuguès/castellà anegar, català/occità negar, francès noyer, italià/sard annegare, romanès îneca), però amb un ús modern un poc divergent de l’inicial. En gallec/portuguès actualment només té el significat reconegut d’“inundar”; i en castellà, si bé el DRAE[4] li reconeix el significat original com a tercera accepció, el fet és que s’usa avui només (o quasi exclusivament) amb el significat d’«inundar», cosa que podeu comprovar fent la cerca corresponent al Corpus de Referencia del Español Actual (CREA). Dins l’àmbit gal·loromànic, al qual pertany l’àrea lingüística catalana, com als altres àmbits romànics (retoromànic, italoromànic, sardoromànic, balcanoramànic), negar, transitiu, o reflexiu, negar-se, s’ha mantengut plenament amb el significat original del necare llatinovulgar, i per això en aquests àmbits lingüístics distingeixen ofegar(-se) (hiperònim) de negar-se (hipònim), com havia fet sempre el català fins que, molt recentment, per clara influència espanyola (les enquestes de l’ALM ho demostren) negar(-se) s’ha quasi oblidat. La relació semàntica entre aquests dos termes, com he apuntat, és la de la inclusió: el significat de negar(-se) està inclòs dins el d’ofegar(-se), i per tant el primer és més precís que el segon. Igual que, des de l’acte de la comunicació, no és igual dir “tenc un arbre al meu jardí” que “tenc un pi al meu jardí” (amb la segona frase entenem quin arbre en concret hi ha al jardí), tampoc no és igual dir “una persona s’ha ofegat” que “una persona s’ha negat”: a la primera frase no sabem com s’ha ofegat (per un pinyol entravessat a la gola, per un objecte que li tapava el nas i la boca...), però a la segona sí que ho sabem (per submersió dins un líquid, que poques vegades serà altre que l’aigua). Un titular de diari com “han trobat un turista ofegat a la plaja X” no ens informa de com s’ha ofegat (es pot haver ofegat a fora de l’aigua); en canvi “han trobat un turista negat a la plaja X” ens diu explícitament que s’ha negat dins l’aigua (tot i que hi ha certa possibilitat que s’hagués negat dins la cervesa...). Veiem clarament, doncs, que la distinció entre ofegar(-se) i negar(-se), a més de ser tan tradicional que ha arribat fins a les generacions de finals del segle XX, és una riquesa per a la llengua, perquè li dona precisió, i que no hi ha cap raó per a prescindir-ne, car facilita la comunicació. Els mitjans de comunicació, si realment estiguessin interessats a divulgar un model català genuí i precís, l’aplicarien sistemàticament, però la realitat és ben diferent: tots, fins i tot els més conscients de la necessitat de la correcció lingüística, la ignoren, i es conformen a copiar el model castellà.[5] Ja no sentim mai una locució tan expressiva com “en/na Tal es nega dins un bassiot”, popular i corrent anys enrere, que vaig aprendre del català parlat al meu entorn a la meva infantesa.

La pèrdua d’aquesta distinció ha tengut una altra conseqüència nefasta per a la sintaxi. Els parlants desconeixedors de l’existència de negar(-se) amb el sentit aquí comentat, són incapaços de contraposar-lo a negar-se a, que té un sentit molt diferent, i ben sovint, quan el complement preposicional hauria de ser representat pel pronom hi, se n’obliden, seguint la tendència actual a prescindir dels pronoms que no tenen equivalent castellà, i fan afirmacions com “m’he negat”, “em vaig negar”, “es va negar”, absurdament absurdes, sobretot en primera persona, perquè qui s’ha negat no ho pot contar. Però, és clar, com que no saben què vol dir, ho diuen o ho escriuen sense gens de consciència del desbarat que expressen:

·      ‘Em vaig quedar invàlid, em donaven la discapacitat total, em vaig negar...’

(https://ja.cat/yZew2)

·      quan em trucà el periodista no em podia negar per parlar d’uns esdeveniments que...

·    Has de disparar al cap a cadascú.

Em vaig negar.

(https://ja.cat/xmlpw)

·      Vam arribar, vam escoltar música i ens vam fer quatre petons. Tot era normal. I va passar. Em vaig negar. Vaig dir que no.

(https://ja.cat/iDB2A)

·      Em vaig negar com Pere abans de cantar el gall, no tres, sinó deu, cent, vint mil vegades

(https://ja.cat/gRaIo)

·      Em vaig negar en rotund. Estava desesperat. No volia portar una vida així.

(https://ja.cat/qCzED)

·      En el moment en que se’m demana una possible comissió de serveis per a un professor interí amb destinació a Menorca em vaig negar per motius econòmics

(https://ja.cat/GTNqd)

·      Perquè t’has negat a identificar-te.

            Jo no m’he negat. Hi ha una gran diferència entre negar-me i demanar que m’identifiqui una dona.

(https://ja.cat/fDAp0)

Cap dels autors d’aquestes frases les hauria fetes si hagués sabut què deia, però com que el negar(-se) no existeix més dins el seu bagatge lingüístic, i cap mitjà de comunicació es preocupa de difondre’l, aqueixa aberració sintàctica és corrent i present fins i tot als mitjans de comunicació orals i escrits més emblemàtics, de la mà o la veu de professionals reconeguts. Ningú (ho dic generalitzant) no se n’adona, de l’absurditat de dir “m’he negat” o “es va negar” (parlant de qualcú que és ben viu).

La (con)fusió del català amb el castellà és de dia en dia més i més evident, amb la col·laboració desinteressada dels qui haurien de ser els capdavanters a mantenir el català genuí.

---

[1] Amb qualque variació.

[2] A l’atles lingüístic mariner de Moll hi ha la majoria de respostes de les localitats políticament espanyoles; hi falten les de Vilanova i la Geltrú, i Maó, no sabem per què, les quals he pogut consultar als qüestionaris originals.

[3] A l’Alguer s’hi feren dues enquestes per a l’ALM, una per a obtenir la resposta catalana i l’altra per a la sarda, car una bona part dels pescadors algueresos eren de llengua pròpia sarda. Actualment, no ho podria assegurar i no en tenc dades.

[4] Diccionari de la “Real Academia Española”.

[5] Vegeu per exemple aquesta notícia de Vilaweb: https://ja.cat/SJDfP .

Diglòssia, glotofàgia, servilisme

(Publicat a "El Mirall" 29, juny 1989)

(Pots llegir aquest article en aquest enllaç)

Memòria d'un alguerès il·lustre: Mn. Francesc Manunta

(Publicat a "El Mirall", 75, setembre - octubre 1995)

[Per a poder llegir bé el text, cal clicar sobre cada imatge perquè s'obri en pantalla a part, i llavors novament clicar-hi (amb el meu ordinador, amb el botó dret del ratolí) perquè es faci més gran.]