La qüestió 206 de les enquestes per a
l’Atlante linguistico mediterraneo,
que es feren entre els anys 60 i 70 del segle XX a 165 punts de la costa
mediterrània, demanava com es deia a cada localitat enquestada el concepte que
en italià era annegato i en francès noyé, partint d’una frase equivalent a “è
caduto in mare ed è annegato”.
L’enquestat havia de fer una frase equivalent en la seva llengua, i a l’àrea
catalana, amb 12 punts enquestats, la resposta absolutament majoritària va ser “[ha
caigut a l’aigua i][1] s’ha negat” (a Banyuls de la Marenda, l’Escala, Blanes, Vilanova i
la Geltrú, l’Ametlla, Peníscola, Cullera, Eivissa, Port d’Andratx i Maó). Només
a dos punts la resposta és diferent: a la Vilajoiosa, aufegat, i a l’Alguer, afogat.[2] L’alguerès,
sabem que té una evolució pròpia i particular, condicionat per la llunyania de
la resta catalanoparlant i el contacte amb els parlars sards i itàlics. En
aquest cas, ha mantengut una forma arcaica, (s’)afogar,
quasi pertot substituïda per la variant ofegar(-se),
però ha perdut el verb més específic negar(-se),
i no per influència sarda, precisament, perquè a l’enquesta sarda feta a
l’Alguer la resposta va ser precisament annegau.[3]
Quant a la Vilajoiosa, és un indici primerenc del procés d’interferència del
castellà en l’expressió d’aquest concepte.
En romànic general es va formar un
verb derivat del llatí necare
‘matar’ que havia pres el significat, en llatí vulgar, específic de “matar per
asfíxia dins un líquid”, i llavors per extensió “inundar”, un verb que trobam
pertot (gallec/portuguès/castellà anegar,
català/occità negar, francès noyer, italià/sard annegare, romanès îneca),
però amb un ús modern un poc divergent de l’inicial. En gallec/portuguès
actualment només té el significat reconegut d’“inundar”; i en castellà, si bé
el DRAE[4]
li reconeix el significat original com a tercera accepció, el fet és que s’usa
avui només (o quasi exclusivament) amb el significat d’«inundar», cosa que
podeu comprovar fent la cerca corresponent al Corpus de Referencia del
Español Actual (CREA). Dins l’àmbit gal·loromànic, al qual pertany
l’àrea lingüística catalana, com als altres àmbits romànics (retoromànic,
italoromànic, sardoromànic, balcanoramànic), negar, transitiu, o reflexiu, negar-se,
s’ha mantengut plenament amb el significat original del necare llatinovulgar, i per això en aquests àmbits
lingüístics distingeixen ofegar(-se) (hiperònim)
de negar-se (hipònim), com havia fet
sempre el català fins que, molt recentment, per clara influència espanyola (les
enquestes de l’ALM ho demostren) negar(-se)
s’ha quasi oblidat. La relació semàntica entre aquests dos termes, com he
apuntat, és la de la inclusió: el
significat de negar(-se) està inclòs
dins el d’ofegar(-se), i per tant el
primer és més precís que el segon. Igual que, des de l’acte de la comunicació,
no és igual dir “tenc un arbre al meu jardí” que “tenc un pi al meu jardí” (amb
la segona frase entenem quin arbre en concret hi ha al jardí), tampoc no és
igual dir “una persona s’ha ofegat” que “una persona s’ha negat”: a la primera
frase no sabem com s’ha ofegat (per un pinyol entravessat a la gola, per un
objecte que li tapava el nas i la boca...), però a la segona sí que ho sabem
(per submersió dins un líquid, que poques vegades serà altre que l’aigua). Un
titular de diari com “han trobat un turista ofegat a la plaja X” no ens informa
de com s’ha ofegat (es pot haver ofegat a fora de l’aigua); en canvi “han
trobat un turista negat a la plaja X” ens diu explícitament que s’ha negat dins
l’aigua (tot i que hi ha certa possibilitat que s’hagués negat dins la
cervesa...). Veiem clarament, doncs, que la distinció entre ofegar(-se) i negar(-se), a més de ser tan tradicional que ha arribat fins a les
generacions de finals del segle XX, és una riquesa per a la llengua, perquè li
dona precisió, i que no hi ha cap raó per a prescindir-ne, car facilita la
comunicació. Els mitjans de comunicació, si realment estiguessin interessats a
divulgar un model català genuí i precís, l’aplicarien sistemàticament, però la
realitat és ben diferent: tots, fins i tot els més conscients de la necessitat
de la correcció lingüística, la ignoren, i es conformen a copiar el model
castellà.[5]
Ja no sentim mai una locució tan expressiva com “en/na Tal es nega dins un
bassiot”, popular i corrent anys enrere, que vaig aprendre del català parlat al
meu entorn a la meva infantesa.
La pèrdua d’aquesta distinció ha
tengut una altra conseqüència nefasta per a la sintaxi. Els parlants desconeixedors
de l’existència de negar(-se) amb el
sentit aquí comentat, són incapaços de contraposar-lo a negar-se a, que té un sentit molt diferent, i ben sovint, quan el
complement preposicional hauria de ser representat pel pronom hi, se n’obliden, seguint la tendència
actual a prescindir dels pronoms que no tenen equivalent castellà, i fan
afirmacions com “m’he negat”, “em vaig negar”, “es va negar”, absurdament
absurdes, sobretot en primera persona, perquè qui s’ha negat no ho pot contar.
Però, és clar, com que no saben què vol dir, ho diuen o ho escriuen sense gens
de consciència del desbarat que expressen:
· ‘Em vaig
quedar invàlid, em donaven la discapacitat total, em vaig negar...’
· quan em trucà el periodista no em podia negar per
parlar d’uns esdeveniments que...
·
Has de disparar al cap a cadascú.
Em vaig negar.
·
Vam
arribar, vam escoltar música i ens vam fer quatre petons. Tot era normal. I va
passar. Em vaig negar. Vaig dir que no.
·
Em
vaig negar com Pere abans de cantar el gall, no tres, sinó deu, cent, vint mil
vegades
·
Em
vaig negar en rotund. Estava desesperat. No volia portar una vida així.
·
En el moment en que se’m
demana una possible comissió de serveis per a un professor interí amb
destinació a Menorca em vaig negar per motius econòmics
·
Perquè
t’has negat a identificar-te.
Jo no m’he negat. Hi ha una gran
diferència entre negar-me i demanar que m’identifiqui una dona.
Cap dels
autors d’aquestes frases les hauria fetes si hagués sabut què deia, però com
que el negar(-se) no existeix més dins el seu bagatge lingüístic, i cap
mitjà de comunicació es preocupa de difondre’l, aqueixa aberració sintàctica és
corrent i present fins i tot als mitjans de comunicació orals i escrits més
emblemàtics, de la mà o la veu de professionals reconeguts. Ningú (ho dic
generalitzant) no se n’adona, de l’absurditat de dir “m’he negat” o “es va
negar” (parlant de qualcú que és ben viu).
La
(con)fusió del català amb el castellà és de dia en dia més i més evident, amb
la col·laboració desinteressada dels qui haurien de ser els capdavanters a
mantenir el català genuí.
[1] Amb
qualque variació.
[2] A l’atles
lingüístic mariner de Moll hi ha la majoria de respostes de les
localitats políticament espanyoles; hi falten les de Vilanova i la Geltrú, i
Maó, no sabem per què, les quals he pogut consultar als qüestionaris originals.
[3] A
l’Alguer s’hi feren dues enquestes per a l’ALM, una per a obtenir la resposta
catalana i l’altra per a la sarda, car una bona part dels pescadors algueresos
eren de llengua pròpia sarda. Actualment, no ho podria assegurar i no en tenc
dades.
[4]
Diccionari de la “Real Academia Española”.
[5] Vegeu
per exemple aquesta notícia de Vilaweb: https://ja.cat/SJDfP .
