5 de setembre de 2011
A l’article anterior vàrem veure que els punts d’interrogació i
exclamació nasqueren a l’Edat Mitjana, primer el d’interrogació i després el
d’exclamació, i que es posaren només al final de les frases, ús que continua
sent el majoritari avui en dia, però que l’Acadèmia Espanyola el 1754 va
recomanar l’ús també en castellà del punt d’interrogació girat (¿) a l’inici de
la frase. Aquesta recomanació durant molts d’anys, encara dins bona part del
segle XIX, no va ser més que això, una recomanació vacil·lant, que ni la
mateixa Acadèmia seguia sempre. A l’Ortografía de la Lengua Castellana, arreglada á la última de la Real Academia Española, impresa
a Girona el 1823, només es prescriuen els punts finals: “si la
proposicion es interrogativa, se pone en el fin esta señal (?) llamada punto interrogante ó interrogacion; y si
es admirativa, se cierra con esta (!) que se llama admiracion” (pàgina 92). En canvi, al Prontuario de ortografía de la lengua castellana, dispuesto de real
órden para el uso de las escuelas públicas (Madrid, RAE, 1857), la norma
és: “La interrogación se pone al fin de una cláusula en que se hace alguna
pregunta, v. gr. ¿Dón-de vas? – A qué
vienes? – Te veré mañana? Cuando el período interrogatorio es largo, ó pasa
de un renglon á otro, debe ponerse al principio la nota ó signo de interrogacion
en orden inverso (¿), lo cual se hace a fin de que el lector tome desde luego
la entonacion conveniente á la pregunta; v. gr. ¿Serán perdidos tantos ejemplares y escarmientos como presenciamos cada
dia, para persuadirte á mudar de vida y entrar en la senda del honor y de la
virtud?” Vet aquí el perquè d’aquesta recomanació: en una llengua com la
castellana (i com quasi totes les romàniques) no hi ha a la frase cap element
inicial que la senyali com a interrogativa, només ho sabem pel punt
d’interrogació inicial; si aquest signe no hi és, tendirem a llegir la frase
com a afirmativa, fins que arribant al final ens temerem que és interrogativa i
l’haurem de rellegir. Això no passa en les llengües germàniques, en què el
subjecte sempre va darrere el verb en les interrogacions (i en anglès sol
aparèixer l’auxiliar do), ni en
francès, en què la frase interrogativa o bé és com en germànic (Es-tu dejà allé en Suïsse?) o comença
per Est-ce que...? (si no és
introduïda per pronoms o adverbis interrogatius). Si ara escric “Demà vendràs
amb mi a pescar i anirem en aquella penya on fa uns mesos, aquell dia que
venien els teus cosins, vàrem trobar tant de peix?” sé cert que la interrogació
final us ha sorprès, que heu començat llegint una frase afirmativa; en canvi,
si començam la frase amb “¿Demà...” és ben segur que ja des del començament
sabeu que li heu de donar l’entonació interrogativa. És que no hi ha res que
distingeixi aquests dos tipus de frases més que el signe inicial escrit. El fet
és que els espanyols proposaren aquesta innovació que ells mateixos no
consolidaren fins el segle XX, i no només per a les frases curtes, sinó per a
totes. En català hi ha hagut la mateixa vacil·lació que en castellà, amb la
diferència que la nostra no ha estat més que un reflex de l’espanyola, perquè
els catalans començaren a posar punt d’interrogació i d’admiració inicials
també dins el segle XIX, seguint la recomanació de l’Acadèmia. És per això,
segurament, que l’ús d’aquests signes és vist com una concessió més a
l’espanyol i que des d’una posició ideològica catalanista es rebutja aquesta
opció, però la realitat és que el punt d’interrogació inicial (¿) (no tant el
d’exclamació) és ben útil en l’escriptura catalana i facilita molt al lector la
identificació de la frase interrogativa. Pompeu Fabra, a qui no es pot
qualificar d’“espanyolista”, acceptava aquest signe en les frases llargues,
però el trobava innecessari en les curtes i els monosíl·labs interrogatius: qui? què?
on? El problema a l’hora de distingir frases curtes i llargues és que en
això ningú té el mateix criteri i, per tant, no pot servir de norma. En
continuarem parlant.
