7 d'octubre de 2011
En la tradició
gramatical catalana la qüestió dels punts d’interrogació i d’admiració pareix
una qüestió absolutament secundària, de la qual parlen ben pocs tractats. Així
i tot, al llarg del segle XX es va anar mig imposant una praxi molt peculiar,
ja esmentada a l’article anterior, espècie d’arranjament entre la proposta
definitiva castellana (¿...?, ¡...!) i la més general (...? ...!): posar els
dos punts quan la frase és llarga i només posar-ne un quan la frase és curta,
especialment en les frases interrogatives. Així ho explicava el 1962 Badia i
Margarit, a la Gramática Catalana de
l’editorial Gredos (II, p. 133), i així ho recollien la majoria de gramàtiques
i tractats de llengua d’aquells anys i dels posteriors. Els anys 70, però, hi
hagué com a mínim dos estudiosos que es plantejaren la qüestió amb la intenció
de posar-hi orde: Joan Solà (malauradament desaparegut el 2010) i Josep Ruaix.
Tots dos n’analitzaren l’ús històric, hi reflexionaren i en proposaren una norma,
diferent en cada cas, però coincident en una cosa: la utililitat (almanco en
alguns contexts determinats) del punt d’interrogació inicial. És impossible en
aquestes línies resumir els arguments de cada un, per això em cenyiré a
donar-ne la recomanació final. De Solà: “Si no volem caure en l’anarquia de la
casuística i hi volem guanyar indiscutiblement en claredat, el millor que podem
fer és usar els signes d’interrogació i admiració al començament i al final de
qualsevol fragment interrogatiu o admiratiu. I que no es cregui ningú que això
és un castellanisme. Respon, senzillament, a les característiques internes del
català...” De Ruaix: “posar l’interrogant inicial només quan la frase
interrogativa és d’entonació complexa i no comença amb cap partícula interrogativa...
recomanar per al català l’ús exclusiu del signe d’admiració o exclamació al
final de la frase o expressió que volem marcar com a admirativa o exclamativa.”
Com veim, tant un com l’altre accepten el punt interrogant inicial, però el
segon només de manera restringida a unes estructures molt concretes.
L’argumentació de Josep Ruaix per a aquest ús és molt coherent, però topa amb
un realitat: la impossibilitat per a la gran majoria d’usuaris, no experts en
gramàtica, de discernir quan han de posar els dos signes o quan només n’han de
posar un. Allò que Ruaix veu tan clar, l’escrivent normal difícilment ho
percep. En canvi, la norma de Solà és claríssima: sempre s’han de posar els dos
signes, i no cal fer anàlisis gramaticals. En el punt d’admiració, però, les
dues propostes són diferents. Finalment, el 1995 la Secció Filològica de l’IEC
es decidí a dir-hi la seva i va aconsellar [sic] “amb finalitat simplificadora”
només posar els punts finals, tant d’interrogació com d’admiració, consell que
ja anava precedit per la recomanació de Badia, a la seva nova gramàtica de
1994, “d’abstenir-se d’usar aquest signe” [¿]. ¿Què hem de fer, doncs, amb els
punts d’interrogació i d’admiració? Per a començar, fixem-nos que la Secció
Filològica només “aconsella”, no “imposa” normativament, l’ús exclusiu dels
punts finals; per tant, usar el punt inicial no va contra cap norma de l’IEC;
just no fa cas d’un consell. Jo crec que podem diferenciar el cas de les frases
interrogatives de les admiratives. Aquestes darreres solen ser introduïdes per
qualque mot que n’indica l’entonació exclamativa i, a més, solen ser
relativament curtes. Per tant, en aquestes frases l’ús del punt final és
suficient, i ometent-lo a l’inici feim la lectura menys carregada de signes. En
el cas de les interrogatives, però, crec que, per les raons ja indicades, la
proposta de Ruaix és complicada i, per això, inconvenient. En canvi, la
proposta de Solà em pareix la millor, la més clara i més fàcil, i per això la
més convenient: posar sempre els dos signes, independentment de la llargària,
sempre subjectiva. En qualsevol cas, podem tenir present que una obra tan
important com la Gramàtica del català
contemporani (2002), fa servir sempre els signes d’interrogació i
d’admiració al començament i al final de la frase, per curta que sigui. És clar
que la va dirigir el malaguanyat mestre Joan Solà.
