«Aquell estiu de 1917 va esser assenyalat per un
esdeveniment que podia semblar intranscendent, però que havia de capgirar la
meva mentalitat i decidir el curs de tota la meva vida.
Dia 18
d’agost vaig rebre, de no sé quin superior, un avís perquè em presentàs en el
Seminari. Hi vaig anar, i em digueren que pujàs a la saleta-rebedor de les
visites importants. En entrar-hi, hi vaig trobar sis o set seminaristes (entre
ells el meu germà) asseguts al voltant d’una taula rodona i presidits per un
capellà desconegut, que em digueren que era “el senyor Alcover, de Mallorca”.
El vaig saludar i em va demanar que m’assegués també a la taula.
Aleshores
m’explicà qui era i per què havia vingut a Ciutadella: era mossèn Antoni Maria
Alcover, canonge magistral de Mallorca, i el seu viatge tenia per finalitat
arreplegar paraules i frases que li servissin per a un gran diccionari que
preparava des de feia molts d’anys. Aquelles paraules i frases, les recollia de
boca dels habitants de cada comarca i les apuntava en unes llibretes, de les
quals havien de ser copiades després en cèdules que, ordenades alfabèticament,
serien la base d’informació per a redactar el Diccionari.
Vaig
comprendre tot seguit l’objectiu de l’enquesta i m’hi vaig abocar amb gust i
amb entusiasme. Durant dos dies vaig gaudir molt de donar a aquell personatge
tota la informació que m’anava suggerint amb les seves preguntes i amb les
respostes dels meus companys sobre el llenguatge menorquí. Aquelles entrevistes
amb el famós canonge em van obrir els ulls davant horitzons immensos que jo
desconeixia i en els quals endevinava sorpreses que m’atreien amb una força
insospitada. Eren els horitzons de tota una vocació d’estudi que estava latent
dins mi i que en aquell moment trobava el seu camí i la forma de desplegar-se.
Al cap de poca estona de tractar-nos, tots dos ens havíem comprès i compenetrat
i havíem establert una mena de complicitat per a un treball que ens uniria amb
una afecció comuna i perpètua.»
Amb
aquestes paraules tan clares, planeres i elegants, Francesc de Borja Moll
comença a Els meus primers trenta anys
(1903-1934)[1] el
capítol Conec Mossèn Alcover. Aquest
episodi, ple d’emotivitat per part Moll, és segurament el que més conseqüències
positives va tenir en la vida de Moll i, de rebot, en la filologia catalana i
en la cultura del país. Tot just ara fa 100 anys, gràcies a la visita d’Alcover
al seminari de Ciutadella i als bons fats que disposaren que aquesta visita fos
profitosa (¿us imaginau com hauria estat tot si aquell dia Francesc de B. Moll
hagués estat malalt o per qualsevol altra circumstància no hagués pogut trobar
Mossèn Alcover?), aquell al·lotet que encara no havia fet els 17 anys entrava
en contacte amb l’obra del Diccionari i s’il·lusionava amb l’empresa d’Alcover,
fins a tal punt que al cap de tres anys i quatre mesos i mig, el 2 de gener de
1921, entrava al domicili d’Alcover a Palma, al carrer de Sant Bernat, disposat
ja a col·laborar amb ell per a fer realitat el Diccionari programat des de
principi de segle. A partir d’aquell moment, gràcies a Alcover, que posà tota
la seva rica biblioteca filològica a disposició del seu deixeble i que li
facilità cursets particulars amb filòlegs de prestigi, com Bernhard Schädel,
d’Hamburg, o Wilhelm Meyer-Lübke, de Bonn, Francesc de B. Moll s’endinsà en
l’estudi de la filologia romànica fins a assolir una preparació científica que
el posà al mateix nivell de filòlegs ja reconeguts, com els esmentats o
d’altres, com l’espanyol Ramon Menéndez Pidal, i que li permeté fins i tot
superar qui havia estat el seu mestre principal, Alcover.
[1] Actualment inclòs dins el primer volum de les seves Obres completes, publicat per
l’editorial Moll el 2003, a cura de la professora Pilar Perea.
