19 d'agost de 2012
En llatí clàssic les proposicions subordinades temporals de simultaneïtat eren introduïdes per les conjuncions ubi (amb el verb en indicatiu) i cum (amb indicatiu o subjuntiu, segons el matís: “Haec ubi dixit discessit” (‘quan va dir això se’n va anar’), “Cum Caesar in Galliam venit, ibi duae factiones erant” (‘quan Cèsar va arribar a la Gàlia hi havia dues faccions’). Però ja en l’època clàssica quando, inicialment causal, començà a usar-se com a temporal, i finalment va ser aquesta la que subsistí en tots els parlars romànics (quando, cuando, quan, quand, caund, cand, cînd...): “Quando esurio, tum (intestina) crepant” (‘quan tenc fam, [els intestins] fan renou’), diu Plaute. Cap a la fi de l’Imperi, a quando també li va sortir una competidora, quomodo, que de la idea de similitud va passar a la de simultaneïtat i successió immediata: “Quomodo audierunt verba ista” (‘quan varen sentir aquestes paraules’); i quomodo també es va generalitzar en romànic, acurçada però en quomo, como (i castellà antic cuemo), com, cum o co. En català aquest com temporal està abundosament documentat a la llengua medieval: “Una dona havia molt gran delitança e plaer com oïa loar nostra Dona” (Ramon Llull); “Per ma fe, Senyor, jo he gran desplaer de vostra pena e he sobirà plaer com sots en via de salvació.” (Bernat Metge); “E con hom avala d'aquesta encontrada, troba hom la província de Mion, qui és vés migjorn” (Viatges de Marco Polo); “Com Tirant véu que los moros llevaven lo camp armà's ab tota la sua gent e ixqué fora de la ciutat” (Tirant lo Blanc). L'ús de comme, etc. amb valor temporal a la llengua moderna és recollit pels diccionaris i les gramàtiques francesos, italians, castellans, ladins, friülesos i occitans, mentre que no ho és pels portuguesos, on pareix que mai como no ha estat conjunció temporal, pels romanesos ni pels catalans. Només a la Gran Enciclopèdia Catalana hi trobam «com… 3 conj… 2 ant Quan.» És a dir, per a la GEC com en el sentit de "quan" és antic, ja no existeix. ¿És així realment? Si miram les gramàtiques catalanes modernes, no n'hi ha efectivament cap que reculli aquest valor de com, si bé Fabra, el 1918, també l'esmenta com a, sobretot, antic: «com s'usa principalment com a conjunció modal […] L'ús de com (…) com a conjunció (…), de temps, &, era molt més freqüent en el català antic que en el modern.» Ni tan sols la magna Gramàtica del català contemporani, que va dirigir Joan Solà, en fa esment. Pareix, doncs, segons les obres gramaticals, que del com temporal no n’hi ha rastre en català modern. Però la realitat és ben diferent, perquè s’ha conservat fins a l’actualitat com a mínim en els parlars de Mallorca, Menorca i la Costa Brava, i és recollit per les dues grans obres lexicogràfiques catalanes, el Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover i Moll, i el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines, on llegim (a la veu QUAN): “Entre com i quan (...) aquest predomina, en les cròniques de Jaume I i de Desclot, però en la de Muntaner, com (…) sembla gairebé general amb escassos exs. de quan, i s'usa regularment en el Tirant; endemés sembla haver continuat en ús popular a Mallorca.» I també ja havia estat recollit per diversos diccionaris del segle XIX i per la gramàtica de Tomàs Forteza. A Mallorca i a Menorca, són normals aquestes frases: “com vàrem haver pres es cafè hi vaig anar”, “teníem 25 anys com vàrem començar”, “jo era jovenet com vaig començar a fer feina”, “llavor com va venir ses vacacions...”, “com vaig anar a combregar tenia 8 anys”... I també amb subjuntiu i futur: “com totes vos sigau llevades i decantades, jo m’aixecaré...”, “com la tendràs dins tal cambra, en surts cop en sec i...” (de les Rondaies d’Alcover). És un prejudici considerar aquest com vulgar o purament col·loquial o dialectal, i se l’hauria d'incloure en la relació de conjuncions subordinants temporals recollides per la gramàtica normativa. I no és, és clar, gens justificable substituir-lo per quan en adaptacions de texts, clàssics o moderns, on és originalment usat.
(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 26 d'agost de 2012.)
