11 de novembre de 2010
Diguem-ho d'una altra manera: nosaltres hem d'aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten. La nostra vida en tots els sentits -econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic- no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra. Simplement perquè això definiria una vida raquítica i progressivament degradada. Ni podem, per tant, conformar-nos amb una llengua eternament híbrida, vergonyant respecte de les seves veïnes, feble socialment i pobra de capacitat expressiva. Els parlants d'una tal llengua irremissiblement han de sentir-se angoixats i humiliats, i tard o d'hora s'aniran desentenent de l'objecte que els provoca malestar.
(Discurs a l'acte de lliurament del 41è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, dimarts 9 de juny del 2009, en el Palau de la Música Catalana de Barcelona.)
Pregunta: Als 25 anys de la normalització lingüística, la denúncia de molts dels seus textos ve a dir que alguna cosa no marxa...
Resposta: He conclòs que les comunitats humanes són essencialment rivals. Aquí hi ha una rivalitat entre Catalunya i Espanya que fa la convivència molt difícil. Perquè Espanya és una entitat fonamentalment militar, totalitària, intransigent amb la diversitat i no volem estar-hi sotmesos.
P. I això explota per la llengua?
R.
No. Però el poble, l’individu i la llengua és el mateix. Com ho vol
separar? És com separar la sang del cos. La llengua és espiritualment
tan forta com la sang. El poble català ha estat sempre sotmès
políticament i pagant més impostos del que toca: una humiliació
repetitiva. Mentre no ens rebel·lem contra aquesta situació, la llengua
no té solució.
(…)
P. A banda que el català recula s’hi afegeix ara la seva degradació.
R.
La pobresa del català actual només ve del fet que no s’ha pogut
ensenyar com una llengua normal i, per tant, fer que els alumnes
llegissin llargament bons autors, manera excel·lent d’adquirir
llenguatge ric i matisat. I després ve l’anual cançoneta de l’enfadós de
la selectivitat: que si el català és massa difícil, etc. El que
ensenyem ha de ser un català d’anar per casa que no pot passar del papa, mama, cadira i porró?
No puc posar Carner però sí Machado? És una burla social. I
mentrestant, el castellà és una llengua forta a Catalunya: aquí tothom
balla, llegeix i renega en castellà; en català, no: sempre pateixes per
si la frase és correcta. Es pot viure com a poble així?
(Entrevista de Carles Geli a Joan Solà publicada en el Quadern, suplement del diari EL PAÍS, edició per a Catalunya, dijous 18 de juny del 2009)
Vostè culpa els polítics de la situació de la llengua.
Els polítics mai s’han cregut que el català hagi de ser considerat tan important com el castellà, i la situació es degrada cada vegada més. Ens diuen que no és per a tant, que les estadístiques diuen que el català es recupera, que es fan tants cursos per a adults, però la percepció del ciutadà no és aqueixa, s’adona que tot això és mentida. Però en compte de dir que estem vivint uns anys molt difícils, en un món molt complex, en compte de reconèixer-ho i posar els mitjans per a superar-ho ho neguen perquè no es volen enfrontar al Govern central. Només recuperant l’autoestima com a poble i com a entitat política, del nivell que siga, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort per
a defensar també la teua llengua. No ens enganyen ja amb la propaganda televisiva i les estadístiques. Han de plantar cara. I l’Estat espanyol ha de ser plurilingüe d’una vegada.
(Entrevista de David Miró a Joan Solà publicada en el diari PÚBLICO diumenge 21 de juny del 2009)
Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel·li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar.
(...)
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'anava, ara sí, ofegant.
Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma, de València, de Perpinyà, d'Alacant, de l'Alguer o de Fraga.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col·lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa gens de falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.
(...)
Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.
(Discurs en el Parlament de Catalunya, dimecres 1 de juliol del 2009)
Per la selecció i la transcripció dels texts, amb honor i gratitud, Jaume Corbera Pou.
(Entrevista de Carles Geli a Joan Solà publicada en el Quadern, suplement del diari EL PAÍS, edició per a Catalunya, dijous 18 de juny del 2009)
Vostè culpa els polítics de la situació de la llengua.
Els polítics mai s’han cregut que el català hagi de ser considerat tan important com el castellà, i la situació es degrada cada vegada més. Ens diuen que no és per a tant, que les estadístiques diuen que el català es recupera, que es fan tants cursos per a adults, però la percepció del ciutadà no és aqueixa, s’adona que tot això és mentida. Però en compte de dir que estem vivint uns anys molt difícils, en un món molt complex, en compte de reconèixer-ho i posar els mitjans per a superar-ho ho neguen perquè no es volen enfrontar al Govern central. Només recuperant l’autoestima com a poble i com a entitat política, del nivell que siga, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort per
a defensar també la teua llengua. No ens enganyen ja amb la propaganda televisiva i les estadístiques. Han de plantar cara. I l’Estat espanyol ha de ser plurilingüe d’una vegada.
(Entrevista de David Miró a Joan Solà publicada en el diari PÚBLICO diumenge 21 de juny del 2009)
Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel·li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar.
(...)
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'anava, ara sí, ofegant.
Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma, de València, de Perpinyà, d'Alacant, de l'Alguer o de Fraga.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col·lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa gens de falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.
(...)
Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.
(Discurs en el Parlament de Catalunya, dimecres 1 de juliol del 2009)
Per la selecció i la transcripció dels texts, amb honor i gratitud, Jaume Corbera Pou.
