Escarni

2 d'octubre de 2009

Fa uns dies va morir, massa prematurament, un dels músics antics de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, un dels primers, dels que hi eren ja des dels inicis: en Raimon Boix, violí segon. Natural de Mataró, feia una trentena llarga d'anys que s'havia establit a Mallorca, on va fer quasi tota la seva carrera professional i va participar a molts de projectes d'orquestres menors o especialitzades, com ara darrerament a "Ars Musicae". En Raimon Boix, a més d'un músic excel·lent, era una persona molt culta i llegidora, una persona que tenia molt clar quin era el seu país i quina era la seva llengua, encara que no en fes normalment exaltació ni proclamació pública, també pel seu caràcter més bé tímid i reservat. Sé ben cert que no concebia que a una persona catalana de natura i de convicció se li pogués dedicar mai, aquí a Mallorca, un acte en llengua castellana. Doncs bé, com que en Raimon Boix va ser enterrat a Mataró i va ser en aqueixa ciutat on se li va fer el funeral familiar, els seus companys músics de Mallorca varen decidir fer-n'hi un, de funeral, el dijous passat (1 d'octubre) a l'església de Sant Felip Neri, de Palma, un lloc que en mantendrà un llarg record, on ell va actuar en nombrosíssimes ocasions. Bé, doncs, els qui pensàvem que aquest seria un petit acte de comiat i homenatge a Raimon Boix, ens trobàrem que la cerimònia es va convertir en un escarni a la seva memòria: després d'una petita introducció musical violinística, sortí l'oficiant (no un vell d'aquells que podrien ser d'idees movimentistes, precisament) i començà la celebració EN CASTELLÀ! Estupefacció general! ¿Com era possible que a en Raimon Boix, català i catalanista, se li fes un funeral en castellà? ¿Què passa? ¿Que si no se'ls diu res en contra els capellans fan la missa, per defecte, en castellà? ¿Que no sabia a qui anava dedicada la missa? ¿O és que se'n regalava? (per a dir-ho de manera fina). ¿És que en aquest país no es pot aconseguir que ens respectin ni tan sols després de morts? No és la primera vegada que passa una cosa així, desgraciadament, i és ben probable que no sigui la darrera, perquè l'Església, com a institució, encara no ha assumit plenament que la llengua, per virtut, d'aquest país és la catalana, i que és en català que s'han de fer les cerimònies per principi, i que el recurs a una altra llengua només hauria de succeir quan fos una demanda expressa de les persones interessades. Assumir això és, simplement, aplicar la pròpia doctrina, aquesta doctrina que predica la justícia i el respecte, perquè no és discutible que retornar al poble català l'ús ple de la seva llengua és un acte just i respectuós, un acte que l'Església ja hauria d'haver complit fa temps, fins i tot enfrontant-se amb les autoritats civils i militars, si calia. Però l'Església també ja fa temps que va abandonar el poble i es va posar al costat de la Dictadura i dels opressors, temerosa de perdre prebendes i privilegis, i malgrat que hi ha hagut sacerdots i altres membres eclesiàstics que, individualment, han adoptat una postura clara a favor dels marginats i oprimits, i són per això dignes d'admiració, la institució com a tal continua en aqueixa postura ambígua de ni sí ni no, oblidant que va ser el seu fundador qui va dir "qui no està amb mi està contra mi" i que no es pot jugar indefinidament a la puta i a la Ramoneta. Mentre es mantengui aquesta indefinició, actuacions com la de l'oficiant de Sant Felip Neri seran constants i l'escarni als catalans no cessarà. És clar, també, que això només passarà si l'Església continua conservant aquest paper de protagonista en situacions socials on, ben bé, se'n podria prescindir. Però, clar, això ja és una altra qüestió, una qüestió de maduresa i de coratge, el coratge de desempallegar-se d'una vegada d'un llast que et condiciona la vida des del mateix moment que neixes. Bé, en definitiva, en Raimon no es mereixia aquesta penosa cerimònia, i esperem que no li hagi remogut el seu dret a descansar en pau.