Aquestes setmanes de confinament ens han duit, inevitablement, una allau d’informació i una necessitat vital de notícies, de saber què passava al nostre entorn i a l’entorn pròxim al nostre, i fins i tot a fora, enfora, perquè la magnitud del desastre que ens afecta és tan gran que ningú de nosaltres no hi pot ser indiferent. I aquesta informació abundant, pesant i necessària, en part ens ha arribat, almenys als qui ens preocupam per la cultura i la llengua del nostre país, a través de mitjans en llengua catalana, d’expressió oral o escrita. Tantes d’hores, tants de dies i tantes de setmanes pendents dels mitjans han provocat a qui firma aquest escrit, i potser també a altres persones, un interès especial per la llengua sentida i llegida en aquests mitjans, una inquietud per esbrinar fins a quin punt el suposat procés de normalització lingüística del català a les Balears que diuen que existeix és una realitat.
Primer, per a poder aclarir aquesta qüestió, ens hauríem de demanar què vol dir “normalització lingüística”, i després de respondre a la demanda hauríem de comprovar si aqueix concepte es correspon amb la situació real en què vivim. Idò saber què vol dir “normalització lingüística” és ben fàcil: “fer que una llengua sigui normal”, entesa com a normal “Que és conforme al tipus més freqüent, com d’ordinari” (Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC), “Habitual u ordinario” (Diccionario de la Lengua Española de la RAE). És a dir, “normalitzar” vol dir “fer normal”, i “normal” és equivalent de “més freqüent”, “habitual”... Si hi ha un suposat procés de normalització lingüística ja és perquè admetem que hem partit d’una situació de no normalitat, d’una situació en què la llengua concernida no era la més freqüent, l’habitual, dins la societat, perquè si ho hagués estat ja no necessitaríem cap procés de normalització. Però un procés, qualsevol procés, és una acció progressiva, que avança, i en el cas d’un concepte com la normalització, és una acció progressiva que té un final previst, que serà el moment en què la normalitat ja sigui efectiva, ja no faci falta més normalització; el procés s’haurà acabat i haurà arribat a la fi, igual que quan una persona es posa malalta (i aquestes darreres setmanes, desgraciadament, n’hi ha hagut moltes) els metges intenten que entri en un procés de recuperació de la salut, un procés que s’acabarà quan la persona estigui guarida, hagi recuperat la normalitat, perquè la salut és la normalitat de les persones. Si hi ha persones que estan en procés perenne de guariment, vol dir que no es troben en situació normal de salut i que probablement no hi arribaran mai.
Quan nosaltres parlam de normalització lingüística del català és ben evident que parlam d’un procés equivalent al de recuperació de la salut de qualsevol malalt, i per tant aquest procés ha de tenir un final previst, la normalitat del català, però per a arribar-hi s’han de fer passes successives en aquesta direcció, i si les passes no es fan el procés deixa de ser procés i la situació s’estanca en una determinada fase, similar a la del malalt que sense estar guarit tampoc no està moridor i més o manco fa la viu-viu així com pot. Fetes aquestes reflexions ¿hi ha realment a les Balears cap procés de normalització lingüística? Per al castellà, naturalment que no, perquè el castellà és a l’actualitat la llengua normal d’aquesta comunitat. I per al català tampoc, perquè fa molt de temps que no es fan passes successives cap a la normalitat de la nostra llengua; l’anomenada “normalització” es troba en un punt mort, sense avançar, des de fa anys. En fa 41 es va fer una primera passa, de molta transcendència en aquell moment, en el sentit cap a la normalitat: es va introduir el català com a matèria d’ensenyament a escola; en fa 37, una segona passa (teòrica) va ser declarar el català llengua oficial de la comunitat autònoma amb l’Estatut d’Autonomia; en fa 34, amb la Llei de Normalització Lingüística, es va fer una tercera passa teòrica, que permeté que ara en fa 23 es promulgàs el conegut com a decret de mínims, que obligà les escoles a fer com a mínim el 50 % de l’ensenyament en català... Ja veis que les passes són molt llunyanes una de l’altra, i que les úniques que han estat un poc efectives són les que han afectat l’ensenyament, que han fet de l’escola el bastió de resistència del català contra l’envestida general de la llengua de l’Estat i les llengües del turisme, que també pesen. Després d’aqueix decret de mínims (molt elogiat per institucions i personalitats, però que no és més que això, un decret de mínims), les úniques iniciatives en principi positives per a la llengua han estat la creació d’IB3 ràdio i televisió i l’aparició, per iniciatives privades, de mitjans de comunicació en català, Diari de Balears (ara DBalears) i Ara Balears, com a mitjans escrits, i Ona Mediterrània, com a mitjà oral. Durant un temps hi hagué Som Ràdio, de promoció del Govern, i Ona Mallorca i TV de Mallorca, de promoció del Consell de Mallorca, però posteriors governs del PP els tancaren...
(Publicat a DBalears l'1 de juny de 2020.)
