UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

divendres, 31 de gener del 2020

Dicíenmos que falar asturianu yera «falar mal»



L’asturianu negábase y dicíenmos que yera aldeanu. Siempres taben corrixendo y riñendo. Entá siento pena por un neñu al que’l maestru-y punxo’l nomatu de “burro” delantre tola clas y al que-y dixo que diba ser lo mesmo que’l so padre: “destripa terrones”.[1]

Una nena faltó a clas. Y cuando-y preguntáron qué-y pasó dixo “tuvi mala”. La mayestra consideró que la neña falaba mal y llevóla peles clases de neñes más pequeñes pa ver si decía “estuve enferma”, humildándola.[2]

Cuando usabes pallabres que tu dicíes normalmente en casa o na cai, yeren reprimíes na escuela con sarcasmu, xenerándote vergoña, riéndose de ti o diciéndote directamente que falabes mal.[3]

Condergaben siempres l’usu natural que facíemos los alumnos del asturianu, porque yera «falar mal», y encamentando a que nos corrixéremos. Les reñes yeren habituales y había tamién burlles, poníen en ridículu a los neños.[4]

Dicíenmos que falar asturianu yera «falar mal», que nun sabíemos falar en castellán. Riñíente la primer vegada y a la otra, dábente un guantazu o lo que fuera...[5]

Vet aquí una mostra curta de testimonis de persones asturianes que a la seva infantesa varen ser castigades i maltractades per mestres o religiosos pel simple fet de parlar en la seva llengua de família, en la llengua pròpia del país, en asturià. Els ha aplegats, aquests testimonis, Inaciu Galán González, professor d'asturià, periodista, escriptor, promotor cultural i, en definitiva, jove lluitador compromès en molts de projectes i moltes d'activitats per la llengua asturiana.

Naturalment, tanta repressió contra la llengua del país produïa efectes també fora de l'escola:

La marxinación yera a diariu. Nes tiendes d’Uviéu dibes a comprar ropa y mirábente mal, ríense pelo baxo. L’usu del bable taba vistu como d’aldeanos o xente poco instruida. Dicíente “nun fales asina que van pensar que yes tonta”.[6]

La burlla yera xeneralizada pa la xente que falaba, en tolos ámbitos formales. Los escritos que mio madre fixo pa cobrar la paga de vilda, nel Sindicatu Vertical, fixéron-y reescribilos porque diben “mal escritos”, cuando taben simplemente n’asturianu.[7]

La mayor parte de la xente del mio pueblu [...] odien l’asturianu, los que foron conmigo a escuela. ¿Por qué? Porque los convencieron de qu’eso yera ruino, de que baxaben a Xixón y ríense d’ellos ¿entiéndesme? Lo bono yera falar fino.[8]

Fins i tot provocava l'autorepressió, un refinat recurs pedagògic per a aconseguir que els infants deixassin de parlar en asturià:

El mio hermanu y yo xugábemos, cuando díbemos en coche o tábemos perhí, a danos un capón cuando unu de los dos dicía una pallabra n’asturianu. Si la lleíamos nun lletreru, un papel o tal, non. Yera namás si la dicíemos de forma espontánea. Dábemonos un capón y dicíemos: ¡aldeanu, aldeanu![9]

Però també en qualque cas aconseguí l'efecte totalment contrari del que pretenia:

Eso en min nun xeneró autoodiu, sinón tolo contrario. Un sentimientu d’autoafirmación na cuestión llingüística y cultural asturiana enorme. En min l’efectu foi’l contrariu de lo que se pretendía.

Aquests testimonis i altres que recull Inaciu Galán a la seva tesi doctoral, La llingua asturiana nel franquismu, qualificada d'Excel·lent cum laude el passat dia 21 de gener a la universitat d'Uvieu, són una demostració més que l'espanyolisme excloent, el que identifica una sola patria amb una sola lengua, la més extremada manifestació del qual ha estat el franquisme, no és només enemic del català (com de vegades ens pareix a nosaltres, que som l'espina més grossa i fonda que aqueixa gent té clavada), sinó que és enemic de la diversitat lingüístico-cultural en general. No poden sofrir que hi hagi gent espanyola –segons ells– que no parli com ells (i que no pensi com ells, també), i han perseguit, persegueixen i perseguiran els diferents, siguin catalans (sobretot), siguin aragonesos, bascs, gallecs o asturians. Avui en dia, és cert, hi ha un espanyolisme tolerant, que no té aquesta mentalitat antidiversitat, però només a l'ala esquerra del panorama polític; a la dreta, l'actitud és inamovible, no ha canviat gens, es manté en la mateixa postura i actuaria igual si en tengués oportunitat. El magnífic treball del Dr. Inaciu Galán[10] és un revulsiu per a la mateixa societat asturiana, la consciència de la qual fa estremir, i és també una eina de suport moral –tant per la visibilització de la repressió patida com per la comprovació de la resistència provocada– per a tots els qui desitjam poder viure en una societat lliure, tolerant i respectuosa amb la diversitat, considerada una riquesa i no un problema.



[1] Home de Seloriu (Villaviciosa) nascut el 1952.
[2] Dona de Mieres nascuda el 1964.
[3] Home d'Uvieu nascut el 1967.
[4] Home de La Pola Siero nascut el 1962
[5] Dona de La Güeria Carrocera (Samartín del Rei Aurelio) nascuda el 1947.
[6] Dona de Mieres nascuda el 1959
[7] Dona de La Camocha (Xixón) nascuda el 1963
[8] RODRÍGUEZ ÁLVAREZ, Marcos (2018): «¡Bable nes escueles! Averamientu hestórico- políticu a la vindicación de la enseñanza de la llingua asturiana» a Lletres Asturianes 119: 117-151; p. 129
[9] Home de Xixón (57 anys, a 17-06-2019)
[10] Ben guiat, naturalment, pel seu director, el Dr. Xuan Carlos Busto Cortina.

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG