UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dimarts, 19 de desembre del 2017

CESSAU DE DIR “EL PRESIDENT CESSAT”!!!!


Aquesta darrera campanya electoral a Catalunya ha estat realment anormal des de tots els punts de vista, començant pel fet que va ser convocada amb una maniobra il·legal, inconstitucional, dels qui diuen que defensen la constitució, basada falsament en un article que no diu enlloc que el govern espanyol pugui substituir cap govern autonòmic per a convocar eleccions. Però no hi vull entrar, en aquestes qüestions purament tècniques i polítiques, que no són el meu camp, sinó que em centraré en una qüestió lingüística: la d’aquest verb que abans ningú deia ni sentia i que ara hem hagut d’empassolar-nos a tota hora de boca i mà de periodistes, presentadors i polítics: cessar. Com podeu comprovar consultant el Diccionari Català-Valencià-Balear, cessar té principalment en català un ús intransitiu, és a dir, sense complement directe, i vol dir ‘no continuar’ o ‘deixar de fer: “el mal temps ha cessat” (sense cap complement), “els manifestants han cessat de cridar” (amb complement preposicional); el sentit de ‘no continuar’ és manifest també quan el subjecte és un substantiu amb significat de ‘càrrec’: “el president cessarà el mes qui ve”, és a dir, no continuarà com a president. Només hi ha una possibilitat d’usar “cessar” amb complement directe: quan el subjecte expressa que deixa de fer allò que fa, com a l’exemple que ens en dóna el DIEC, “Quan hauràs cessat el teu parlament, podràs seure”. Aquest ús català coincideix amb el francès cesser (Dictionnaire de l’Académie française), l’italià cessare (Dizionario Italiano Olivetti), i el portuguès cessar (Dicionário Priberam), citant només les principals llengües romàniques. En canvi, és parcialment diferent de l’ús espanyol, en què cesar ha agafat també el significat de ‘destituir’ (Diccionario de la Real Academia Española), que –curiosament?– s’ha encomanat al gallec (Dicionario da Real Academia Galega). No cal ni remarcar, com podeu intuir, que francès, portuguès, italià i català són fidels a l’original llatí cesso – cessare (Grand Dictionnaire Latin Olivetti), i que és l’espanyol que ha fet una innovació, servilment acceptada pel gallec i ara pels polítics, periodistes i assessors lingüístics dels mitjans de comunicació catalans, com l’És a dir de la CCMA . Hom diu que pretén aconseguir la independència política, però hom és incapaç de mantenir la independència lingüística, que només depèn de nosaltres mateixos, dels catalans. Si voleu ser independents de veres, començau per ser independents de llengua, i no adopteu els usos espanyols. CESSAU DE DIR “EL PRESIDENT CESSAT” I DIGAU BEN CLARAMENT I FORT “EL PRESIDENT DESTITUÏT”, que a mi em sembla fins i tot molt més expressiu.

dijous, 17 d’agost del 2017

100 anys de la simbiosi Alcover-Moll


           «Aquell estiu de 1917 va esser assenyalat per un esdeveniment que podia semblar intranscendent, però que havia de capgirar la meva mentalitat i decidir el curs de tota la meva vida.

            Dia 18 d’agost vaig rebre, de no sé quin superior, un avís perquè em presentàs en el Seminari. Hi vaig anar, i em digueren que pujàs a la saleta-rebedor de les visites importants. En entrar-hi, hi vaig trobar sis o set seminaristes (entre ells el meu germà) asseguts al voltant d’una taula rodona i presidits per un capellà desconegut, que em digueren que era “el senyor Alcover, de Mallorca”. El vaig saludar i em va demanar que m’assegués també a la taula.

            Aleshores m’explicà qui era i per què havia vingut a Ciutadella: era mossèn Antoni Maria Alcover, canonge magistral de Mallorca, i el seu viatge tenia per finalitat arreplegar paraules i frases que li servissin per a un gran diccionari que preparava des de feia molts d’anys. Aquelles paraules i frases, les recollia de boca dels habitants de cada comarca i les apuntava en unes llibretes, de les quals havien de ser copiades després en cèdules que, ordenades alfabèticament, serien la base d’informació per a redactar el Diccionari.

            Vaig comprendre tot seguit l’objectiu de l’enquesta i m’hi vaig abocar amb gust i amb entusiasme. Durant dos dies vaig gaudir molt de donar a aquell personatge tota la informació que m’anava suggerint amb les seves preguntes i amb les respostes dels meus companys sobre el llenguatge menorquí. Aquelles entrevistes amb el famós canonge em van obrir els ulls davant horitzons immensos que jo desconeixia i en els quals endevinava sorpreses que m’atreien amb una força insospitada. Eren els horitzons de tota una vocació d’estudi que estava latent dins mi i que en aquell moment trobava el seu camí i la forma de desplegar-se. Al cap de poca estona de tractar-nos, tots dos ens havíem comprès i compenetrat i havíem establert una mena de complicitat per a un treball que ens uniria amb una afecció comuna i perpètua.»




            Amb aquestes paraules tan clares, planeres i elegants, Francesc de Borja Moll comença a Els meus primers trenta anys (1903-1934)[1] el capítol Conec Mossèn Alcover. Aquest episodi, ple d’emotivitat per part Moll, és segurament el que més conseqüències positives va tenir en la vida de Moll i, de rebot, en la filologia catalana i en la cultura del país. Tot just ara fa 100 anys, gràcies a la visita d’Alcover al seminari de Ciutadella i als bons fats que disposaren que aquesta visita fos profitosa (¿us imaginau com hauria estat tot si aquell dia Francesc de B. Moll hagués estat malalt o per qualsevol altra circumstància no hagués pogut trobar Mossèn Alcover?), aquell al·lotet que encara no havia fet els 17 anys entrava en contacte amb l’obra del Diccionari i s’il·lusionava amb l’empresa d’Alcover, fins a tal punt que al cap de tres anys i quatre mesos i mig, el 2 de gener de 1921, entrava al domicili d’Alcover a Palma, al carrer de Sant Bernat, disposat ja a col·laborar amb ell per a fer realitat el Diccionari programat des de principi de segle. A partir d’aquell moment, gràcies a Alcover, que posà tota la seva rica biblioteca filològica a disposició del seu deixeble i que li facilità cursets particulars amb filòlegs de prestigi, com Bernhard Schädel, d’Hamburg, o Wilhelm Meyer-Lübke, de Bonn, Francesc de B. Moll s’endinsà en l’estudi de la filologia romànica fins a assolir una preparació científica que el posà al mateix nivell de filòlegs ja reconeguts, com els esmentats o d’altres, com l’espanyol Ramon Menéndez Pidal, i que li permeté fins i tot superar qui havia estat el seu mestre principal, Alcover.
Sense Moll, potser no s’hauria acabat mai el Diccionari-català-valencià-balear (nom adoptat per Alcover per a superar els entrebancs que li posaven, sobretot a València, els ignorants refractaris a la denominació inicial de Diccionari de la llengua catalana), perquè Alcover va morir (1932) amb només dos volums publicats, ja amb la col·laboració de Moll; i sense aquest la filologia catalana no disposaria de les moltes aportacions que hi va fer, ni, per ventura, s’haurien acabat de publicar totes les rondalles mallorquines arreplegades pel seu mestre. I si Moll no hagués seguit les passes d’Alcover, probablement no s’hauria instal·lat a Mallorca, i no hauria fundat l’Editorial Moll, tan important per a la cultura de les Illes, ni hauria mantengut la llibreria “Llibres Mallorca”, que durant el franquisme era pràcticament l’únic racó de Mallorca on es podia trobar, per comprar, una relativament abundant quantitat de llibres en català. Ni el 1962 hauria fundat, amb altres, l’Obra Cultural Balear, entitat que ha estat fonamental en el manteniment i la supervivència de la nostra cultura. Els mèrits acadèmics de Moll varen ser reconeguts amb els doctorats honoris causa de les universitats de Basilea (1964), de Barcelona (1975), de Palma (1983) i de València (1984), i tots els seus mèrits intel·lectuals i cívics varen ser recompensats amb nombrosos guardons institucionals a les Balears i a fora, com la Medalla d’Or de les nostres Illes. Aquell dia 18 d’agost de 1917, ara fa 100 anys, va ser, doncs, un dels dies més importants de la nostra història moderna, el dia en què Francesc de Borja Moll Casasnovas es va incorporar a l’Obra del Diccionari de la Llengua Catalana i en va assegurar el futur, que era també part essencial del nostre com a poble. No ens podrem cansar mai d’agrair a les dues personalitats que protagonitzaren aquell encontre, Alcover, de 55 anys, i Moll, de 13, aquella simbiosi tan singular que s’inaugurà en aquella data i que tan beneficiosa va ser per a tots els Països Catalans.


[1] Actualment inclòs dins el primer volum de les seves Obres completes, publicat per l’editorial Moll el 2003, a cura de la professora Pilar Perea.

diumenge, 23 de juliol del 2017

La dictadura lingüística dels mitjans de comunicació i la caboteria dels polítics (IV): "Els drets i els desitjos de la veïnia" (*)


Amics i amigues, benvenguts i benvengudes,

Els diputats i les diputades del Grup Demagògic us agraïm que hàgiu vengut a escoltar-nos i ens hàgiu donat l’oportunitat d’explicar-vos els nostres projectes per a millorar la situació de la veïnia de Can Miraprim. Perquè nosaltres, les diputades i els diputats del Grup Demagògic, sabem molt bé quines són les necessitats d’aquest barri, perquè uns quants i unes quantes dels nostres diputats i de les nostres diputades som nats i som nades en aquests carrers, i hi hem passat la nostra infància, com tants de nins i tantes de nines que ara sou persones majors i estau preocupats i preocupades no tan sols pel present, sinó també pel futur, del barri i de tota la ciutadania que hi viu, és a dir, de tota la veïnia. Nosaltres també hi estam molt, de preocupades i preocupats, us ho asseguram, i per això avui us hem volgut reunir, a totes i a tots, per a explicar-vos quin són els nostres objectius per al barri.
Primer de tot, tenim clar que fa falta construir una escola nova, perquè els nins i les nines i els mestres i les mestres tenen dret a un edifici que estigui en les millors condicions possibles, modern i amb les comoditats que el progrés tècnic proporciona avui a la ciutadania en general. Si nosaltres, a casa nostra, cercam la més agradable comoditat, ¿com no hem de voler aquesta comoditat per als nostres nins i les nostres nines, per als mestres i per a les mestres? Per tant, nosaltres ens comprometem ara i aquí a fer tots els esforços possibles perquè abans que es convoquin noves eleccions la veïnia de Can Miraprim tengui una escola nova, més gran i ben equipada amb tots els elements indispensables perquè els seus usuaris i les seves usuàries (mestres i mestres i nins i nines) s’hi trobin d’allò més bé, convençudes i convençuts que d’aquesta manera totes i tots aprofitaran més bé les hores que hi passin i d’això se’n derivarà una millor preparació per als nins i per a les nines, que en definitiva són el futur del barri.
Però no és només l’escola, que s’ha de renovar. És ben necessari que aquesta renovació afecti també els carrers, perquè n’hi ha massa en estat lamentable, mal asfaltats, sense llum, sense voreres per als vianants i les vianantes, sense espais on els conductors i les conductores puguin estacionar el cotxe encara que sigui per a un temps curt. Si facilitam la circulació de la vianantia i dels cotxes afavorirem el comerç del barri i les botigueres i els botiguers també en sortiran beneficiades i beneficiats. Per tant, actuarem amb aquest objectiu que tant repercutirà en el benestar conjunt de la veïnia.
Però sabem que encara n’hi ha més, de necessitats: un poliesportiu, per exemple, perquè tots i totes, petits i petites i grans i grans, pugueu millorar la vostra salut fent esport. Ens comprometem, idò, a fer-vos un poliesportiu que serà l’enveja de tots els altres barris, on totes i tots podreu espassar-vos els nirvis i asserenar-vos botant, corrent, jugant a pilota, fent moviments del cos, etc. Però això no serà tot: una de les grans mancances del barri és la infraestructura cultural; no hi ha biblioteques, no hi ha cap teatre o auditori, ni cap sala d’exposicions... Idò també d’això en farem: la veïnia de Can Miraprim no pot estar sense aquest equipament cultural bàsic; totes i tots teniu dret a poder consultar llibres i publicacions a una biblioteca, a poder assistir a representacions teatrals, a escoltar conferències o assistir a cursets i seminaris, a gaudir de concerts i d’exposicions dels artistes i les artistes de més renom de l’actualitat. I el transport públic! Ara les veïnes i els veïns del barri teniu unes comunicacions molt precàries amb els altres barris de la ciutat i amb el centre, sobretot; ho sabem, en som conscients i conscientes, i per això serà un altre dels nostres objectius d’actuació la millora del transport públic, perquè vosaltres us pugueu desplaçar a altres punts de la ciutat fàcilment i sense necessitat de fer-ho en transport privat.
Bé, no us volem marejar molt amb les nostres promeses, no volem que aviat digueu que estau cansades i cansats de sentir-nos. Nosaltres no som com els altres grups, que us prometen moltes de coses que llavors no compleixen; nosaltres escoltam la ciutadania i llavors actuam conforme als seus desitjos i les seves necessitats, i com que vosaltres sou la veïnia d’aquest barri, és a vosaltres que us asseguram, ara i aquí, avui a dia X de X de X, que tendrem en compte tots els vostres suggeriments, totes les vostres queixes i totes les vostres necessitats i que farem, dins les nostres possibilitats, tot allò que hàgim de fer per a millorar les condicions de vida de la ninia, de la jovenia, de l’adultia i de la padrinia de Can Miraprim. Sabem cert que d’aquí uns anys totes i tots, nines i nins, mares i pares, al·lotes i al·lots, padrines i padrins, cusses i cans, sabreu reconèixer el nostre esforç per a millorar la vostra existència com a veïnes i veïns d’aquest preciós barri.
Gràcies a totes i a tots per la paciència que heu tengut d’escoltar-nos. No us decebrem! Les diputades i els diputats del Grup Demagògic us asseguram que no som com l'altra classe política: nosaltres complim les nostres promeses!
Visca la veïnia de Can Miraprim!
 
(*) Dedicat a la classe política que, amb la col·laboració de la classe periodística i la classe presentadora (inclosa qualque presentadora estel·lar de Catalunya Ràdio), destrossen la llengua quotidianament amb l’excusa d’utilitzar un llenguatge no sexista.

diumenge, 16 de juliol del 2017

“En toda la travesía”



TÍTOL IV

DE LA FUNCIÓ NORMALITZADORA DELS PODERS PÚBLICS

Article 33

Els poders públics de la comunitat autònoma adoptaran les mesures pertinents i proveiran dels mitjans necessaris per al coneixement i ús de la llengua catalana en tots els àmbits i activitats de la vida social.


Article 37

1. Els poders públics de la comunitat autònoma han de fomentar l’ús de la llengua catalana a la publicitat.
2. Així mateix, s’ha d’impulsar l’ús ambiental del català i, de manera especial, la retolació en llengua catalana en tot tipus d’entitats socials i culturals, mercantils i recreatives.


Com podem veure en aquests dos articles del títol IV de la Llei de Normalització Lingüística a les Illes Balears, els poders públics –és a dir, les institucions públiques–, tenen encomanada la funció de promoure i impulsar l’ús social de la llengua catalana, que, segons la mateixa llei i l’Estatut d’Autonomia –i la història–, és la pròpia de les Illes Balears. Les paraules són clares i, per tant, l’encàrrec també és clar, i ningú –que no sigui un no entenedor del català– pot dir que no en comprèn el significat.

De poders públics de la comunitat autònoma n’hi ha de paninsulars –el Govern i el Parlament–, d’insulars –els Consells– i de locals –els Ajuntaments–, i tots tenen encomanada la funció de promoure i impulsar l’ús social de la llengua catalana; cap no pot dir que aquesta funció no li correspon. Naturalment, això sí, cadascun l’ha de complir dins el seu àmbit d’actuació i responsabilitat: tot l’arxipèlag, cada illa o el municipi corresponent. Però l’objecte de la seva responsabilitat és el mateix i no pot ser excusa per a no assumir-la que el més petit consideri que és feina del més gran, o que el més gran la traspassi al més petit.

N’hi ha que pensen que per a complir aquest mandat de la LNL basta que la institució ho faci tot en català, independentment d’allò que succeeix fora de la institució. És a dir, hi ha, per exemple, governs municipals que, com que l’Ajuntament ja funciona tot –de vegades, quasi tot– en català, creuen que ells ja compleixen bé la llei, i que no han de fer res més, i per això no prenen cap iniciativa per a la promoció del català fora de la institució estricta, fent els ulls grossos a la castellanització ambiental derivada sobretot de la retolació comercial i de la publicitat. I així van passant els dies, i qui dies passa anys empeny.

Si, concretant un poc més, ens fixam en l’Ajuntament de Bunyola, podem veure que no hi ha cap regidoria que tengui com a objectiu la promoció del català, no n’hi ha cap que prengui cap iniciativa per a complir el mandat d’aquest Títol IV de la Llei de Normalització Lingüística. A l’Ajuntament de Bunyola, governat per uns partits teòrics defensors de la nostra llengua, amb batle i qualque regidor de la mateixa corda dels qui a Catalunya pugnen per la independència, que a la Plaça i als voltants totes les ofertes

dels bars siguin exclusivament en castellà (bé, i qualcunes en anglès...) no li importa; que el supermercat renovat
durant els dos anys d’aquest govern posi tots els avisos, inclòs l’horari, en castellà, o en castellà reparteixi uns prospectes de propaganda, no li importa; que bona part dels comerços tenguin la retolació en castellà, no li importa. I afirm que no li importa perquè, passats els primers dos anys de gestió, no es veu que hagi fet res
perquè això no sigui així; com ja he remarcat, ni tan sols té una regidoria dedicada a aquesta qüestió.

Per sort, n’hi ha, d’establiments, que no necessiten l’impuls municipal (ni de cap altra institució) per a anunciar-se en català, perquè els surt d’ells mateixos. I a aquests els hem de felicitar per haver-se sabut presentar amb la normalitat de la llengua del país.
Els altres, probablement no hi són contraris, però necessiten l’empenta institucional per a rompre amb una inèrcia secular que duu a la presentació en la llengua forana. Una mica d’estímul per part de l’Ajuntament per ventura hi podria fer molt, ¿però en
veu aquest l’oportunitat i la necessitat?
Me’n fa dubtar que hagi consentit que apareguin a la carretera, per les dues

entrades principals al poble, uns senyals de circulació amb retolació en castellà: “En toda la travesía.”
Sigui quina en sigui la institució responsable d’aquests senyals, per a mi són molt simptomàtics: els dos anys que li queden a aquest consistori no serà un camí pla cap a la normalització plena de la llengua a Bunyola. Tot plegat, uns altres quatre anys perduts en aquest tema, que no interessa ni als “nostres”…





 (Publicat a "Es Castellet" el 6 de juliol de 2017)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG