Aquesta darrera
campanya electoral a Catalunya ha estat realment anormal des de tots els punts
de vista, començant pel fet que va ser convocada amb una maniobra il·legal,
inconstitucional, dels qui diuen que defensen la constitució, basada falsament
en un article que no diu enlloc que el govern espanyol pugui substituir cap
govern autonòmic per a convocar eleccions. Però no hi vull entrar, en aquestes
qüestions purament tècniques i polítiques, que no són el meu camp, sinó que em
centraré en una qüestió lingüística: la d’aquest verb que abans ningú deia ni
sentia i que ara hem hagut d’empassolar-nos a tota hora de boca i mà de
periodistes, presentadors i polítics: cessar.
Com podeu comprovar consultant el Diccionari Català-Valencià-Balear, cessar té principalment en català un ús
intransitiu, és a dir, sense complement directe, i vol dir ‘no continuar’ o ‘deixar
de fer: “el mal temps ha cessat” (sense cap complement), “els manifestants han
cessat de cridar” (amb complement preposicional); el sentit de ‘no continuar’
és manifest també quan el subjecte és un substantiu amb significat de ‘càrrec’:
“el president cessarà el mes qui ve”, és a dir, no continuarà com a president.
Només hi ha una possibilitat d’usar “cessar” amb complement directe: quan el
subjecte expressa que deixa de fer allò que fa, com a l’exemple que ens en dóna
el DIEC,
“Quan hauràs cessat el teu
parlament, podràs seure”. Aquest ús català coincideix amb el francès cesser (Dictionnaire
de l’Académie française), l’italià cessare
(Dizionario
Italiano Olivetti), i el portuguès cessar
(Dicionário Priberam), citant
només les principals llengües romàniques. En canvi, és parcialment diferent de
l’ús espanyol, en què cesar ha agafat
també el significat de ‘destituir’ (Diccionario de la Real Academia Española),
que –curiosament?– s’ha encomanat al gallec (Dicionario
da Real Academia Galega). No cal ni remarcar, com podeu intuir, que
francès, portuguès, italià i català són fidels a l’original llatí cesso – cessare (Grand
Dictionnaire Latin Olivetti), i que és l’espanyol que ha fet una
innovació, servilment acceptada pel gallec i ara pels polítics, periodistes i
assessors lingüístics dels mitjans de comunicació catalans, com l’És a dir de la CCMA . Hom diu que pretén
aconseguir la independència política, però hom és incapaç de mantenir la
independència lingüística, que només depèn de nosaltres mateixos, dels catalans.
Si voleu ser independents de veres, començau per ser independents de llengua, i
no adopteu els usos espanyols. CESSAU DE DIR “EL PRESIDENT CESSAT” I DIGAU BEN
CLARAMENT I FORT “EL PRESIDENT DESTITUÏT”, que a mi em sembla fins i tot molt més expressiu.
dimarts, 19 de desembre del 2017
dijous, 17 d’agost del 2017
100 anys de la simbiosi Alcover-Moll
«Aquell estiu de 1917 va esser assenyalat per un
esdeveniment que podia semblar intranscendent, però que havia de capgirar la
meva mentalitat i decidir el curs de tota la meva vida.
Dia 18
d’agost vaig rebre, de no sé quin superior, un avís perquè em presentàs en el
Seminari. Hi vaig anar, i em digueren que pujàs a la saleta-rebedor de les
visites importants. En entrar-hi, hi vaig trobar sis o set seminaristes (entre
ells el meu germà) asseguts al voltant d’una taula rodona i presidits per un
capellà desconegut, que em digueren que era “el senyor Alcover, de Mallorca”.
El vaig saludar i em va demanar que m’assegués també a la taula.
Aleshores
m’explicà qui era i per què havia vingut a Ciutadella: era mossèn Antoni Maria
Alcover, canonge magistral de Mallorca, i el seu viatge tenia per finalitat
arreplegar paraules i frases que li servissin per a un gran diccionari que
preparava des de feia molts d’anys. Aquelles paraules i frases, les recollia de
boca dels habitants de cada comarca i les apuntava en unes llibretes, de les
quals havien de ser copiades després en cèdules que, ordenades alfabèticament,
serien la base d’informació per a redactar el Diccionari.
Vaig
comprendre tot seguit l’objectiu de l’enquesta i m’hi vaig abocar amb gust i
amb entusiasme. Durant dos dies vaig gaudir molt de donar a aquell personatge
tota la informació que m’anava suggerint amb les seves preguntes i amb les
respostes dels meus companys sobre el llenguatge menorquí. Aquelles entrevistes
amb el famós canonge em van obrir els ulls davant horitzons immensos que jo
desconeixia i en els quals endevinava sorpreses que m’atreien amb una força
insospitada. Eren els horitzons de tota una vocació d’estudi que estava latent
dins mi i que en aquell moment trobava el seu camí i la forma de desplegar-se.
Al cap de poca estona de tractar-nos, tots dos ens havíem comprès i compenetrat
i havíem establert una mena de complicitat per a un treball que ens uniria amb
una afecció comuna i perpètua.»
Amb
aquestes paraules tan clares, planeres i elegants, Francesc de Borja Moll
comença a Els meus primers trenta anys
(1903-1934)[1] el
capítol Conec Mossèn Alcover. Aquest
episodi, ple d’emotivitat per part Moll, és segurament el que més conseqüències
positives va tenir en la vida de Moll i, de rebot, en la filologia catalana i
en la cultura del país. Tot just ara fa 100 anys, gràcies a la visita d’Alcover
al seminari de Ciutadella i als bons fats que disposaren que aquesta visita fos
profitosa (¿us imaginau com hauria estat tot si aquell dia Francesc de B. Moll
hagués estat malalt o per qualsevol altra circumstància no hagués pogut trobar
Mossèn Alcover?), aquell al·lotet que encara no havia fet els 17 anys entrava
en contacte amb l’obra del Diccionari i s’il·lusionava amb l’empresa d’Alcover,
fins a tal punt que al cap de tres anys i quatre mesos i mig, el 2 de gener de
1921, entrava al domicili d’Alcover a Palma, al carrer de Sant Bernat, disposat
ja a col·laborar amb ell per a fer realitat el Diccionari programat des de
principi de segle. A partir d’aquell moment, gràcies a Alcover, que posà tota
la seva rica biblioteca filològica a disposició del seu deixeble i que li
facilità cursets particulars amb filòlegs de prestigi, com Bernhard Schädel,
d’Hamburg, o Wilhelm Meyer-Lübke, de Bonn, Francesc de B. Moll s’endinsà en
l’estudi de la filologia romànica fins a assolir una preparació científica que
el posà al mateix nivell de filòlegs ja reconeguts, com els esmentats o
d’altres, com l’espanyol Ramon Menéndez Pidal, i que li permeté fins i tot
superar qui havia estat el seu mestre principal, Alcover.
Sense Moll, potser no
s’hauria acabat mai el Diccionari-català-valencià-balear
(nom adoptat per Alcover per a superar els entrebancs que li posaven, sobretot
a València, els ignorants refractaris a la denominació inicial de Diccionari de la llengua catalana),
perquè Alcover va morir (1932) amb només dos volums publicats, ja amb la
col·laboració de Moll; i sense aquest la filologia catalana no disposaria de
les moltes aportacions que hi va fer, ni, per ventura, s’haurien acabat de
publicar totes les rondalles mallorquines arreplegades pel seu mestre. I si
Moll no hagués seguit les passes d’Alcover, probablement no s’hauria instal·lat
a Mallorca, i no hauria fundat l’Editorial Moll, tan important per a la cultura
de les Illes, ni hauria mantengut la llibreria “Llibres Mallorca”, que durant
el franquisme era pràcticament l’únic racó de Mallorca on es podia trobar, per
comprar, una relativament abundant quantitat de llibres en català. Ni el 1962
hauria fundat, amb altres, l’Obra Cultural Balear, entitat que ha estat
fonamental en el manteniment i la supervivència de la nostra cultura. Els
mèrits acadèmics de Moll varen ser reconeguts amb els doctorats honoris causa de les universitats de
Basilea (1964), de Barcelona (1975), de Palma (1983) i de València (1984), i
tots els seus mèrits intel·lectuals i cívics varen ser recompensats amb
nombrosos guardons institucionals a les Balears i a fora, com la Medalla d’Or
de les nostres Illes. Aquell dia 18 d’agost de 1917, ara fa 100 anys, va ser,
doncs, un dels dies més importants de la nostra història moderna, el dia en què
Francesc de Borja Moll Casasnovas es va incorporar a l’Obra del Diccionari de
la Llengua Catalana i en va assegurar el futur, que era també part
essencial del nostre com a poble. No ens podrem cansar mai d’agrair a les dues
personalitats que protagonitzaren aquell encontre, Alcover, de 55 anys, i Moll,
de 13, aquella simbiosi tan singular que s’inaugurà en aquella data i que tan
beneficiosa va ser per a tots els Països Catalans.
[1] Actualment inclòs dins el primer volum de les seves Obres completes, publicat per
l’editorial Moll el 2003, a cura de la professora Pilar Perea.
diumenge, 23 de juliol del 2017
La dictadura lingüística dels mitjans de comunicació i la caboteria dels polítics (IV): "Els drets i els desitjos de la veïnia" (*)
Amics
i amigues, benvenguts i benvengudes,
Els
diputats i les diputades del Grup Demagògic us agraïm que hàgiu vengut a
escoltar-nos i ens hàgiu donat l’oportunitat d’explicar-vos els nostres
projectes per a millorar la situació de la veïnia de Can Miraprim. Perquè
nosaltres, les diputades i els diputats del Grup Demagògic, sabem molt bé
quines són les necessitats d’aquest barri, perquè uns quants i unes quantes
dels nostres diputats i de les nostres diputades som nats i som nades en
aquests carrers, i hi hem passat la nostra infància, com tants de nins i tantes
de nines que ara sou persones majors i estau preocupats i preocupades no tan
sols pel present, sinó també pel futur, del barri i de tota la ciutadania que
hi viu, és a dir, de tota la veïnia. Nosaltres també hi estam molt, de
preocupades i preocupats, us ho asseguram, i per això avui us hem volgut
reunir, a totes i a tots, per a explicar-vos quin són els nostres objectius per
al barri.
Primer
de tot, tenim clar que fa falta construir una escola nova, perquè els nins i
les nines i els mestres i les mestres tenen dret a un edifici que estigui en
les millors condicions possibles, modern i amb les comoditats que el progrés
tècnic proporciona avui a la ciutadania en general. Si nosaltres, a casa
nostra, cercam la més agradable comoditat, ¿com no hem de voler aquesta
comoditat per als nostres nins i les nostres nines, per als mestres i per a les
mestres? Per tant, nosaltres ens comprometem ara i aquí a fer tots els esforços
possibles perquè abans que es convoquin noves eleccions la veïnia de Can
Miraprim tengui una escola nova, més gran i ben equipada amb tots els elements
indispensables perquè els seus usuaris i les seves usuàries (mestres i mestres
i nins i nines) s’hi trobin d’allò més bé, convençudes i convençuts que
d’aquesta manera totes i tots aprofitaran més bé les hores que hi passin i
d’això se’n derivarà una millor preparació per als nins i per a les nines, que
en definitiva són el futur del barri.
Però
no és només l’escola, que s’ha de renovar. És ben necessari que aquesta
renovació afecti també els carrers, perquè n’hi ha massa en estat lamentable,
mal asfaltats, sense llum, sense voreres per als vianants i les vianantes,
sense espais on els conductors i les conductores puguin estacionar el cotxe
encara que sigui per a un temps curt. Si facilitam la circulació de la
vianantia i dels cotxes afavorirem el comerç del barri i les botigueres i els
botiguers també en sortiran beneficiades i beneficiats. Per tant, actuarem amb
aquest objectiu que tant repercutirà en el benestar conjunt de la veïnia.
Però
sabem que encara n’hi ha més, de necessitats: un poliesportiu, per exemple,
perquè tots i totes, petits i petites i grans i grans, pugueu millorar la
vostra salut fent esport. Ens comprometem, idò, a fer-vos un poliesportiu que
serà l’enveja de tots els altres barris, on totes i tots podreu espassar-vos
els nirvis i asserenar-vos botant, corrent, jugant a pilota, fent moviments del
cos, etc. Però això no serà tot: una de les grans mancances del barri és la
infraestructura cultural; no hi ha biblioteques, no hi ha cap teatre o
auditori, ni cap sala d’exposicions... Idò també d’això en farem: la veïnia de
Can Miraprim no pot estar sense aquest equipament cultural bàsic; totes i tots
teniu dret a poder consultar llibres i publicacions a una biblioteca, a poder
assistir a representacions teatrals, a escoltar conferències o assistir a
cursets i seminaris, a gaudir de concerts i d’exposicions dels artistes i les
artistes de més renom de l’actualitat. I el transport públic! Ara les veïnes i
els veïns del barri teniu unes comunicacions molt precàries amb els altres
barris de la ciutat i amb el centre, sobretot; ho sabem, en som conscients i
conscientes, i per això serà un altre dels nostres objectius d’actuació la
millora del transport públic, perquè vosaltres us pugueu desplaçar a altres
punts de la ciutat fàcilment i sense necessitat de fer-ho en transport privat.
Bé,
no us volem marejar molt amb les nostres promeses, no volem que aviat digueu
que estau cansades i cansats de sentir-nos. Nosaltres no som com els altres
grups, que us prometen moltes de coses que llavors no compleixen; nosaltres
escoltam la ciutadania i llavors actuam conforme als seus desitjos i les seves
necessitats, i com que vosaltres sou la veïnia d’aquest barri, és a vosaltres
que us asseguram, ara i aquí, avui a dia X de X de X, que tendrem en compte
tots els vostres suggeriments, totes les vostres queixes i totes les vostres
necessitats i que farem, dins les nostres possibilitats, tot allò que hàgim de
fer per a millorar les condicions de vida de la ninia, de la jovenia, de
l’adultia i de la padrinia de Can Miraprim. Sabem cert que d’aquí uns anys
totes i tots, nines i nins, mares i pares, al·lotes i al·lots, padrines i padrins,
cusses i cans, sabreu reconèixer el nostre esforç per a millorar la vostra existència
com a veïnes i veïns d’aquest preciós barri.
Gràcies
a totes i a tots per la paciència que heu tengut d’escoltar-nos. No us
decebrem! Les diputades i els diputats del Grup Demagògic us asseguram que no
som com l'altra classe política: nosaltres complim les nostres promeses!
Visca
la veïnia de Can Miraprim!
(*) Dedicat a la
classe política que, amb la col·laboració de la classe periodística i la classe
presentadora (inclosa qualque presentadora estel·lar de Catalunya Ràdio),
destrossen la llengua quotidianament amb l’excusa d’utilitzar un llenguatge no
sexista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits més llegits
- Fraules i maduixes
- CESSAU DE DIR “EL PRESIDENT CESSAT”!!!!
- Verinosa manipulació (especialment dedicat a Xavier Pericay i Maria Antònia Lladó)
- No poseu pegues
- Locals sense aforament
- Catalanofòbia sistèmica
- ELS 34 RENEGATS QUE HAN ARRACONAT EL CATALÀ A LES ILLES
- 'Epíleg' a Els mots en desús del català de Balears, de Pere Juli Serra Pujol. Lleonard Muntaner Editor, 2010
- El femení genèric o la invisibilització de les dones
- N’Aina Moll, la polemista amable