Una ficció molt real

27 de desembre de 2012

Democràcia Absoluta, per Pere Josep Palou Mas. Premsa d'Osona, 2012. (Premi literari 'Jaume Maspons i Safont'.)

Per si no queda clar, vull aclarir d'entrada que aquest és un llibre de ficció, és un relat un poc llarg que explica uns fets que passen en la imaginació de l'autor, com és normal en els llibres de ficció...

Ara, quan el llegeixes, tot d'una, et planteges: ¿realment és ficció això que conta? Perquè la inspiració d'en Pere Palou és tan encertada que aquesta ficció s'acosta molt a la realitat viscuda aquest darrer any a Mallorca. Per exemple, hi surt un president (l'únic personatge que no té nom, només és "el president") i consellers i qualque ministre. Però, és clar, tot és fictici, no pot ser ver, perquè sé cert que ningú coneix cap conseller d'Educació, Cultura i Universitats (bé, Universitat, perquè només n'hi ha una), que nomi Alzinar, ni un de Presidència que nomi López, ni -naturalment- un de Turisme que es digui Magro (i, a més a més, Adolfo de nom de pila, que em recorda -no sé per què- un cert criminal nazi del segle XX), i altres que no cit per a no allargar-me; ni crec que ningú hagi sentit parlar d'una Directora General (pentura si el llibre fos encara més recent ja seria ex-Directora) de llinatge Turquesa, o d'un empresari turístic que li diuen Lacalle; com no pot ser que ningú conegui un personatge que presideix un 'Círculo Gimnésico' i és de nom Jorge Huertas... És impossible que ningú sàpiga qui són, perquè aquest relat és una ficció... I un ministre anomenat Maragda, ¿qui podria ser? En Pere té molta d'imaginació i fa sortir tots aquests personatges, i més, en una intriga que comença amb una manifestació multitudinària convocada per l'Opus Cultural i acaba amb un viatge a Suïssa del President i qualcuns dels seus més íntims col·laboradors, suposadament per a conèixer el sistema escolar suís i com s'hi tracten les llengües... Pel mig la cosa es complica amb unes inoportunes llaçades als centres educatius que fan anar de corcoll el president, el conseller Alzinar i na Turquesa; o amb manifestacions de personal hospitalari, o, encara, amb visites accidentades del president a alguns pobles. (He de dir que de principi no sabem a quin país imaginari succeeix aquesta ficció, però qualque indici ens la situa a Mallorca. És clar que, sent una ficció, podria ser a qualsevol altra part del món on hi hagués uns personatges semblants als que hi surten.)

Del punt de vista sociolingüístic, la novel·la és exemplar, perquè si bé és ver que hi surten personatges que parlen en castellà (en Magro, per exemple), cosa que reflecteix la realitat d'aquest país imaginari (que per indicis sabem que pot ser Mallorca), l'autor amb molt bon criteri dóna sempre en nota la traducció catalana d'allò que diuen, com a marca de normalitat (bé, de vegades és una traducció més del fons que de la forma).

Si va a dir ver, en aquesta ficció allò que manco importa són els fets, perquè els fets, així com vas llegint, tens la sensació que ja els coneixes i saps com continuarà la història... Allò que realment és important, perquè és original, és la manera com la història està contada, la caricaturització dels personatges, les seves frases, els seus pensaments (és una manera de dir-ho...). Els fets en si mateixos són més bé tràgics que còmics, però així com els viuen els protagonistes, les converses que tenen, les exclamacions que fan, les idees (?) que els vénen... és aquest l'interès que engresca el lector. L'estil és dinàmic, divertit, enginyós; fa bon llegir, no és pesat. Les pàgines passen lleugeres amb una mitja rialla constant a la vista dels personatges ridículs que s'entremesclen i s'enxarxen en converses desbaratades, absurdes, quasi surrealistes.

En destacaria una frase, que dins aquest llibre fa part de la ficció, però que per a mi és ben real. Diu el president, durant un dinar amb uns quants col·laboradors, mentre planegen l'Operación Titán:

"La recuperació del castellà davant les imposicions catalanistes no és cap cortina de fum, senyors. És un dels punts essencials del programa ideològic del partit i hi estam compromesos del tot. Con lo cual, li hem de donar la importància que té i fer-hi feina molt forta. Sabem què hem de fer i farem allò que hem dit que havíem de fer..." (p. 53)

Rient, rient, la ficció és el mirall de la realitat, molt més sorprenent encara.

Hem de felicitar en Pere Palou perquè ha estat capaç de bastir aquesta farsa real amb molts pocs mesos. Com l'Abat de la Real, en Pere ha sabut prendre l'embocadura a la degradada i depriment situació que patim i en treu un passatemps que ens permet enfrontar-la amb una mica de bon humor.

(Text base de presentació del llibre, feta el dia 21 de desembre de 2012 a la llibreria QUART CREIXENT de Palma.)

Efemèrides ultratjades

 26 de novembre de 2012

Aquest any 2012 deu haver estat el més important per la commemoració d’efemèrides relacionades amb la llengua catalana. El 2 de febrer celebràvem el 150è aniversari del naixement d’Antoni Mª Alcover Sureda, a Manacor, que amb el temps seria conegut com l’”Apòstol del la Llengua”, i el 8 de gener commemoràvem els 80 anys del seu traspàs, després de quasi 70 anys de vida dedicada a l’estudi i la promoció de la seva (i nostra) llengua catalana. A més a més, enguany ha estat també el 50è aniversari de la culminació del Diccionari-Català-Valencià-Balear, la més important obra d’Alcover, encara que acabada per Francesc de Borja Moll. I relacionada amb aquest tenim la fundació, també el 1962, de l’Obra Cultural Balear, constituïda jurídicament el 21 de desembre, l’entitat que més ha fet durant aquest mig segle per a defensar la nostra llengua dels atacs de l’estat espanyol, tant durant la dictadura franquista com durant els 35 anys de suposada democràcia. Dins el mateix any que va morir Antoni Mª Alcover, 1932, altres dates són transcendentals per a la llengua catalana: el 22 d’agost va néixer a Campos Joan Veny Clar, actualment una de les personalitats més importants de la Romanística, especialista en Dialectologia, director i impulsor definitiu de l’Atles Lingüístic del Domini Català, una altra de les grans obres de la Filologia Catalana; el 30 de novembre va aparèixer el darrer fascicle del Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, el que va ser durant 60 anys el diccionari de referència per als qui volien parlar i escriure correctament en català, el tercer pilar (amb l’ortografia i la gramàtica) de l’obra fabriana, la més essencial en el procés de normativització de la nostra llengua; i el 2 de desembre es reuniren a la seu de la Societat Castellonenca de Cultura representants de diverses institucions culturals i polítiques valencianistes per a signar un document d’acord en l’acceptació d’unes normes ortogràfiques unificades, basades en les de l’Institut d’Estudis Catalans, per a escriure tothom igual en la llengua de València (és a dir, en la catalana) i posar així fi a la diversitat de grafies fins aleshores existent. Era aquest el punt i final a la llarga història d’anarquia ortogràfica del català. Finalment, el 12 de febrer de 1982 es va obrir a Palma la llibreria Quart Creixent, l’única que durant aquests 30 anys ha subsistit venent exclusivament (amb excepcions irrellevants) llibres en català, l’única que ha oferit al públic mallorquí una imatge de normalitat de la producció editorial en la llengua del país.

A un país digne, amb uns governants dignes, aquestes efemèrides haurien estat motiu de satisfacció i s’haurien commemorat amb l’atenció merescuda; no tan sols això: els governants dignes haurien homenatjat aquestes persones, aquestes institucions, aquests esdeveniments, amb una acció de govern enaltidora dels valors que representen: l’orgull de la pròpia personalitat, de la pròpia cultura, l’adopció entusiasta del “Siau qui sou” proclamat per Costa i Llobera. A les Balears, però, els miserables governants que patim no tan sols no han governat d’acord amb aquests valors, sinó que han actuat demoníacament per a ultratjar-los, per a destruir-los, per a ridiculitzar-los. Han volgut expulsar el català de les institucions, dels mitjans de comunicació, de l’escola..., de tots els pocs àmbits en què havia arribat a tenir una presència mínimament significativa. El Consell de Mallorca, a més a més, ho ha fet amb la farsa de declarar, amb una gran manca de vergonya, el 2012 “Any Alcover”. Per a escopir-li no importava una tan gran demostració de cinisme.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 2 de desembre de 2012)

La llengua oficial és un senyal d’identitat de l’estat

20 d'octubre de 2012

Amb una estranya reacció que recorda aquell adagi en llatí popular que diu “excusatio non petita, acusatio manifesta”, el dirigent principal d’Esquerra Republicana de Catalunya s’ha afanyat a explicar que en la pròxima (esperem-ho) República Catalana la llengua castellana “també serà oficial”, amb la catalana, “per si algú en tenia cap dubte”. I igualment s’hi ha referit l’actual President, Artur Mas, en l’entrevista que va publicar “La Vanguardia” fa poc (12-10-2012): “El castellà seguirà sent idioma oficial”.  Aquests dirigents tenen por, abans i tot que ningú els hagi acusat de res, que la població castellanoparlant de Catalunya s’oposi a la independència per la qüestió lingüística i per això els volen tranquil·litzar amb aquestes afirmacions, en una reacció similar a allò d’”abrigar-se abans de ploure”. Aquesta qüestió és, i ho serà, naturalment ben controvertida, i ja han sortit alguns articles a favor i en contra de la cooficialitat del castellà a la Catalunya independent, tots amb arguments ben raonats, tant a favor com en contra d’aquesta opció. Per a mi, però, l’única cooficialitat lingüística que és irrenunciable a Catalunya és la del català i l’occità, totes dues llengües pròpies històriques de l’anomenat Principat, encara que de distribució territorial molt desigual, i en aquest cas la controvèrsia seria si totes dues han de ser cooficials a tot el territori o ho han de ser exclusivament cada una al seu. No m’hi entretendré, en aquesta qüestió, però sí que ho faré en la del castellà, plantejant-la d’una altra manera. Que actualment hi ha una gran comunitat castellanoparlant a Catalunya és indiscutible, i les causes històriques que l’expliquen són prou conegudes i no importa ara fer-ne un repàs; que en la República Catalana aquesta gran comunitat lingüística no pot ser ignorada, és evident, i molt especialment durant el període inicial del nou estat, quan és ben possible que encara hi hagi molts d’individus monolingües en castellà; i que, per tant, hi ha d’haver un reconeixement legal de la llengua d’aquesta comunitat, és ben acceptable. La qüestió és quin grau ha de tenir aquest reconeixement: ¿l’oficialitat total? ¿l’oficialitat només en segons quines localitats? ¿l’oficialitat municipal però no estatal? ¿O un altre tipus de reconeixement? La llengua oficial és no només la llengua vehicular de relació amb les institucions, sinó que és també pertot un senyal d’identitat de l’estat, i si la llengua castellana és declarada oficial a la Catalunya independent aquest fet s’interpretarà com un reconeixement explícit que la identitat catalana és també castellana... ¿Ha de ser realment així? Hi ha una alternativa perfectament vàlida a l’oficialització del castellà, amb la qual es mantendrien els drets essencials de la comunitat castellanoparlant: l’aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. La Carta és una declaració de principis democràtics de respecte de les llengües altres que les oficials dels estats i un seguit de disposicions destinades a garantir aquest respecte, organitzades en els apartats II (Objectius i principis) i III (Mesures a favor de l’ús de les llengües regionals o minoritàries en la vida pública). Sense necessitat de declarar el castellà oficial, només complint el compromís contret en signar i ratificar la Carta, la República Catalana tractaria millor la comunitat castellanoparlant de Catalunya de com ens tracta actualment el Regne d’Espanya als catalanoparlants, tot i que aquest també l’ha signada i ratificada. La protecció legal dels castellanoparlants seria ben suficient amb la Carta, i Catalunya no es declararia oficialment de llengua castellana, cosa que per naturalesa i per consideració a tantes de generacions que han batallat per la normalització del català (i, secundàriament, de l’occità a la Vall d’Aran) no li correspon.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el dia 4 de novembre de 2012)

En aquí parlen alguerès...

15 de setembre de 2012

“En aquí parlen alguerès... I al·lora jo dieva ‘porca misèria! Aqueix parla alguerès’... tots los noms de l’aposento... corresponeva a l’alguerès. És estat una gran meravilla... No lo sabiva, jo... és estat una gran meravilla per a mi... No havia sabut mai que a Palma de Mallorca parlessin lo pretxís alguerès... los altres [mariners] restaven encantats... ‘Pròpriu en aquí se parla alguerès!’... jo he parlat tot en alguerès a Palma de Mallorca...” Són paraules de Rafael Salaris, natural de l’Alguer, que el 1936, als 20 anys, era mariner de la nau italiana cacciatorpediniere ‘Nembo’, la qual va participar en les tasques de vigilància per a preservar la “no intervenció” en la guerra d’Espanya. En una de les rondes per la costa espanyola la nau va fer un descans de 3 dies a Palma, que aprofitaren els mariners per a passejar per la ciutat. I va ser aqueixa l’ocasió en què Rafael va descobrir que a Palma parlaven alguerès... El seu testimoni, que vaig recollir en la meva darrera visita a aquella ciutat sarda catalanoparlant, el febrer de 2011, és un testimoni valuós de la consciència popular de la unitat lingüística entre totes les regions on es va implantar la llengua catalana a l’Edat Mitjana, i on s’ha mantengut fins avui. Rafael Salaris no és un intel·lectual catalanista interessat en l’”imperialisme lingüístic”, ni manco ho era als 20 anys quan va haver de fer el servei militar per la força com a tripulant d’aquell vaixell de guerra; és, era, una persona senzilla de l’Alguer que parla la seva llengua nadiva i que casualment va descobrir que aqueixa llengua, que ell creia limitada a la seva petita ciutat, era parlada també a una illa d’Espanya... I se’n va meravellar! I ho va acceptar com un fet sorprenent, però real, que ell havia comprovat per si mateix, i se n’ha recordat tota la vida i ho conta encara a qui n’hi parla. Naturalment, amb el temps aquell descobriment se li va fer entenedor, i ara, als 96 anys, té plena consciència que l’alguerès no només es parla a l’Alguer i a Mallorca, sinó també a Catalunya i qualque altra part d’Espanya... La gent normal del poble, la gent que simplement actua amb naturalitat sense estar condicionada per maniobres polítiques intoxicadores, accepta les coses com són, i no en fa un problema si no ho són. Rafael va venir a Mallorca i quan va sentir parlar la gent d’aquí va pensar, des de la seva innocència lingüística, que aquí parlaven la mateixa llengua que a l’Alguer, i com que la coneixia per l’únic nom d’”alguerès” va exclamar “aquí parlen alguerès”, i amb aquesta afirmació interna va fer una proclama de la unitat lingüística entre Mallorca i l’Alguer que cap maniobra dels polítics, antics i moderns, pot destruir. Si Rafael hagués desembarcat també a Barcelona i a València i hagués sentit parlar en la llengua local també hauria pensat “aquí parlen alguerès”, i se n’hauria tornat a casa seva ben conscient de l’amplitud del territori lingüístic alguerès. Aquesta és la realitat catalana, que dia a dia confirma el testimoni de milers de parlants que circulen d’una regió a l’altra dels Països Catalans sense necessitat de canviar de llengua per a fer-se entendre i per a entendre. Contra aquesta realitat, la manipulació interessada de personatges que juguen a política i no tenen altra intenció que la de destruir una comunitat que ha donat figures excelses a la cultura universal. La llàstima és que les persones senzilles i no intoxicades tenen un paper socialment poc influent, mentre que les intoxicadores arriben fàcilment a llocs de poder i de responsabilitat, com per exemple a president de les Illes Balears.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 30 de setembre de 2012.)

No tenc cap fred... ?

29 d'agost de 2012

Un lingüista i escriptor que té una secció de llengua al diari "Ara" reacciona avui a l'opinió d'un lector de València que considera poc genuïna la construcció "cap pressa" d'un titular de la portada del diari d'ahir (dimarts 28). Reconeix, aquest lingüista, que hi ha algunes obres gramaticals que prescriuen gens de en aquesta construcció, com també ho fan –diu– "alguns filòlegs balears", a un dels quals es refereix concretament –sense anomenar-lo– per a desacreditar-lo amb exemples del DIEC2 i de Ruaix que avalen el "cap importància" / "cap gràcia" / "cap por", que aquest filòleg balear considera "absolutament inadmissibles". Allò que no fa, aquest lingüista de l'"Ara" és contradir els arguments lingüístics que el filòleg balear sense nom dóna a favor de la seva tesi, arguments que podeu llegir en aquest article. Vull dir-hi, primer de tot, que no conec cap filòleg balear que no estigui d'acord amb aquesta teoria, per la qual cosa aquest "alguns filòlegs balears" només s'ha d'entendre amb el sentit que no tenim la seguretat del nombre total de filòlegs balears, però no amb el sentit "d'alguns filòlegs balears" ho veuen així i "altres" ho veuen d'una altra manera. No em consta que cap filòleg balear s'hagi declarat contrari a la prescripció de gens de amb conceptes incomptables, i aquest és un detall que hauria de fer reflexionar al lingüista de l'"Ara" i als qui hi estan d'acord. És curiós que en aquesta ocasió tregui en suport de la bondat de "cap importància" etc. alguns exemples de l'IEC i, en canvi, defensi esclar contra el parer de l'IEC; no és l'únic, tanmateix, que esgrimeix l'autoritat de l'IEC només quan li convé. El DIEC, tot i ser obra de referència per necessitat, no està exempt d'errors i incoherències, qualcuns heretats del diccionari Fabra i qualcuns de collita pròpia, i per això no es pot sacralitzar el seu contingut. Ho varen mostrar ben clar Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll en el llibre Diccionaris, normativa i llengua estàndard (Palma, 2003). Quant al fet que Ruaix escrigui també cap por, i des del respecte absolut cap a aquesta figura importantíssima de la gramàtica catalana, no és en si mateix cap garantia, perquè no conec cap estudi de Ruaix sobre el tema (potser l'ha fet, però no el conec) que demostri que aquesta construcció és bona, i Ruaix també es pot veure influït per un ús molt estès en català central, encara que no sigui genuí. Trago no deixa de ser un castellanisme evident i innecessari en català, baldament Fabra n'acceptàs el diminutiu traguet; en català és glop, forma ben viva. Com és natural, ara no repetiré els arguments que justifiquen la inacceptabilitat, des de la genuïnitat de la llengua (és amb aquesta consideració que el filòleg sense nom diu que aquelles frases són "inadmissibles"), però plantejaré, al lingüista de l'"Ara", i a tots els lectors, aquesta qüestió: ¿diríeu mai "no tenc cap fred" o "no tenc cap set" o "no té cap paciència"? Les raons per a dir o no dir aquestes frases són les mateixes que per a "no tenc cap por" o "no té cap importància"... Finalment, una reflexió: suposant que "cap por" i similars fossin acceptables, i així i tot a valencians i balears ens forçassin la nostra consciència lingüística i ens semblassin incorrectes, ¿no seria millor per a construir un estàndard nacional català –de tots els catalans, no només dels catalunyesos– preferir la construcció amb "gens de", que és vàlida per a tothom? Si gens de pressa és acceptable per a tothom i cap pressa només ho és per a una part de la comunitat catalana, ¿quina d'aquestes construccions es mereix la dignitat de ser considerada la comuna de tots? És clar que per a fer aquesta reflexió se n'ha d'haver fet una altra abans: ¿quina és la nostra comunitat? La segona resposta condiciona la primera, naturalment.

Era jovenet com vaig començar a fer feina

19 d'agost de 2012

En llatí clàssic les proposicions subordinades temporals de simultaneïtat eren introduïdes per les conjuncions ubi (amb el verb en indicatiu) i cum (amb indicatiu o subjuntiu, segons el matís: “Haec ubi dixit discessit” (‘quan va dir això se’n va anar’), “Cum Caesar in Galliam venit, ibi duae factiones erant” (‘quan Cèsar va arribar a la Gàlia hi havia dues faccions’). Però ja en l’època clàssica quando, inicialment causal, començà a usar-se com a temporal, i finalment va ser aquesta la que subsistí en tots els parlars romànics (quando, cuando, quan, quand, caund, cand, cînd...): “Quando esurio, tum (intestina) crepant” (‘quan tenc fam, [els intestins] fan renou’), diu Plaute. Cap a la fi de l’Imperi, a quando també li va sortir una competidora, quomodo, que de la idea de similitud va passar a la de simultaneïtat i successió immediata: “Quomodo audierunt verba ista” (‘quan varen sentir aquestes paraules’); i quomodo també es va generalitzar en romànic, acurçada però en quomo, como (i castellà antic cuemo), com, cum o co. En català aquest com temporal està abundosament documentat a la llengua medieval: “Una dona havia molt gran delitança e plaer com oïa loar nostra Dona” (Ramon Llull); “Per ma fe, Senyor, jo he gran desplaer de vostra pena e he sobirà plaer com sots en via de salvació.” (Bernat Metge); “E con hom avala d'aquesta encontrada, troba hom la província de Mion, qui és vés migjorn” (Viatges de Marco Polo); “Com Tirant véu que los moros llevaven lo camp armà's ab tota la sua gent e ixqué fora de la ciutat” (Tirant lo Blanc). L'ús de comme, etc. amb valor temporal a la llengua moderna és recollit pels diccionaris i les gramàtiques francesos, italians, castellans, ladins, friülesos i occitans, mentre que no ho és pels portuguesos, on pareix que mai como no ha estat conjunció temporal, pels romanesos ni pels catalans. Només a la Gran Enciclopèdia Catalana hi trobam «com… 3 conj… 2 ant Quan.» És a dir, per a la GEC com en el sentit de "quan" és antic, ja no existeix. ¿És així realment? Si miram les gramàtiques catalanes modernes, no n'hi ha efectivament cap que reculli aquest valor de com, si bé Fabra, el 1918, també l'esmenta com a, sobretot, antic: «com s'usa principalment com a conjunció modal […] L'ús de com (…) com a conjunció (…), de temps, &, era molt més freqüent en el català antic que en el modern.» Ni tan sols la magna Gramàtica del català contemporani, que va dirigir Joan Solà, en fa esment. Pareix, doncs, segons les obres gramaticals, que del com temporal no n’hi ha rastre en català modern. Però la realitat és ben diferent, perquè s’ha conservat fins a l’actualitat com a mínim en els parlars de Mallorca, Menorca i la Costa Brava, i és recollit per les dues grans obres lexicogràfiques catalanes, el Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover i Moll, i el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines, on llegim (a la veu QUAN): “Entre com i quan (...) aquest predomina, en les cròniques de Jaume I i de Desclot, però en la de Muntaner, com (…) sembla gairebé general amb escassos exs. de quan, i s'usa regularment en el Tirant; endemés sembla haver continuat en ús popular a Mallorca.» I també ja havia estat recollit per diversos diccionaris del segle XIX i per la gramàtica de Tomàs Forteza. A Mallorca i a Menorca, són normals aquestes frases: “com vàrem haver pres es cafè hi vaig anar”, “teníem 25 anys com vàrem començar”, “jo era jovenet com vaig començar a fer feina”, “llavor com va venir ses vacacions...”, “com vaig anar a combregar tenia 8 anys”... I també amb subjuntiu i futur: “com totes vos sigau llevades i decantades, jo m’aixecaré...”, “com la tendràs dins tal cambra, en surts cop en sec i...” (de les Rondaies d’Alcover). És un prejudici considerar aquest com vulgar o purament col·loquial o dialectal, i se l’hauria d'incloure en la relació de conjuncions subordinants temporals recollides per la gramàtica normativa. I no és, és clar, gens justificable substituir-lo per quan en adaptacions de texts, clàssics o moderns, on és originalment usat.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 26 d'agost de 2012.)