“En aquí parlen alguerès... I al·lora
jo dieva ‘porca misèria! Aqueix parla alguerès’... tots los noms de
l’aposento... corresponeva a l’alguerès. És estat una gran meravilla...
No lo sabiva, jo... és estat una gran meravilla per a mi... No havia
sabut mai que a Palma de Mallorca parlessin lo pretxís alguerès... los altres [mariners] restaven encantats... ‘Pròpriu
en aquí se parla alguerès!’... jo he parlat tot en alguerès a Palma de
Mallorca...” Són paraules de Rafael Salaris, natural de l’Alguer, que el
1936, als 20 anys, era mariner de la nau italiana cacciatorpediniere
‘Nembo’, la qual va participar en les tasques de vigilància per a
preservar la “no intervenció” en la guerra d’Espanya. En una de les
rondes per la costa espanyola la nau va fer un descans de 3 dies a
Palma, que aprofitaren els mariners per a passejar per la ciutat. I va
ser aqueixa l’ocasió en què Rafael va descobrir que a Palma parlaven
alguerès... El seu testimoni, que vaig recollir en la meva darrera
visita a aquella ciutat sarda catalanoparlant, el febrer de 2011, és un
testimoni valuós de la consciència popular de la unitat lingüística
entre totes les regions on es va implantar la llengua catalana a l’Edat
Mitjana, i on s’ha mantengut fins avui. Rafael Salaris no és un
intel·lectual catalanista interessat en l’”imperialisme lingüístic”, ni
manco ho era als 20 anys quan va haver de fer el servei militar per la
força com a tripulant d’aquell vaixell de guerra; és, era, una persona
senzilla de l’Alguer que parla la seva llengua nadiva i que casualment
va descobrir que aqueixa llengua, que ell creia limitada a la seva
petita ciutat, era parlada també a una illa d’Espanya... I se’n va
meravellar! I ho va acceptar com un fet sorprenent, però real, que ell
havia comprovat per si mateix, i se n’ha recordat tota la vida i ho
conta encara a qui n’hi parla. Naturalment, amb el temps aquell
descobriment se li va fer entenedor, i ara, als 96 anys, té plena
consciència que l’alguerès no només es parla a l’Alguer i a Mallorca,
sinó també a Catalunya i qualque altra part d’Espanya... La gent normal
del poble, la gent que simplement actua amb naturalitat sense estar
condicionada per maniobres polítiques intoxicadores, accepta les coses
com són, i no en fa un problema si no ho són. Rafael va venir a Mallorca
i quan va sentir parlar la gent d’aquí va pensar, des de la seva
innocència lingüística, que aquí parlaven la mateixa llengua que a
l’Alguer, i com que la coneixia per l’únic nom d’”alguerès” va exclamar
“aquí parlen alguerès”, i amb aquesta afirmació interna va fer una
proclama de la unitat lingüística entre Mallorca i l’Alguer que cap
maniobra dels polítics, antics i moderns, pot destruir. Si Rafael hagués
desembarcat també a Barcelona i a València i hagués sentit parlar en la
llengua local també hauria pensat “aquí parlen alguerès”, i se n’hauria
tornat a casa seva ben conscient de l’amplitud del territori lingüístic
alguerès. Aquesta és la realitat catalana, que dia a dia confirma el
testimoni de milers de parlants que circulen d’una regió a l’altra dels
Països Catalans sense necessitat de canviar de llengua per a fer-se
entendre i per a entendre. Contra aquesta realitat, la manipulació
interessada de personatges que juguen a política i no tenen altra
intenció que la de destruir una comunitat que ha donat figures excelses a
la cultura universal. La llàstima és que les persones senzilles i no
intoxicades tenen un paper socialment poc influent, mentre que les
intoxicadores arriben fàcilment a llocs de poder i de responsabilitat,
com per exemple a president de les Illes Balears.(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 30 de setembre de 2012.)